“Totes estem travessades per la mateixa ferida”

Es diu Tessa, l’obra està ambientada a Londres. És una advocada penalista que ve d’una família humil, diguem que s’ha fet a si mateixa. Li agrada molt la seva feina i està en el cim de la seva carrera, li està anant molt bé. Està treballant en un bufet d’advocats molt important i defensa presumptes agressors sexuals. Llavors, un dia li passa una cosa que fa que s’hagi de replantejar tot el seu sistema de creences i tota la seva visió sobre el sistema legal i sobre com tracten avui dia les lleis i com tractem les víctimes d’agressió sexual en un judici.

Per mi, el títol revela el funcionament que tenim com a societat, ens està volent dir que, a primera vista, la societat, avui dia, continua condemnant i jutjant la víctima, continua posant en dubte la víctima d’agressió sexual. A primera vista, tots tenim una idea preconcebuda del que és una violació, del que és la violència sexual, i tots tenim una decisió presa sobre el que hauria de ser, el que va passar, com s’hauria d’haver comportat... I crec que l’obra et diu: “A primera vista, et plantejo el que tu segurament estàs pensant”, i crec que l’obra, sense voler adoctrinar ni imposar una manera de pensar, sense ser moralista, acaba ensenyant el que hi ha més enllà del primer prejudici i acaba fent-te més sentir, que no pensar, el que senten al cos les víctimes d’agressió sexual. Crec que el títol està posat per això.

És molt al·lucinant, de veritat. Genera una cosa que jo no havia vist mai en un escenari. L’obra no va de mi ni del que jo faig a escena, tot i que suposo que ajuda també, però per a mi l’obra es completa amb la comunió que es genera a la platea. Realment passa una cosa forta entre el públic que té a veure amb una vivència. Crec que la funció parla d’una ferida comuna. Totes les dones estem travessades per la mateixa ferida. Totes les dones tenim amigues, germanes, cosines, mares, àvies que han patit aquesta situació i per a mi la funció parla d’una ferida comuna. Totes les dones, almenys les que han vingut a veure-ho fins ara, em donen les gràcies, diuen que gràcies a la funció s’han perdonat per no haver denunciat una agressió quan tenien 20 anys, dones de 80 anys em diuen que els he donat veu per un moment de la seva vida que van quedar mudes, altres dones em diuen que s’han atrevit a explicar a casa seva una agressió que havien patit després de veure la funció... I també hi ha homes que em diuen que gràcies a veure la funció han comprès la por que tenen les seves filles. Altres homes em diuen que haver vist la funció els ha fet plantejar-se que potser havien agredit una dona alguna vegada a la vida i no ho sabien. Crec que realment es genera un espai de diàleg sensorial a la funció. No és un debat intel·lectual. Crec que es genera una resposta física a la funció i espero que passi a Barcelona, perquè potser a vegades no ho aconsegueixo, perquè no ho faig cada dia igual. Aquesta funció em surt cada dia molt diferent, perquè és una cosa tan emocional, i estic sola fent tants personatges, que cada dia té una energia diferent.

Doncs mira, a mi el projecte em va arribar perquè Juan Carlos Fisher, que és el director, em va proposar a la productora per fer aquest monòleg. Jo a ell no el coneixia. És del Perú, però ha viscut aquí bastant temps; veu molt teatre per tot arreu i m’havia vist en molts muntatges: Una gossa en un descampat, El Golem... I evidentment havia vist Antidisturbios, Suro i altres coses. M’ho va proposar ell, em va arribar el text, el vaig llegir i em vaig ficar plorar. Quan vaig acabar de llegir-lo a casa, vaig sentir que jo volia dir aquestes paraules, sentia que les volia pronunciar i vaig sentir que era molt important poder-ho fer.

És que tres és difícil... Si parlem de la impressió personal que m’han deixat, un és Prima facie, sens dubte. És el més bèstia que he fet mai a la meva vida. I, personalment, em fa sentir molt valenta i sento que m’he atrevit a fer una cosa quan no les tenia totes que podria. M’ha fet aprendre moltes coses com a persona. M’ha fet entendre que no puc ser tan exigent, m’ha fet descobrir-me més valenta del que jo pensava que era i m’ha fet entendre que no em puc exigir resultats immediats. M’ha fet ser més tolerant amb mi mateixa. L’altre projecte que et diria és Carmen [2011], que vaig rodar a París quan tenia 20 anys. És una TV movie que no ha vist ningú i no va tenir gens d’èxit, però jo vaig marxar allà sola amb 20 anys i no sabia parlar francès, el vaig aprendre sobre la marxa, vaig ser la protagonista... Va ser una experiència personal molt boja perquè vaig haver de sobreviure en una llengua que no sabia, vaig conèixer molta gent i va ser un creixement personal enorme per a mi. I l’altre et diria que va ser Suro, perquè el meu pare havia mort set dies abans de començar el rodatge i va ser molt dur per a mi. Però el rodatge també em va ajudar amb el dol de la pèrdua del meu pare. Sempre ho relacionaré amb els dies que ell va marxar.

L’obra es va estrenar a Londres i l’autora és australiana, però viu allà. Està ambientada a Londres i això no es podia canviar. Vam pensar com en podíem fer l’adaptació amb la llei que hi ha a Espanya, però no tenia gaire sentit perquè l’obra queia. En el fons és igual, perquè el que planteja l’obra és que el conflicte és el mateix a tot arreu. Allà el judici es fa amb un jurat popular, però tot això canvia molt poc. El problema és el mateix, perquè és una violència estructural que vivim com a societat patriarcal i masclista, no té a veure amb el lloc ni amb la ciutat on vius. Llavors ho vam mantenir així, perquè a més a més l’autora ho va demanar explícitament, no volia adaptar-ho a les lleis de cada país.

Vaig veure la funció en vídeo al National Theatre Home perquè em va fer curiositat. No vaig poder aguantar-me, ho vaig mirar. La Jodie Comer està espectacular, és un muntatge absolutament diferent. Hi ha gent que ho ha vist a Londres i després ho ha vist amb mi a Madrid i m’ha dit que són molt diferents. És un avantatge i crea pressió, les dues coses. Hi ha una part de pressió, perquè dius que si a ella li ha anat tan bé, espero estar a l’altura. Però també hi ha una part de fer una funció que ja ve avalada per un èxit anterior i llavors crec que genera una mica d’interès, ja des del punt de partida.

M’agrada molt aquesta reflexió i jo t’afegiria que la llei no és sempre el mateix que la justícia. I crec que això és un dels missatges, una de les coses que em fa pensar aquesta funció. Jo crec que, per desgràcia, la llei i la justícia no sempre van de bracet. I és una cosa que, com a dona, em fa sentir frustració i a vegades molta pena, però és així.

Evidentment, sí que parlem d’aquest tema, però estic una mica en contra de catalogar l’art amb temes, perquè trobo que ens juga en contra. Hem de deixar de catalogar i fer categories i ficar etiquetes a l’art. Crec que això no és una obra ni per a dones, ni que expliqui coses de dones... Crec que és una obra per a la societat, una funció que parla de la violència sexual. Però, per mi, la funció no parla d’un judici, d’una violació, de la llei, de si la llei està ben feta o no, per mi l’obra parla de què li passa a un cos quan és agredit sexualment. I per mi la funció està denunciant una violència estructural, no només el cas de l’agressió sexual.

Jo crec que sí, qüestiona paradigmes i és un crit d’auxili. Amb aquesta obra jo no vull alliçonar ningú, ni vull dir a ningú com ha de ser la llei, crec que és una obra que és un crit d’auxili, una obra que diu prou. Però prou no des de “la llei ha de ser així i jo em poso aquí”, sinó: “Prou, ajudeu-nos!” I per mi aquest és el missatge de la funció i és el missatge amb què jo estic compromesa en aquest espectacle.