El fotògraf Jeff Wall porta les seves “pintures de la vida moderna” a la Virreina

El fotògraf canadenc Jeff Wall (1946) ha destrossat una llegenda negra: que darrerament els grans noms de l’art passen de llarg de Barcelona. Excepte per venir-hi de vacances, cosa que ell també va fer a finals dels anys noranta i va aprofitar l’estada per crear una imatge atípica, una mica pengim-penjam, del pavelló Mies van der Rohe. Va fotografiar-lo mentre n’estaven netejant els vidres i amb una llum solar que tacava les parets de marbre. Aquesta peça, una de les famoses caixes de llum de Wall, és una de les 35 que formen l’exposició de caràcter retrospectiu Contes possibles (fins al 13 d’octubre) a la Virreina Centre de la Imatge, el que vindria a ser una cinquena part de la seva producció de tableaux (no n’hi diu fotografies), força reduïda si es té en compte que es va iniciar a finals dels anys setanta. 

Wall no ha vingut a Barcelona amb qualsevol exposició sinó amb l’exposició més completa que ha fet mai a l’Estat espanyol i probablement amb una de les exposicions que més l’han motivat fer arreu. Si més no, per com s’hi ha implicat, econòmicament també, conscient que una petita institució com la Virreina, que ni tan sols cobra entrada, ves a saber quants pressupostos anuals hauria d’haver hipotecat per pagar l’operació de fer venir obres que llueixen els principals museus del món. El bon fer del director del centre, Valentín Roma, ha sumat. Wall i el comissari, Jean-François Chevrier, han viscut com un repte fins i tot divertit encaixar les icòniques fotografies de gran format en les estances domèstiques del Palau de la Virreina, i encara ara no entenen com han pogut entrar per les diminutes portes uns gegants de tres metres i més de 400 quilos, sent el cas més extrem la imatge d’un aixecador de pesos que ens trobem al final del recorregut.

Al principi, en canvi, Wall ens bateja amb treballs de petites dimensions menys coneguts: uns detalls de l’aigüera bruta del seu taller. Una altra vegada, com al pavelló Mies, la ronya pren protagonisme. Igual que en un espai antigament monumentalitzat però en el qual ja només queda el pedestal buit d’una estàtua d’algú important, que va caure, i als voltants s’hi acumulen les restes de menjar de persones sense llar. A la fotografia hi surt una parella amb una bossa de patates fregides, indiferents al fotògraf. Tampoc s’immuta el respectable pare de família que arran de la crisi del 2008 va decidir buidar la gasolina d’un cotxe abandonat per aprofitar-la. La composició és tan impecable, tot sembla tan teatral i preparat, que ens fa ballar el cap: què té de documental i què té d’artística?

En Wall, aquesta frontera es difumina. Fins i tot quan ficciona una situació de límits al·lucinants, aquesta és factible en la realitat, sigui un nen que cau d’un arbre o un home que fa una tombarella dins d’un restaurant. A l’última peça de la mostra hi veiem el forat a terra d’un cementiri negat d’aigua que dona vida a un ecosistema submarí, inclòs un pop, criatura amb la qual ell identifica la seva manera, astuta i lenta, de fer fotografies: “no, no soc un caçador d’imatges.” Va consultar oceanògrafs per construir aquest antiaquari. No hi ha artifici, tot és natural, exclama. I el que sí que hi ha és poesia. La inspiració la va trobar en el text gravat a la làpida del poeta Vicente Huidobro: Obriu la tomba. Al fons d’aquesta tomba es veu el mar. Oi tant que s’hi veu!

La literatura (és un lector insaciable) li ha proveït altres escenes de la vida o, en la seva pròpia nomenclatura, “pintures de la vida moderna”. Una de clarament muntada, a recer de L’home invisible: una habitació amb les 1369 bombetes i tot d’objectes, centenars sinó milers, que surten al llibre. La realitat d’una novel·la. I la dels mestres antics de l’art, amb els quals Wall s’hi ha volgut entroncar per superar les velles enemistats entre pintors i fotògrafs. D’aquí la seva obsessió per la composició quan tants l’havien donat per passada de moda. Amb Dürer va tenir un altre encontre màgic. El va excitar fer realitat l’esbós que el geni del Renaixement germànic va concebre per a un monument d’homenatge a la revolta dels camperols alemanys el 1525. Wall se’l va imaginar com un treballador vell apunyalat per l’esquena. És una de les seves imatges més cèlebres i veure-la en viu impressiona.