Un Japó de geishes i catanes

Tan bon punt entres al Palau Martorell de Barcelona, te la trobes de cara: L’onada, de Katsushika Hokusai, amplificada per una reproducció pintada a la paret perquè la xilografia, de dimensions més aviat petites, no passi desapercebuda. És una de les estampes més conegudes del Japó mitificat per l’art i la literatura del segle XIX europeu, fascinat per la “descoberta” d’Orient, i també una de les més terribles, amb aquest mar embravit que escumeja damunt dues fràgils barquetes on els pescadors, arraulits a coberta, no poden fer sinó resignar-se a ser engolits per l’onatge. Però, al mateix temps, la punta nevada de l’inconfusible mont Fuji que s’entreveu al fons, confonent-se amb les crestes d’aigua però preservat com un símbol tutelar de serenitat i quietud, infon a la imatge una transcendència que l’anècdota omet: aquesta onada no és només la representació d’una condemna sota el poder devastador de la naturalesa, sinó també de l’harmonia i la interrelació de totes les coses. La bellesa i el terror, tot alhora. D’aquí prové la dualitat entre el món de les geishes i el dels samurais que proposa la nova exposició del Palau Martorell per tal d’incorporar el seu espai, inaugurat encara no fa dos anys, en el circuit dels grans muntatges internacionals. Després de les mostres dedicades a Sorolla, Mucha i Chagall, aquest edifici noble construït per Joan Martorell, seu de l’antiga Societat del Crèdit Mercantil i la Cambra de Comerç, es transforma en un interior japonès per descobrir la vida quotidiana, l’art i els rituals eròtics i guerrers d’una cultura mil·lenària que continua exercint un magnetisme torbador encara al segle XXI.

Josep Félix Bentz, un dels directors del Palau Martorell, no amagava el dia de la presentació que Geisha / Samurai. Memòries del Japó, oberta fins al 8 de setembre i amb un programa d’activitats complementari amb el suport de Casa Àsia, és la gran aposta per eixamplar el ventall del seu públic recorrent als mateixos al·licients que ja van atraure els primers viatgers al país nipó: l’exotisme, la delicadesa, el misteri. La diferència. Perquè el fet és que, per més que l’obertura al món del període Meiji, a finals del XIX, hagués deixat enrere l’etapa d’hermetisme i que les exposicions universals del tombant de segle van contribuir a estendre a tot Occident la passió pel japonisme, aquest món tremendament codificat, que professa un amor sensual als detalls, que sublima el gest més petit, tant si és per servir el te com per desembeinar l’espasa, i que estableix un diàleg fratern amb la natura fins a convertir en emblemes la flor del crisantem i el vol elegant de les grues, continua transmetent una sensació de benaurança insòlita en els temps que corren. Ferran López Alagarda, president de la Federació Espanyola d’Antiquaris i comissari de l’exposició, invitava a fixar-se en “el talent que els japonesos posen en tot allò que fan”, sigui una estampa ukiyo-e, una pinta per als cabells, un paravent domèstic, un netsuke o una armadura de guerra i la inseparable funda de la catana.

Han hagut de recórrer a una dotzena de col·leccionistes, la majoria estatals, però també europeus, per reunir les prop de dues-centes peces exposades, però López Alagarda assegura que amb un de sol d’aquests prestadors haurien pogut omplir els dos pisos del palau: fins a aquest punt l’atracció pel japonisme es revela com un dels filons més secrets i fidels dels gabinets de meravelles privats. Si han diversificat la procedència, ha estat per reflectir la cultura japonesa dels períodes Edo i Meiji, entre els segles XVII i XIX, amb el màxim de facetes possibles, que van, d’acord amb els àmbits expositius, del teatre (el Nô i el kabuki) i l’ukiyo-e a la intimitat refinada de les geishes; l’erotisme explícit dels shunga (hi ha una pudorosa advertència a l’entrada per uns dibuixos sovint confosos amb el Kama-sutra); els netsuke, els kakemono i les fotografies d’època, i les representacions bèl·liques dels musha, els guerrers tribals, solitaris i estetes, i els samurais, soldats feudals amb un sever codi d’honor. L’atractiu del recorregut no es concentra tant en la presentació de peces estel·lars, tot i que n’hi ha en abundància (gravats, quimonos, paravents, perruques, miralls, estris d’escriptura, laques, nines, ceràmiques) i la immensa majoria (el 95%, va assegurar el comissari), mai exhibides, com a recrear una atmosfera embolcallant que invita a l’encanteri, al pas menut i, en arribar al primer pis, on s’exhibeix amb gran espectacularitat el parament dels samurais, també a l’esgarrifança.

López Alagarda deia que si la geisha (no pas una prostituta refinada, sinó una dona culta que canta, balla, llegeix poesia i domina l’art de la conversa) encarna la bellesa i la subtilitat, el samurai és la representació de la lleialtat portada a l’extrem, dins una societat feudal regida per l’obediència al senyor, el daymon. Són dues facetes d’una mateixa cultura que s’entrellacen a la secció dedicada als shunga, també conegudes com “imatges de la primavera” o “de coixí” pel seu contingut sexual, però no pas de la manera llicenciosa i pornogràfica que les entenia el món occidental (que va col·leccionar àvidament aquestes estampes), sinó amb una finalitat didàctica al voltant dels plaers carnals. Hi ha peces fora del comú, com una daga amb la figura d’un drac gravada a la fulla i guardada al seu torn en una funda que és una veritable escultura, però també les encantadores nines de les festes d’infants, equivalents al nostre pessebre, i els tsubas de metall que feien de guardamans de l’espasa, i els netsuke, el contrapès de fusta o ivori que servia per retenir al cinturó del quimono la capseta (l’imro) per guardar-hi les monedes o el tabac, sobre els quals López Alagarda adverteix: “No són petites escultures, sinó grandíssimes obres d’art.”