El món paral·lel del Mai Més

A La torre dels somnis, aquesta construcció, ara, és un far en el mar de Puccini en què fondeja una protagonista que s’escapa de la grisor de la realitat i prefereix cultivar la fantasia. Danés juga amb una estètica inequívoca, que uniformitza tots els elements. Ara, hi ha una excessiva veu en off que parla de la necessitat d’imaginar, d’empoderar l’audiència convidant-la a perseguir els desigs. L’acompanyen àries que posen alçada i fantasia. El vestuari excèntric dels cantants contrasta amb el posat de roba gastada, de pegats de la troupe que empeny el carro del circ itinerant. La fantasia de Danés evoca una mena de Peter Pan, en què la noia fondeja el far de la imaginació i es desenganxa de la quotidianitat i de les pors com qui fuig de l’enemic pirata.

Tot i la preciosa estampa amb una acrobàcia espectacular, com ara l’exercici de corda llisa a gran alçada i sense matalassos, la suspensió capil·lar magnètica, el trepidant joc de duet al trapezi i el treball de contorsionisme dalt d’un llum barroc, no hi ha una connexió narrativa que justifiqui els aparells. També les precioses veus líriques venen a ambientar el quadre, no a definir-lo. Danés sap ambientar amb una estètica molt pròpia. Ja ho va fer amb Tranuites circus, amb Lluís Llach a l’escenari. Amb Manolo Alcántara van narrar emocionalment el cas d’un home absorbit per la runa en un abocador (Wasteland). La conjunció lírica i el circ (potser amb un referent inequívoc del Cirque du Soleil) no és nova. Els cantants a La torre dels somnis prenen posicions insòlites, com ara quan apareixen dins del carruatge, com si fossin caps tallats màgics, i amb un aire fantasmagòric des del fossat dels músics.