Les cases més acabalades

“T’adones de la riquesa que podien arribar a tenir aquestes famílies”, explica Pilar González-Agàpito del seu nou llibre Cases singulars de Mataró. L’autora, en aquesta nova aventura, s’endinsa als habitatges dels més adinerats de la ciutat per veure com vivien tant la noblesa com la burgesia. I és fixant-se en molts de les façanes aparentment “discretes” que González-Agàpito va tenir la curiositat de saber què hi havia al darrere. Amb molta paciència s’ha entretingut a descobrir racons que amaguen patis interiors, esgrafiats, tapissos, capelletes i gelosies, per als qui volien mirar al carrer sense ser vistos. Unes construccions ostentoses de portes endins en una ciutat que com diu l’autora no ha estat mai “presumida” i ha estat de gent treballadora.

“En el confinament em va passar pel cap buscar al darrere d’aquestes façanes que veiem tot passejant a peu de carrer”, explica González-Agàpito, que ha estirat altre cop el fil per conèixer més detalls de com vivien els comerciants, industrials, constructors que durant segles van fer emergir l’economia alhora que s’enriquien amb grans fortunes. Això l’ha portat a fer recerca dels arxius i testimonis familiars d’aquestes nissagues mataronines, amb més o menys sort, per accedir portes endins a les estances que s’han conservat o explicar com eren alguns dels edificis que no s’han conservat o han anat a terra.

El recorregut que fa per les 41 cases senyorials comença ben a prop de l’actual Ajuntament , on el segle XVI hi havia l’hospital. A pocs metres, el recaptador de la Generalitat per l’exportació de vi, Jeroni Serra, es va fer construir la casa d’estil renaixentista que avui és la seu del Museu de Mataró. A pocs metres can Palauet, can Cruzate mostren construccions que es van adaptar a diferents activitats econòmiques, quan encara estaven envoltades d’horts i s’arribava al centre amb cavalleries.

Per l’autora del llibre, que fa més de deu anys que grata en la memòria col·lectiva de la ciutat la discreció de les cases no tenia res a veure amb el seu interior, on les sales eren carregades de mobles, aranyes de cristall, campanes de vidre i d’objectes de valor. Algunes imatges en deixen constància, com la decoració que es pot veure de la sala de les visites de la família Gallifa o les de can Viladesau Viada, un casalot del segle XVIII, on avui hi ha la cooperativa Abacus. En aquesta última, ubicada a la Riera, aquesta nissaga que havia fet fortuna a les Amèriques tenia, com mostren els dibuixos que va fer l’historiador Marià Ribas, un jardí immens amb una font al centre i arbres fruiters.

L’empresari Joaquim Coll i Regàs també es va fer construir la casa, una de les joies del modernisme de la ciutat, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch. Com ell, molts burgesos es van edificar les cases no gaire lluny de les muralles i n’hi ha moltes al cèntric carrer Argentona. En són un exemple el casalot de can Torner, a la cantonada amb la Muralla, o les cases de Llorenç Llinàs que aquest reconegut tintorer va fer construir exactament iguals per a les seves tres filles. “Han quedat moltes cases al tinter”, explica l’autora a l’entorn del centre històric on tots s’hi volien fer la casa. “Hi ha molt per explicar des dels embolics familiars o les professions que tenien”, explica donant per fet que hi haurà tard o d’hora un segon volum. Entre les anècdotes familiars recull el cas de dos empresaris que es fan les cases simètriques i acabaran amb el temps emparentats. El llibre no passa per alt can Palau, a la Riera, un gran casalot del segle XVII que compta amb dues sales de visites i un oratori. Al primer pis es conserva un dels pocs arxius privats de la ciutat amb 8.000 títols.

Entre les cases singulars del llibre hi ha can Ramon Golart, una finca que avui crida l’atenció davant de can Xammar per les arcades apuntades que l’arquitecte municipal Puig i Cadafalch va deixar construir a la finca per donar accés al jardí, que tenien just per on avui passa el carrer. Una altra casa amb arcades amb forma de castellet sorprèn mig amagada al carrer Sant Benet que es va fer construir Gregori Arch, un mestre d’obres mataroní. “Molts dels que construeixen són propietaris de terres i quan es comença a obrir carrers s’enriqueixen”, explica l’autora del llibre d’aquest darrer constructor que quan s’ho veu a venir s’afanya a comprar la plaça de Cuba. “Són els primers especuladors de les immobiliàries”, conclou.