Rosa Font novel·la la imaginació enfront del dolor

Al principi neva, unes “volves adormides” com diu un dels nens, però aviat cauran amb més intensitat i veurem un pagès cridant el fill gran perquè l’ajudi a recollir el ramat. Ho faran amb penes i treballs, però hi deixaran pel camí la vaca vella, reticent a moure’s, i el fill petit, que els ha seguit desobeint el pare i es perdrà enmig de la neu. La primera escena d’Un bosc infinit (Proa), la quarta novel·la de la poeta empordanesa Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957), és quasi de conte infantil: la criatura encerclada per una natura misteriosa i una por soterrada, que emergeix de sobte en el capítol següent, quan el pare el castiga per la imprudència tancant-lo al graner, amb les rates i sense la mare, amb qui comparteix el sentiment de ser “dues ànimes desangelades, sense cap ombra que ens arreceri”. D’aquell graner, en sortirà amb una “mà morta”, paralitzada de tant picar a la porta perquè l’obrissin; un ocell amb l’ala trencada. Rosa Font explica que no va ser fins que va haver acabat la novel·la que va pensar que havia tractat “la ingenuïtat de la infantesa com un antídot contra el mal i el dolor”, perquè aquest nen imaginatiu i vulnerable, a través del qual ens arriba el drama d’un poble rural de vora mar en ple franquisme, amb les ferides de la guerra obertes i corromput per la violència patriarcal, és l’únic que observa i escolta els altres, que els porta a una altra mena de bosc, menys violent, més comprensiu, màgic i protector.

La història que narra la novel·la va néixer d’un monòleg escrit per a les classes de teatre que Rosa Font impartia a l’institut de Girona on treballava poc abans de jubilar-se, i la veu d’aquell nen va despertar-li tanta tendresa, que va voler estirar-ne el fil. “No em moc pas per plans preconcebuts, i si tinc una primera pàgina o tan sols un paràgraf que m’arrossega, ja veig un camí, i la veu d’aquest nen m’havia donat el to”, explica l’escriptora, que ha volgut, com en la seva poesia, “explorar el costat fosc, la part de l’ombra, que Víctor Català ja deia que contenia també bellesa”. A Un bosc infinit, aquesta cara tèrbola és encarnada pel pare, un home ressentit, primari, agressiu, però “amb matisos”, adverteix l’autora, que venint també d’un ambient de poble com el de l’imaginari Riuvell del llibre, no ha pretès representar amb ell una maldat de manual, sinó algú que “és incapaç d’estimar, que no sap entendre l’amor com una donació, sinó com una possessió”. Al capdavall, en els anys anteriors al turisme, els jocs cruels de la mainada, les batudes de cacera i els rancors mal covats formaven part de la iniciació a la vida, com una faceta més d’aquest “bosc d’arrels infinites”. La mare, per la mateixa raó, no és tampoc la representació d’una bondat absoluta, excepte als ulls del fill petit, que ignora com recorre a la infidelitat per sentir-se lliure d’un ambient opressiu a casa, i que acaba també “desconnectada de la realitat”, diu l’escriptora. Més que proposar una ambivalència entre maldat i bondat, que podia donar lloc a un llenguatge maniqueu i tòpic (i la llengua, justament, és tractada amb una cura especial en aquesta novel·la, alternant el to líric del nen narrador i el col·loquial de la gent del poble), Rosa Font proposa un xoc entre ingenuïtat i crueltat que potencia la tensió narrativa. També a través de personatges secundaris de gran intensitat, com la Sabina, l’àvia de la qual va morir apedregada brutalment per bruixa, i que representa, per Rosa Font, “la vida amagada de les dones”.

L’escriptora, que es considera poeta per damunt de tot, ha assumit com un repte el fet de posar-se a la pell d’un nen de deu anys “sense caure en una redacció escolar”. Si se n’ha sortit, diu, és perquè li ha donat el seu món (“també està bé que una novel·la no pesi, que s’enlairi”), fet d’imatges plàstiques i simbòliques, on tenen un gran protagonisme els efectes sensitius, els colors, la vida menuda dels insectes, els ocells, l’aigua, les plantes i els núvols. Aquest dimecres, 5 de juny, el presentarà a la Fundació Valvi (19 h).