Vallverdú i la colla d’acadèmics

El dia 9 de juliol pròxim, Josep Vallverdú farà 101 anys. En el seu bon estat de salut física i mental, és una xifra envejable. Un segle és molt de temps però, en el seu cas, encara ho sembla més perquè ha estat un home actiu que ha diversificat el seu talent i s’ha implicat en tota mena d’activitats culturals, socials i polítiques. És novel·lista, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista amb una llarga trajectòria com a autor de literatura infantil i juvenil, amb més de dues-centes obres. I també és articulista de premsa (durant molt anys en aquest diari), dibuixant i home presumit amb unes pautes d’activitats diàries, d’exercici i alimentàries. Quan xerra ho fa amb contingut perquè té bona memòria, a l’hora d’explicar batalletes –gairebé sempre delicioses–, i perquè té criteri, a l’hora de parlar de temes d’actualitat.

Fins ara, i no ha estat per falta de temps!, no s’havia fet cap estudi acadèmic a fons de la seva obra variada de gèneres i de trames. La celebració de l’Any Vallverdú, comissariat per Carme Vidalhuguet, per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor lleidatà –fer-ho amb l’autor present és insòlit i magnífic– ha posat solució a aquesta mancança i d’aquí i pocs dies ja es podrà adquirir el llibre Amb ulls ben nets de por i polseguera. L’aportació de Josep Vallverdú a la literatura catalana, publicat per Pagès Editors, a cura d’Andreu Bosch i Rodoreda i Joan Ramon Veny-Mesquida, i amb la participació de setze autors més.

Els dos curadors expliquen que “una de les funcions de la Càtedra Màrius Torres és la de promoure l’obra i els estudis de literatura catalana contemporània, no tan sols de Ponent sinó de tota la catalanofonia”. “El 2023 no podíem quedar al marge dels actes de commemoració del centenari de Josep Vallverdú i de seguida hi vam voler participar amb diverses accions. De fet, ja havíem fet un primer pas en aquest sentit el 2022 amb la publicació de l’epistolari entre Josep Vallverdú i Guillem Viladot, establint així un pont entre els centenaris dels dos amics”, hi afegeixen.

Després, Bosch i Veny van encarregar a Maria Pujol Valls, una de les millors especialistes en l’obra de Vallverdú, i que fins ara té l’única tesi doctoral sobre l’autor de Lleida –tot i que Laia Guzmán Carrasco ara també n’està fent una–, l’actualització de les pàgines web dedicades a Josep Vallverdú al Directori Literari de Ponent de la CMT –una mena d’enciclopèdia de la literatura catalana ponentina encara en procés de construcció–. I també van promoure, juntament amb la Fundació Lo Pardal d’Agramunt, l’edició facsímil del primer poemari que va publicar Vallverdú, Poemes del gos, el 1977, “volum que, a banda de l’interès intrínsec dels seus textos, té el valor afegit que aplega també tres amistats: les de Guillem Viladot, que en va ser l’editor, Lluís Trepat, que el va il·lustrar amb unes esplèndides litografies, i el mateix Vallverdú, que hi va posar els poemes”.

Finalment, els curadors van concebre, amb la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis Catalans, l’organització d’un simposi acadèmic que fes balanç de les aportacions de Josep Vallverdú a la literatura i a la cultura catalanes, amb la participació de diversos especialistes que van ser convidats a fer anàlisis científiques dels diversos aspectes d’aquelles aportacions.

I aquelles ponències són la base d’aquest llibre, editat “amb el propòsit de deixar-ne constància per a futures investigacions i d’oferir un acostament objectiu a la polièdrica obra de l’escriptor ponentí, mirant d’abastar-ne el aspectes més rellevants des del rigor acadèmic i lluny d’hagiografismes, com era voluntat del mateix Vallverdú”.

Aquest volum recull estudis sobre els aspectes següents de l’obra vallverduniana: l’ús i la concepció de la llengua (Joan Veny i Albert Turull), la geografia i la història del país (Ignasi Aldomà i Julián Acebrón), els referents clàssics en els discursos i les conferències (Matías López), la poesia (Àngels Gregori), els llibres personals i assagístics (Josep Murgades i Gonçal López-Pampló), el teatre (Jordi Auseller), la narrativa (Maria Pujol Valls, Enric Falguera i Laia Guzmán), la seva obra com a historiador i com a crític literari (Jordi Malé) i també com a escriptor traductor i traduït (Paula Espinosa i Andreu Bosch), sense bandejar vessants més íntims com la correspondència (Imma Sànchez) i personals, com la seva tasca de professor (Carme Vidalhuguet) i a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (Ramon Sistac).

Aquest simposi, amb les contribucions que s’apleguen en aquest volum i amb les valuosíssimes aportacions i reflexions que van aflorar a les diverses taules rodones organitzades tant a l’Institut d’Estudis Catalans com a la Universitat de Lleida, haurà servit –com es proposaven els organitzadors– per “esporgar el desconeixement cap a Josep Vallverdú”, parafrasejant paraules de la comissària de l’Any Josep Vallverdú, Carme Vidalhuguet, pronunciades a Balaguer en l’acte de cloenda de commemoració del centenari de l’escriptor.

“Vallverdú ha escrit diverses vegades, amb la ironia que el caracteritza, que agraeix a la crítica que no s’hagi ocupat de la seva obra: ens donarem per satisfets si aquest volum esdevé una contribució al desmentiment d’aquesta sentència i serveix de referent a futures recerques. Amb la mirada que recomana el mateix Vallverdú: «El món és bell si el contemplem amb ulls ben nets de por i de polseguera»”, reblen els dos curadors de l’obra.

Farem tres tastos breus de tres de les ponències. Per a Joan Veny, “la producció de Vallverdú és multicolor, com la rosassa immensa d’una catedral”. “Novel·lista, poeta, periodista, ninotaire, professor, assagista, traductor, memorialista, etcètera, en tots els gèneres ha marcat la diferència. La faceta lingüística de la seva obra, però, és la veritable mina, a partir sobretot de llibres autobiogràfics, infantils i d’epistolaris, on dona carta de quotidianitat a expressions tan populars i genuïnes com elaborades i cultes, fent gala d’una teranyina de la llengua que uneix un concepte unitari de l’estàndard, aspergit d’impulsos de creativitat, a una abraçada al registre col·loquial. Ell ha reconegut que «no puc desprendre’m de la llengua i dels seus problemes» [...] «Jo no soc un erudit lingüista ni un filòleg amb bona base: m’interessa el català clàssic, però si començo a pensar en algunes palatalitzacions dins la Romània m’agafa un poc de mal de testa. Ara, tinc curiositat per la diacronia de la llengua i estic realment interessat en tots els problemes de l’estàndard i els estàndards. Potser el meu servei a la llengua hagi estat fonamentalment civil, ensenyant de llegir, fent que aprenguin a interessar-se per la llengua els joves a través d’una història contada»”.

Paula Espinosa, parla del Vallverdú traductor. “Josep Vallverdú és una figura ben coneguda en l’àmbit de les lletres catalanes per haver exercit una tasca excepcionalment prolífica, durant el segon període del segle XX i principis del XXI. És reconegut, sobretot, per ser autor de literatura infantil, juvenil, poesia, assajos, però també ha estat un traductor molt productiu: ha traduït unes setanta obres, de temàtica i gèneres molt diversos, com ara novel·la criminal, llibres de temàtica religiosa, tractats d’antropologia social, publicacions sobre educació sexual i també obres d’autors reconeguts com Stevenson, Steinbeck i Jack London.”

Vidalhuguet parla del Vallverdú docent. “Ha estat mestratge, el que hem rebut de Vallverdú. Un home, això sí, proper en la distància. Però no només mestratge. L’aportació de nous materials i la reflexió en escrits afermen el seu compromís inqüestionable per a la defensa i la millora d’un ensenyament de qualitat. Del 1975 al 1983, quan el país inicia aquella tan volguda normalitat, Vallverdú prepara un seguit de manuals i llibres destinats a professors i alumnes mancats encara d’eines útils i adequades a la seva realitat, i ho fa amb el mateix objectiu amb què s’aboca a la literatura infantil i juvenil i a la traducció.”