Llibres que desconcerten els llibreters

Fa tres setmanes vam parlar en aquest espai del molt recomanable llibre Vorera de mar. Volta a Mallorca a peu en 22 dies (Angle), escrit per Bernat Salvà. Avui parlarem de dos llibres que també posen a prova el criteri dels llibreters a l’hora d’assignar-los prestatge per culpa de la barreja de gèneres que solen tenir aquesta mena de títols. Hi ha molts autors amb obres de viatges amb més o menys ficció afegida, amb visions antropològiques, naturalistes, històriques, artístiques, paisatgístiques, gastronòmiques..., de Bruce Chatwin a Henry James, de Javier Reverte a Rudyard Kipling, passant per Robert Byron, Norman Lewis, Mary Wortley Montagut, Paul Bowles, Jan Morris...

Menorca, l’illa somiada (Pòrtic), el signa Xavier Moret (Barcelona, 1952), periodista que va treballar en diversos mitjans, autor de dotze novel·les i gran viatger que ha voltat per tot el món. Fruit dels seus constants viatges, a més de molts reportatges, ha publicat títols com ara Amèrica, Amèrica. Viatge per Califòrnia i el Far West; Islàndia, l’illa secreta; Grècia. Viatge de tardor; Àfrica. A l’ombra del baobab, i, entre d’altres, Històries del Japó.

En aquesta ocasió dedica l’obra a Menorca, defensant que “no sempre cal anar a buscar els paradisos a l’altra punta del món”. “L’illa de Menorca ni és gaire lluny, ni gaire gran, ni té cap muntanya de gaires metres d’alçària, però és una terra meravellosa que té algunes de les cales més belles del Mediterrani”, afirma. El primer cop que Moret va anar a Menorca tenia vint anys; era desembre, plovia, feia fred i tot estava tancat. Tot i això, li va agradar, “pel blanc de les cases, el verd dels camps, les parets de pedra seca, els fars en puntes rocoses, la gastronomia lligada a la tradició, la història marcada per l’enigma dels monuments talaiòtics i les cales verges i buides”. Sí, això últim avui dia ja no passa.

A través de 33 capítols temàtics, Moret narra les vivències de diferents estades, de moltes lectures i d’encara més converses que transcriu, mostrant les bones eines de novel·lista experimentat, com si fossin diàlegs d’una ficció.

El segon llibre és La ruta invisible, publicat per Quaderns Crema, que es podria considerar el debut de l’editor (que abans va ser corrector, traductor i llibreter) Jordi Galli (Barcelona, 1965). És un llibre a mig camí entre l’assaig i la crònica de viatge, entre l’anècdota observada i la històrica buscada, amb més descripció que vivència directa, amb tocs de reflexió sobre diversos temes, enllaços narratius i sinapsis culturals molt ben trobats. Galli ens mostra el rastre de l’antiga Ruta 66, que travessava els Estats Units de Chicago a Santa Monica emulant les rutes obertes pels colons del Mayflower en la seva expansió cap a l’oest.

“El viatge el vaig fer amb l’Anna, la meva dona, i prou. Així vam tenir les condicions ideals per deixar-nos sorprendre pel que havíem d’anar trobant”, explica Galli. Van anar fins a Chicago –el juliol del 2016– i, allà, van llogar un cotxe i van fer la ruta sense gaires parades previstes i defugint “les atraccions i les fites que recullen habitualment les guies”. “Ens atreia una carretera que és un fenomen cultural que ha vertebrat el país, que en bona mesura és reflex de les forces que han construït els Estats Units.”

“El llibre és, principalment, la meva mirada, però no l’he escrit des del jo. En el text he volgut que el protagonisme el tinguessin els llocs i les històries; són ells els actors d’aquest relat. Inevitablement, però, qualsevol llibre parla d’un mateix.”

Durant el viatge, Galli no va prendre notes perquè no tenia previst escriure un llibre. Això va passar dos anys després del viatge, quan es va fer seva la cita de Vila-Matas que obre el llibre: “El viatge comença quan torno, quan començo a llegir sobre el lloc on he estat i descobreixo que no he vist res.” “Tenia clar el canemàs del que volia dir, però vaig llegir llibres, veure pel·lícules i estirar el fil i vaig acabar arribant a llocs que no havia previst. El procés d’escriure és un viatge, també, una ruta diferent de la recorreguda.”

“No és un llibre de viatge, el viatge només és l’excusa que em permet parlar de les coses que m’interessen. Per fer un paral·lelisme amb una de les pel·lícules que hi surten, és com si diguéssim que Thelma i Louise és cinema de viatge. La ruta invisible més aviat és una road movie en què els protagonistes són els llocs del recorregut”, detalla Galli, que ha fet una redacció molt acurada.

Podeu llegir l’entrevista íntegra en el web del diari.