Crítica
Molt soroll per no res
El darrer concert de la Temporada 2023-2024 de la Franz Schubert Filharmonia va ser una aposta en tota regla per la que, en alguns cercles, es coneix com a Nova Música Clàssica, una denominació tan imprecisa com clarificant per qualificar unes composicions que cerquen més l’emocionalitat i l’efectisme sonor que no la materialització d’una voluntat expressiva, conseqüència directa d’una necessitat interior. Dins d’aquesta tipologia hi trobem un gran nombre de compositors posicionats dins el món de la música cinematogràfica com ara el compositor Arnau Bataller (Alzira, 1974), de qui se’ns va presentar les seves Reminiscències de llum, carregades de textures, efectes harmònics, verticalitat i atmosferes oníriques que van preludiar el plat fort de la vetllada: The Four Seasons Recomposed de Max Richter (Hamelín, 1966). Escoltades ja a Barcelona dins la temporada de l’OBC, l’any 2017, amb el violinista Daniel Hope, el projecte orquestral que dirigeix Tomàs Grau va apostar per Sayaka Shoji com a violinista i directora per oferir una versió electritzant i magnètica que va satisfer intensament al públic que va omplir el Palau. Sense negar la bona feina d’empastament i unitat sonora en el conjunt de cordes, amb gran complicitat entre Shoji amb el concertino Christian Torres i el cap de violoncels Bruno Hurtado, la gran pregunta és: què aporta la reescriptura de Richter a una obra canònica com ho són les celebèrrimes Quatre Estacions d’Antonio Vivaldi (1678-1741)? La resposta radica en la necessitat d’una audició pròxima a una experiència de meditació new age que, parafrasejant André Gide, acaba sent profunda en la seva superficialitat. Sense negar que es va escoltar un bon concert amb moments de gran intensitat i bellesa, no és menys veritat que també va ratificar l’interès, almenys per aquest cronista, d’aquesta tipologia de música: molt soroll per no res. Potser sigui aquesta la seva raó de ser.