“Al cinema li interessa el que sacseja la nostra seguretat”

A Mallorca hi van o famílies amb nens o joves que només volen beure i anar de festa. Els joves d’aquesta pel·lícula el que volen és treballar: un vol escriure un llibre, un altre prepara el currículum per entrar a la universitat, l’altra vol escriure la tesi doctoral... Van a la platja, però per preparar-se per treballar. Hi ha una nova joventut que ja no vol agafar avions, només van de vacances a on es pot arribar en bicicleta o en tren. Els protagonistes de la pel·lícula pertanyen una mica a aquest tipus de joventut.

En realitat ja tenia una altra pel·lícula escrita durant la pandèmia, una mena de distopia que era pertinent en aquell moment que vivíem. Però després vam anar a París amb Paula Beer, per fer la promoció d’Ondina, i ens vam contagiar de covid tots dos. Ens vam haver de quedar dues setmanes tancats a l’hotel, aïllats cadascú a la seva habitació, i el coproductor francès de la pel·lícula ens va regalar un kit de pel·lícules d’Éric Rohmer. Després de dues setmanes de llit i Éric Rohmer, ja no tenia ganes de rodar cap distopia, ni volia parlar de la fi del món. Volia parlar del contrari, de com de meravellós és el món.

Sí, recordo que en vam parlar. Ara Puigdemont és molt important, necessiten el seu suport per frenar el feixisme [l’entrevista es va fer al Festival de Sant Sebastià, el setembre del 2023, quan Pedro Sánchez buscava suports per a la seva investidura]. Jo crec que totes les històries del cinema comencen en trànsit, o quan s’està caient en el trànsit: quan un home perd la feina, quan una dona és traïda per la seva parella, les últimes vacances d’un nen abans de començar el batxillerat... Aquests tipus d’històries són les que interessen al cinema. No interessa la història de pare, mare, fill i caseta amb jardí. Al cinema li interessa el que sacseja la nostra seguretat.

Seré sincer i la veritat és que Leon, el protagonista, té molt d’autobiogràfic, però quan escrivia el guió no me n’adonava, va ser totalment inconscient. L’actor Thomas Schubert, quan preparàvem el personatge, m’anava fent moltes preguntes i quedava cada cop més clar que en realitat Leon era jo. Adonar-me d’això va ser alhora molt dolorós i molt graciós, perquè aquest actor és una persona terriblement intel·ligent i em va anar guiant amb precisió gairebé quirúrgica amb les seves preguntes. Gairebé et diria que aquest actor és un cabronet, però alhora un artista. De vegades estic assegut en el hall de l’hotel o en qualsevol lloc d’un festival de cinema, veig passar tothom. Tota la gent és molt interessant i penso això, que cabronets i quins artistes!

Un amic meu, Alexander Horwath, que és director del Museu del Cinema de Viena, divideix els cineastes en tres categories: els que venen del món de la música, els que venen del món de la pintura i els que venen del món de la literatura. Quan m’ho va dir, jo li vaig dir de seguida que jo era del món de la música, però ell em va contestar: “No, noi, tu vens del món de la literatura.” Em vaig criar en una ciutat petita que no tenia cinema, però s’hi va obrir una llibreria. A Alemanya es pot anar a les llibreries a llegir, no és com aquí. Hi anava i passava moltes hores llegint. Tenia un aparador molt gran i em dedicava a llegir i a imaginar que l’aparador era una pantalla per on passava la vida.