Un adolescent dels anys trenta
Julià Guillamon radiografia l’ambient cultural del jove Palau i Fabre en la seva biografia del poeta
Tota l’obra adulta portarà l’empremta d’aquests primers anys i el rebuig al món burgès dels pares
El juliol de 1936 era de vacances a Eivissa, que tot i la guerra recordaria com un paradís de llibertat
Al pis familiar dels Palau i Fabre, un apartament burgès de l’Eixample barceloní de més de dos-cents metres quadrats, Julià Guillamon encara hi va veure, quan començava a tractar el poeta a la dècada dels vuitanta, unes butaques de tub cromat que havia comercialitzat cinquanta anys enrere la botiga de la vídua de Josep Ribas. Eren uns mobles d’una modernitat llampant, que encara ressaltaven més per l’entapissat de tons carbassa, a joc amb el rivet del mateix color de la catifa sobre la qual reposaven i pel mirall rodó que n’ampliava l’il·lusionisme cromàtic. Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) n’estava molt cofoi, d’aquell parament que, de fet, reflectia les aspiracions de la burgesia culta dels anys trenta, atreta per les superfícies brunyides que donaven un toc de gosadia a la llar sense excedir-se. El pare, Josep Palau Oller, que també dissenyava mobles, no es va atrevir mai a tant, però devia veure en aquell estil industrial i una mica cinematogràfic, com s’estilava a l’època, un reflex dels nous temps, i per això, a més de les butaques amb l’estructura de tub cromat, va comprar un moble bar espectacular, amb safates per als coberts i un aparador per a les copes i la coctelera, que Palau i Fabre, molts anys després, va oferir a Guillamon quan va desmantellar el pis. L’escriptor hi va renunciar, diu, perquè si se l’hagués endut s’hauria hagut de vestir cada nit com el gran Gatsby.
El fet és que aquest és el món d’on procedia Josep Palau i Fabre, “el món de la tauleta, del potet, del flascó, dels bombons amb una cirera a dintre, regalats en un bol amb una cirera pintada”, excepte que si eres Palau i Fabre ho vivies mentre et corsecava la culpa per dins, i la timidesa, i la por, i més encara el rebuig a la generació dels pares. És un ressentiment difícil d’entendre, més i tot pel fet que Palau va beneficiar-se, no només de les comoditats burgeses de la família, sinó sobretot del seu entorn cultural, gràcies a les amistats del pare amb alguns dels artistes amb més requesta del moment i de les aficions literàries de la mare, tot i que d’adult l’acusaria de ser la responsable de tots els seus mals, a vegades de manera despietada: no va ni va voler ser enterrat prop d’ella. Guillamon afirma, en el primer volum de la detallada biografia que n’està escrivint, dedicat a El jove Palau i Fabre (Galàxia Gutenberg), que era “un noi ultraprotegit” que va passar de la infància a l’adolescència molt ràpid i que, tot i renegar-ne, “no es va moure gaire del món mental dels pares”. Totes les idees que tindria eren filles de la dècada anterior a la guerra: la passió per Ramon Llull, que va començar a llegir arran de les commemoracions de 1931; l’atracció per la tragèdia clàssica, que deu tant a les funcions de Margarida Xirgu que va veure; l’interès per la psicologia o pel cinema, que canalitzava no només a través de l’adoració per Greta Garbo, sinó de les troballes del muntatge experimental; fins i tot la casa que es va fer construir a la platja de Grifeu de Llançà a finals dels cinquanta era un calc de l’arquitectura que havia vist l’estiu de 1936 a Eivissa, tan oposada al tub cromat de casa els pares. “Als vuitanta, quan el vaig conèixer, em parlava de Sagarra o de Manent com si se’ls acabés de trobar pel carrer”, explica Guillamon, “i això el fa més interessant: s’instal·la a viure dins el món on ha estat feliç”.
Més que del primer volum d’una magna biografia, que abraça els anys anteriors al Palau que coneixem, des de la infància fins a la Guerra Civil, abans que publiqués cap dels seus llibres i es convertís en un dels millors experts en l’obra de Picasso, Guillamon prefereix parlar de dos treballs independents, el segon dels quals abraçarà l’etapa del seu exili a París, entre 1946 i 1961. Amb la lectura, s’entén la reticència a considerar-lo com la primera part de res, sinó com una obra amb entitat pròpia, perquè Palau i Fabre, que aquí veiem créixer tot just fins als dinou anys (en qualsevol biografia, la narració fins a la primera joventut no sol ocupar més que un o dos capítols), és més aviat el fil conductor d’un assaig d’història cultural sobre una època que Guillamon considera que no ha estat encara ben estudiada. “Dels anys trenta, tot està per fer, excepte en el cas de Rodoreda”, afirma, abans d’afegir, assumint el risc de passar per immodest, que després de les recerques que ha dedicat a Joan Perucho, Rosa M. Arquimbau o Enric Cluselles coneix “bastant bé” aquell context.
El fet és que, amb aquest plantejament, el jove Palau adquireix nous caires i es presenta com un descobriment, un enigma tan fascinant com el seu pare, aquest Josep Palau Oller (1881-1961) que volia ser pintor i va acabar sent, sobretot, un moblista i decorador de prestigi que freqüentava la bona societat. Palau devia molt a les aficions i, encara més, a les relacions del pare, col·laborador al primer Papitu; amic d’artistes com Pau Gargallo o Josep Mompou (amb qui compartiria també una empresa d’estampats tèxtils, i el fill hi col·laboraria el 1908 en els mosaics de l’Hospital de Sant Pau); creador de joguines, com Torres-Garcia, entre elles l’arrossegall Ciril·lo, que tenia encaterinat el seu noi; pintor de flors i d’interiors ja molt del gust dels anys quaranta, la majoria anodins i amb un punt de tenebrós, entre els quals Guillamon creu descobrir el seu autoretrat exacte: el llindar, de fora estant, d’una saleta d’on ja ha marxat tothom. “Palau Oller era un home amb una gran habilitat manual sense gaire imaginació”, escriu el biògraf; “un artista fora del món” que es va conformar a satisfer el gust eclèctic de la burgesia, que “consisteix a ser modern o antic segons el gust del client”, afegeix. Tot i ser present als grans debats estètics del moment, no prospera, no destaca. “M’encurioseix molt la vivència humana de gent com ell, que prometia i queda aixafat”, diu Guillamon.
Analitzant amb deteniment els dibuixos que Palau Oller va publicar entre el 1909 i el 1910 al Papitu, on va coincidir amb Mompou, Francesc Labarta, Josep Aragay, Xavier Nogués o Manuel Humbert, Guillamon en fa un retrat psicològic rere el qual sembla treure el cap la personalitat una mica turmentada del fill: sempre dibuixava dones sofisticades i esquives, diu, passejant pel mateix passeig de Gràcia que descriurien Sagarra o Gaziel a les seves memòries, però la majoria dels personatges que perfila, sobretot els senyors de certa edat en acudits de vodevil, “miren discretament o de reüll”, com si hi hagués “un to una mica culpable”. Entre les capses i els àlbums guardats a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, Guillamon ha trobat projectes de decoració del pare on surt un cigarret consumint-se al cendrer que desprèn un fil de fum que puja recte. “Són interiors on no es mou l’aire”, diu l’escriptor amb tota la intenció, perquè aquest mateix motiu del cigarret consumint-se el farà servir Palau Oller molt sovint als anys quaranta, en ple franquisme.
Palau i Fabre jove, que es pensava que “no era fill dels seus pares”, pels quals no se sentia estimat, creia, a més, que Palau Oller tenia una amant. Totes les descripcions que Guillamon fa del poeta adolescent el presenten com un noi escindit i turmentat, sobretot per la relació dolorosa amb la mare, a qui mai no devia perdonar que l’hagués confiat a una dida. Guillamon matisa, però, la imatge materna que va construir Palau i Fabre a la seva autobiografia, El monstre, on “va presentar tota la seva vida com una injustícia i un patiment”, explicant que Eulàlia Fabre va vetllar sempre pel fill, com demostren els centenars de cartes que se n’han conservat, i que més enllà del fet que pogués resultar excèntrica per com vestia amb roba cridanera, tenia inquietuds intel·lectuals prou fèrries perquè el 1928 es posés a estudiar alemany, enfront de la versió de Palau, que sostenia que era una dona frívola i de caràcter explosiu pel fet peregrí d’haver estat hipnotitzada de petita. La veritat és que, òrfena des dels catorze anys, “ella també arrossegava els seus traumes”, conjectura Guillamon, que no pretén contradir Palau, sinó en tot cas “procurar entendre tothom i acostar-m’hi amb delicadesa, perquè sempre hi ha gent de carn i os darrere els fets”. Els pares, contra el relat una mica opressiu que n’ofereix Palau, van preocupar-se fins al final pel seu benestar, fins i tot prometent-li als anys cinquanta d’ajudar-lo a muntar una llibreria i una galeria d’art a Barcelona per tal que convèncer-lo que tornés de París. Al final va tornar, però renegant dels pares, “com un nen mal criat”, apunta Guillamon, que el descriu com “el típic hippy dels anys seixanta de casa bona, però més torturat”.
El fet és que la informació sobre Palau i Fabre que Guillamon va dosificant al llarg del llibre el presenta, talment una figura sobre el teló de l’època, com un noi solitari, introspectiu, poruc, fantasiós, purità i alhora ambiciós, “un jove envellit que, paradoxalment, a partir dels setanta anys, va ser un vell jove”. En definitiva, “un nen feble que seria un adult marcat”, com diu el biògraf. Segurament hi va tenir a veure el cop de pilota que va rebentar-li el timpà al pati del col·legi de la Bonanova, del qual guardava ja prou mal record pels càstigs físics dels hermanos, tot i que no va ser conscient que no hi sentia d’una oïda fins molts anys més tard, quan ja anava a la universitat. Aquesta sordesa, que va ser decisiva en la manera amb què viuria l’esclat de la Guerra Civil mentre era de vacances a Eivissa, explica moltes altres coses. La relació amb les dones, per exemple, que a aquesta edat primerenca refiava més a les estrelles glamuroses que sortien a les revistes il·lustrades que a les amigues reals, com la primera xicota, Carmentxu Pujol, que va robar-li el cor en l’estiueig a l’Hotel Prat de Tona, el 1931, o la jove mare de qui es va enamorar a cala Gració d’Eivissa.
El capítol eivissenc és un dels més sorprenents del llibre. Palau, que era la primera vegada que marxava sol de vacances, amb dinou anys, va embarcar-se cap a l’illa el 13 de juliol de 1936, l’endemà de l’assassinat de José Calvo Sotelo, i mentre el món conegut s’ensorrava es va dedicar a baixar a la platja cada dia i sentir-se ric amb 500 pessetes a la butxaca. El seu testimoni del mes que va passar a Eivissa, d’on no va tornar fins al 14 d’agost, és “un relat sobre la innocència”, convé Guillamon, que veu Palau com una mena de Buster Keaton a El maquinista de la general, com si la realitat parlés en “una llengua desconeguda”. La vida verdadera en tot cas se li tiraria al damunt en arribar a Barcelona, on al cap de dos anys s’emboscaria per no haver d’anar al front i acabaria presoner al final de la guerra. De nou, se’n sortiria gràcies als pares, fins que va emprendre el camí de París.
Precoç defensor de l’avantguarda
Un dels primers articles de Palau i Fabre, quan tenia setze anys, publicat a la revista de l’Institut Tècnic Eulàlia, ja era una reivindicació de l’art modern, arran de la mort de Pau Gargallo, “en contra dels valors segurs i del gust conservador” que representava el món burgès dels pares. De ben jove, va donar mostres d’un agut esperit crític, que aviat va poder expressar també a través de les col·laboracions literàries a La Publicitat i La Humanitat, en aquella època daurada del periodisme en què el talent juvenil trobava les portes obertes, com remarca Guillamon. Gràcies a això, va poder entrevistar el 1935 Federico García Lorca, que va deixar una enorme empremta en Palau. Com faria més endavant amb Picasso, també comptava les vegades que havia visitat el poeta i dramaturg andalús, i amb el mateix patiment de “no estar a l’altura”, assegura el biògraf. El cert és que, en aquell moment, l’artista per qui sentia més admiració era Dalí, que encarnava l’art subversiu que buscava i a qui va dedicar un manuscrit inèdit que Guillamon exhuma al seu llibre. De Picasso, en va poder tenir la primera notícia el gener de 1936, quan va exposar a la Sala Esteva convidat per ADLAN, tot i que no en va escriure res fins al 1944, poc abans d’anar a París, on viuria catorze anys. Però això ja forma part del nou llibre que prepara Guillamon.