Paolo da San Leocadio dormia a Itàlia

Fa tot just uns mesos el Museo del Prado anunciava l’adquisició d’una obra espectacular, una Oració a l’Hort (162 x 120 cm), del pintor Paolo da San Leocadio, un italià que va passar bona part de la seva vida a València, on va arrelar i va fer fortuna familiar i professional. A Leocadio se li atribueix haver estat l’introductor del llenguatge del Renaixement a la Corona d’Aragó, ja que va ser l’autor de les pintures murals de la capella major de la Seu de València, realitzades entre 1472 i 1482 en col·laboració amb un altre mestre italià, Francesco Pagano. Es tracta d’una de les obres cabdals del nou estil als regnes hispans però, curiosament, no van ser descobertes fins el 2004, ja que les tapava una volta barroca que havia estat afegida. Això demostra que les mediterrànies estan gairebé totes descobertes, però sempre en queda alguna per albirar.

Els murals de la catedral van ser la primera realització important en terres valencianes d’aquest mestre acabat d’arribar. Sembla que un cop enllestit l’encàrrec el pintor potser va retornar a Itàlia, ja que desapareix dels documents. Però el 1490 torna a aparèixer a Castelló perquè va començar una de les obres més grans que mai li encarregarien, el retaule major de l’església de Santa Maria de Castelló. Les fonts ens indiquen que era un conjunt d’uns quinze metres d’alçada dedicat a la Mare de Déu i que el pintor hi treballà entre 1490 i 1500, aproximadament, amb sang, suor i llàgrimes, ja que va costar-li molt cobrar la feina i va veure com, mentre residia a Castelló amb la família, moria la seva segona muller.

D’aquest gran retaule castellonenc no se’n sabia gairebé res, ja que va desmuntar-se al segle XVIII i els compartiments que l’integraven van volatilitzar-se. Tanmateix, l’Oració a l’Hort del Prado abans esmentada i acabada d’incorporar a la pinacoteca madrilenya, podria ser l’únic testimoni conegut d’aquell retaule gegantí, segons han considerat els experts. Però això era fins avui. Aquesta mateixa tarda s’ha subhastat a Sanremo (Itàlia), a la casa de subhastes Martini , una impressionant taula pintada amb els Desposoris de la Mare de Déu i sant Josep (161 x 128 cm) que, amb tota seguretat, va formar part del mateix retaule que la taula del Prado. Les mesures d’una i altra són absolutament coincidents, així com l’estil i el punxonat dels daurats dels nimbes dels personatges. Es tracta d’una realització de gran qualitat que caldrà incorporar a les obres rellevants del catàleg de pintures de Paolo da San Leocadio.

I sembla que la possibilitat que ambdues taules formessin part del retaule major de Santa Maria de Castelló es confirma, ja que una descripció del retaule de l’any 1691, quan encara presidia l’altar de l’església, esmenta que entre els diferents compartiments que l’integraven n’hi havia un amb les desposalles de Maria i Josep, el tema que mostra la pintura subhastada aquesta tarda a Itàlia. Les dimensions gegantines de les dues taules en qüestió, la del Prado i la de la subhasta italiana, s’ajusten perfectament al que diuen les fonts antigues sobre les grans dimensions que tenia el conjunt sencer.

Com a curiositat, assenyalarem que els Desposoris de la Mare de Déu i sant Josep sortia a subhasta amb una atribució tapada, era un sleeper, un anglicisme que s’acostuma a emprar en l’argot del mercat de l’art per designar obres que surten a la venda com anònimes, però que en realitat tenen nom i cognom. La casa de subhastes italiana no en tenia ni idea, ja que a la descripció només hi diu “Scuola fine del XV secolo / inizio del XVI secolo”, el que vol dir que no s’imaginaven per on anaven els trets. Però qui dormia darrere d’aquesta vaga descripció era, ni més ni menys, que Paolo da San Leocadio. La casa de subhastes devia intuir que la peça era singular, ja que l’estimació que calculaven per ella era de 20.000-30.000€. Sigui com sigui, han fet molt curt. Els sis telèfons que hi havia demanats per persones interessades i les persones que licitaven en sala aixecant el braç han fet enfilar el preu de remat fins els 180.000€, preu al que cal afegir la comissió de la casa de subhastes. En total, uns 225.000€. No sembla pas un mal negoci tenint en compte que el Museo del Prado va pagar 600.000€ per la seva Oració a l’Hort adquirida a la Galeria Bernat, establiment especialitzat en pintura antiga amb seus a Barcelona i Madrid. Bé, en realitat, al museu madrileny no li ha costat ni un ral, ja que la peça va ser adquirida pels American Friends of the Prado Museum, una associació filantròpica que té per objectiu ajudar i col·laborar amb el museu.

Es desconeix completament com van sortir de Castelló els compartiments del retaule major, però el procés devia ser el de sempre. L’arribada de noves modes va fer que l’obra es desmuntés i que romangués arraconada a la sagristia, on Antonio Ponz va veure els compartiments poc abans del 1772. Després d’això, el silenci. Fins aquesta tarda, en què l’aparició d’una de les peces del trencaclosques ha permès reconstruir una petita història.

*Historiador de l’art. Professor de la Universitat de Lleida.