Revista centenària
Fa cent anys que va aparèixer el primer número de ‘Revista de Catalunya’, una publicació dirigida per Antoni Rovira i Virgili
Des d’aleshores, l’edició ha tingut diverses interrupcions, però ha subsistit com un referent de la cultura catalana
“La Revista de Catalunya, en presentar-se al públic, ha volgut prescindir de les rutinàries fórmules de salutació i de l’exposició d’un programa prolix. El nostre programa està contingut en la realitat inicial d’aquest primer número.” La frase anterior va aparèixer a la pàgina 79 del primer número de Revista de Catalunya, que duu la data del juliol del 1924. El director de la publicació, Antoni Rovira i Virgili, es remetia al contingut d’aquell primer número, que havia de marcar la pauta dels que seguirien. Es tractava d’una presentació original, ben allunyada de les fórmules pomposes que solien fer-se. Tot i això, els ideals de la nova publicació havien començat a detallar-se algunes setmanes abans, a través d’un article publicat al diari La Publicitat, en el qual s’anunciava “la fundació d’una gran revista d’idees que ompli el buit que en aquest aspecte hi ha a la nostra cultura”.
Cent anys després d’aquell primer número, Revista de Catalunya s’ha consolidat com un referent cultural del país, com un exemple de tenacitat i perseverança. En aquest llarg període hi ha hagut un munt d’etapes, gairebé inclassificables, anys en què ha deixat d’editar-se, represes en condicions ben complexes i un fil conductor que podria ben bé resumir-se amb la frase telegràfica de la presentació. De fet, només cal resseguir els exemples més antics, que poden trobar-se al repositori ARCA de la Biblioteca de Catalunya, o els més moderns, que s’ofereixen des del web de la mateixa publicació, per adonar-se que, malgrat el pas inexorable del temps, Revista de Catalunya ha mantingut alguns ingredients de la fórmula magistral, com ara el rigor i l’originalitat dels articles publicats, un ventall temàtic cada vegada més divers, la seva vocació divulgativa i la voluntat de donar cabuda a algunes de les ments més lúcides de la cultura catalana. En aquell primer número hi trobem escrits de Ferran Soldevila, Carles Rahola, Josep Pla, Ferran Valls i Taberner, Carles Soldevila o el mateix Antoni Rovira i Virgili.
En plena dictadura
La publicació va aparèixer en un moment especialment complex, pocs mesos després del cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera. S’obria un període de suspensió de la Constitució i de repressió sobre tot allò que feia olor de catalanisme. El 18 de setembre, el dictador va imposar un “decret de repressió del separatisme” que es va convertir en la seva targeta de presentació. En el camp periodístic, la dictadura va obrir una etapa de censura permanent, un període de “dejuni de política”, en paraules de Rovira i Virgili. Però, malgrat aquest escenari poc encoratjador, el procés de catalanització cultural, que s’havia iniciat amb força en el tombant de segle, no es va aturar: va augmentar de manera considerable l’edició de llibres en català, es van posar en marxa noves col·leccions editorials i empreses dedicades al llibre català (Barcino, Proa, Catalonia...) i van aparèixer noves revistes de literatura i assaig. La primera i la més important de totes va ser Revista de Catalunya.
Des d’aleshores, la revista ha tingut una història ben convulsa, tant per la dificultat de finançar una publicació cultural en català com pel context històric, especialment turbulent. En el primer cas, la crida que va aparèixer a La Publicitat ja deixava constància de la necessitat de comptar “amb una xifra mínima de mil subscriptors i amb un capital inicial de cinc mil pessetes”, i advertia: “En els darrers decennis hem pogut presenciar l’espectacle descoratjador de les revistes i periòdics que sortien per a morir al cap d’algunes setmanes o alguns mesos.” De fet, la història de la revista és la de les seves interrupcions i reaparicions permanents, com una mena de Guadiana cultural o un símptoma de perseverança. La primera aturada es va produir el 1930 i va donar com a resultat un nou director, Ferran Soldevila, qui es va afanyar a explicar que, malgrat l’interval de vuit mesos, la revista no havia “deixat mai d’existir; s’havia esllanguit el seu ritme, s’havia endarrerit la seva marxa, però mai no s’havia estroncat la seva vida”. L’insigne historiador va introduir alguns canvis que van millorar la qualitat del producte: va replantejar les seccions, va donar entrada a nous redactors i va prioritzant els temes d’actualitat.
La segona etapa es va limitar a alguns mesos del 1934, concretament del gener al setembre d’aquell any. La conselleria de Cultura, en mans de Ventura Gassol, es va implicar en el seu finançament, però la repressió posterior a la revolta del 6 d’octubre va provocar una nova aturada. No va reaparèixer fins al 1938, en un context especialment difícil, tant per les vicissituds de la guerra com per l’escassedat de paper. Durant el franquisme, la revista es va seguir publicant, tot i que des de l’estranger: primerament a París, avalada per la Fundació Ramon Llull, però la policia secreta de l’Alemanya nazi, la Gestapo, va requisar els exemplars que hi havia i va enviar els amos de la impremta a un camp de concentració. La revista va reaparèixer a Mèxic tres anys després i va tornar a París el 1947, tot i que de manera molt puntual. També es va editar a São Paulo (1956) i novament a Mèxic (1967).
La consolidació
La represa no es va produir fins al 1986, amb Max Cahner, qui alguns anys abans havia estat conseller de Cultura. Cahner també acumulava un bagatge impressionant com a promotor cultural: havia creat Edicions 62 i Curial Edicions Catalanes, havia estat un dels promotors de Gran Enciclopèdia Catalana i havia dinamitzat algunes publicacions periòdiques, com ara Serra d’Or, que va voler convertir en una revista “d’ampla volada i no estrictament acadèmica, bé que mantingués la recerca de primera mà en algunes contribucions, però en conjunt d’alta divulgació i estrictament en català”. Cahner, però, creia que hi havia un deute pendent “envers els intel·lectuals que mantingueren la continuïtat de la cultura catalana a través de la desmoralitzadora guerra de 1936 i de la tenebrosa postguerra que s’allargà fins al 1975”. I aquest deute va intentar saldar-lo amb la resurrecció de Revista de Catalunya. Cahner s’hi va posar a consciència. Es va entrevistar amb trenta-nou intel·lectuals per sondejar la seva opinió. La gran majoria d’aquests defensaven que fos independent, però també que tingués un patrocini públic, tal com s’havia fet durant la República, per tal de garantir-ne la continuïtat. Alguns fins i tot proposaven la creació d’una mena de patronat per tal de facilitar la participació de la institució finançadora. Cahner es va fer ressò de totes aquestes opinions, començant per aquesta darrera, i el gener del 1986 es va constituir, amb el suport de la Generalitat, la Fundació Revista de Catalunya, que havia de fer possible el ressorgiment de la revista.
El primer número d’aquesta nova etapa es va presentar el 21 d’octubre del 1986, en un acte solemne al Palau de la Generalitat, amb la presència de Jordi Pujol, de J.V. Foix i, lògicament, del nou director, Max Cahner. En el primer exemplar, datat el novembre d’aquell any, J.V. Foix encoratjava el nou director “a continuar l’empresa amb el mateix deler dels altres promotors de la revista”, i aquell, per la seva banda, dedicava l’editorial a resseguir els “seixanta-dos anys” d’història i formulava els objectius de la nova etapa: “Cal una revista d’allò que hom ha vingut a anomenar alta cultura, amb una base humanística, però no solament de lletres i arts, de filosofia i d’història, sinó amb els aspectes més pròxims a les humanitats de les ciències socials, del dret i de tot el camp cientificotècnic. Una revista que tracti de Catalunya i de tots els Països Catalans, del passat però, sobretot, del present i del futur, de la política i de l’economia, de l’actual autogovern i del que hauríem de tenir. Però també una revista que tracti d’aquelles qüestions que interessen a tot el món, especialment al nostre entorn cultural, de les mateixes qüestions i en tots els camps.” I hi afegia: “La revista ha de discórrer pels camins de la modernitat [...], no ha de predicar sectarismes, però no pas a canvi d’un abstencionisme sistemàtic de les qüestions polítiques, siguin les que siguin. Per damunt de tot, no ha d’oblidar l’exigència, l’honestedat, l’atractivitat i el ben escriure.” El contingut d’aquell número intentava respondre a aquest plantejament. Des d’aleshores, la publicació ha tingut diversos directors, ha canviat de periodicitat i ha fet diverses modificacions en el disseny i els continguts. Però, per damunt de tot, ha mantingut l’ideal que va definir Cahner i el que va començar a esbossar Rovira i Virgili fa justament cent anys.
