Més diners volen dir menys llibertat. L’important és mantenir sempre el control
Bernat Salvà-Barcelona
Jessica Chastain, que assegura que “faran deu pel·lícules junts”, Peter Sarsgaard, Tim Roth i Charlotte Gainsbourg són alguns dels grans actors que han treballat a les ordres de Michel Franco (Mèxic, DF, 1979), un cineasta de gran talent i amb un esperit lliure i independent. Després de títols com Sundown, Después de Lucía i la inquietant distopia Nuevo Orden, aborda sense complexos un tema delicat a Memory : l’amor entre una assistenta social (Chastain) i un home afectat d’una demència precoç (Sarsgaard). El film va competir a la secció oficial de Venècia.
Quina va ser l’espurna que va fer néixer aquest projecte?
Va començar amb l’escena en què, en una festa escolar, la protagonista s’incomoda perquè un home la segueix fins a casa seva i es queda a sota, al carrer, durant tota la nit. No sé d’on ve la idea. Se m’ocorren moltes coses, soc guionista a temps complet. La meva manera de treballar és que descarto el que se’m va oblidant i obeeixo el que es queda. I aquesta escena se’m va quedar: em vaig començar a preguntar per què la segueix, i així vaig començar a escriure aquesta pel·lícula. De vegades començo a escriure a partir d’una cosa més concreta, més personal. Mai amb una temàtica. Mai diria que escriuré sobre la memòria. En aquest cas vaig pensar que són dues persones molt trencades, d’una certa edat...
Com van entrar al film Jessica Chastain i Peter Sarsgaard?
Jessica hi va entrar perquè el meu agent a Nova York i l’agent de Jessica van parlar i van coincidir que era una bona idea que ens presentessin. Jo intento no jutjar mai la persona abans de conèixer-la. No veig gaire pel·lícules de Hollywood, confio molt en el meu agent i la veritat és que li vaig donar la raó ben aviat: ens vam entendre a meravella, Jessica i jo. El seu agent sabia que ella busca pel·lícules i personatges com aquest i que no són fàcils de trobar. De vegades la manca de substància s’intenta tapar amb diners, amb efectes.
Què atreia Jessica Chastain del personatge?
Molta gent que no coneix Jessica pensa que ha tingut una vida fàcil, i ha estat tot el contrari. Hi havia un pare, però ella va prendre el cognom de la mare, i això ja diu molt. Durant la seva infantesa i adolescència va patir experiències molt difícils, i va connectar immediatament amb el guió. Jessica és la primera de tota la seva família que va estudiar, per ser actriu. Ningú abans havia actuat ni anat a la universitat. La idea de Peter Sarsgaard va ser de Jessica. El més important en una història d’amor és la química, li vaig demanar amb qui voldria actuar i em va donar tres noms. Peter va ser el primer.
Va ser fàcil aixecar el finançament amb aquests dos actors?
Aquesta és la meva vuitena pel·lícula i totes les produeixo jo. Ho faig perquè així mantinc el control total i puc, per exemple, canviar una escena un dia abans de rodar. Escolto molt tothom, però faig el que crec que he de fer. Per a mi, el cinema és una expressió personal, i això és molt difícil d’aconseguir, perquè normalment costa molts milions de dòlars. Quan tens Jessica Chastain és més fàcil, però tampoc per això vull més diners, perquè més diners volen dir menys llibertat. L’important és mantenir sempre el control. I el més important per fer una pel·lícula, molta gent està confosa amb això, no són els diners. Fan falta, evidentment, però no és l’element principal.
Què és el més important?
Torno al que he dit, ha de ser una expressió personal. Per això jo soc guionista, director, productor i muntador. I per això intento fer-ne una cada any, perquè la pel·lícula reflecteixi on soc emocionalment i mentalment en aquest moment. Quan els directors triguen set anys a dirigir una pel·lícula, ja no són la mateixa persona. I no ho dic com a crítica, de vegades els reptes de filmar porten a això. Però jo gairebé em dedicaria a una altra cosa si no pogués dirigir una pel·lícula cada any.
En això fa pensar en Woody Allen, que també és jueu, com vostè. Un film anual, molt personal, poc pressupost...
Hi ha gent de la indústria del cinema nord-americà molt seriosa que diuen que l’únic director realment independent nord-americà és Woody Allen. No havia de mostrar ni el guió del que anava a rodar. Deia als inversors que era una comèdia, o un drama, i que potser hi actuaria tal actor, però que no era segur. I li donaven els diners igualment.