“Estellés tenia una claríssima vocació de fer-se entendre”

Quan anava a l’institut i era un adolescent, em va caure a les mans el Llibre de meravelles. I eixa primera lectura del poema Els amants, que és un poema superconegut i parla amb eixe llenguatge tan directe, tan planer i col·loquial, realment va ser com si m’interpel·lés, perquè parla de coses que jo estava vivint en eixe moment: de les primeres vegades, de la descoberta de l’amor. I realment em va arribar al moll de l’os. A partir d’Els amants vaig saltar a altres poemes de Vicent Andrés Estellés, i Estellés em va servir per saltar a altres poetes: és com si m’hagués obert una finestra a la literatura. Per això moltes vegades dic que sense Estellés, sense eixa primera lectura d’Els amants, sense eixa experiència tan reveladora, tal volta no estaria dedicant-me al que em dedique ara.

Sí, vaig començar amb Pau Alabajos diu ‘Mural del País Valencià’ de Vicent Andrés Estellés, el 2013, que va ser la primera incursió en fer un projecte conceptual sobre Estellés, i va ser una recitació amb acompanyament musical de piano clàssic. Un poc a la manera de l’Ovidi, fins i tot en el títol: si aquell es titulava Ovidi Montllor diu ‘Coral romput’ de Vicent Andrés Estellés, nosaltres li posem Pau Alabajos diu ‘Mural..., jugant un poquet a reproduir eixe ambient del disc que a mi em va corprendre, perquè l’escolta del Coral romput dit per l’Ovidi és espectacular, amb les guitarres sensibilíssimes de Toti Soler i Toni Xuclà, que va produir els meus primers dos discos.

Bé, sí que és veritat que ara no és gaire habitual. Però ho tenia claríssim, perquè des del moment que vaig començar a escriure les meves primeres cançons, vaig pensar que volia fer algun projecte que tingués a veure amb la divulgació literària. Perquè era una manera de retornar tot allò que m’havia aportat a mi la poesia d’Estellés quan era un adolescent, i també perquè em va impactar moltíssim Coral romput, però també M’aclame a tu. La poesia normalment es consumeix de manera individual: tu agafes el llibre de la biblioteca o el compres a la llibreria i te l’endús al teu espai de lectura, i hi ha un diàleg entre poeta i lector o lectora, de tu a tu. En canvi quan converteixes un poema en una cançó passa a ser un fet col·lectiu, perquè hi ha unes altres variables, hi ha un escenari, hi ha un pati de butaques. A la cançó, quan la interpretes en directe, sempre hi ha eixa interacció amb el públic: demanes que canten algun vers, i de sobte hi ha una comunió que és molt més difícil de trobar en la pàgina impresa. I per això pense que és una manera també de donar-li molta difusió, que la literatura arribi a un públic més gran. Relacionat amb això, també hi ha el fet que un dels peus d’aquest projecte està dins de l’aula: és aproximar els estudiants, l’alumnat de secundària i de batxillerat, a la figura d’Estellés. Que molts d’ells escoltin ara Els amants per primera vegada és molt curiós per a mi: una cosa que em va impactar tant en el seu moment i que ara pugui ser jo la ferramenta per acostar-los al poeta.

Sí, perquè és una obra que sempre m’ha agradat moltíssim. Ell és el meu poeta de capçalera, m’ha facilitat molt entendre el món, m’ha donat una cosmovisió. I molts dels seus poemes són molt vigents, tenint en compte que era un poeta molt compromès amb el seu temps i amb el seu país, i que va intentar denunciar les injustícies de la dictadura. Ara que tornen els fantasmes i els monstres del feixisme a tot Europa, i molt concretament al País Valencià, la literatura d’Estellés està més viva que mai. És un antídot contra l’odi i la intolerància.

Sí, no és gens críptica.

Les dues claus són les que acabes de dir. La primera és que és un poeta amb una claríssima vocació de fer-se entendre. No s’amagava en l’ampul·lositat del llenguatge, sinó que tenia eixa voluntat d’utilitzar un llenguatge diàfan, clar, concís, moltes vegades amb fraseologia popular. Era un poeta amb els peus a la terra i que volia mesclar-se amb la gent del carrer. Això fa que sigui un material sensible molt interessant per fer una cançó, perquè condensa en molt poques paraules i molt senzilles d’entendre pensaments profunds i emocions compartides. Però, després, hi ha una altra part més tècnica, que és que Vicent Andrés Estellés és un poeta que cuidava moltíssim la mètrica. Era molt estable a l’hora de fer els seus poemes i, per tant, la pràctica majoria dels seus poemes tenen versos amb la mateixa quantitat de síl·labes, de manera que el ritme de la cançó ja el tens imprès en el poema. En canvi, hi ha molts bons poetes que apostaren pel vers lliure, però el vers lliure sí que és molt complicat de convertir en una cançó, perquè si tens un vers de tres síl·labes i el segon de catorze i el tercer de set, això, intentar posar-ho en un patró rítmic, matemàtic, és molt complicat. En canvi, Estellés ho fa fluid perquè ja hi ha com una mena de cadència impresa en els seus versos. I, aleshores, la nostra responsabilitat com a músics o com a creadors és buscar una estructura lògica, perquè eixos textos, evidentment, no han sigut escrits per a ser cantats.

Absolutament nou, sí, perquè fins ara jo havia escrit només ficció, teatre, per ser exactes. En realitat va ser un encàrrec. L’editorial Sembra es va posar en contacte amb mi i l’editora, Mercè Pérez, em va dir que volien proposar-me que escrigués la primera biografia de Vicent Andrés Estelles. I jo vaig quedar al·lucinat. Vaig dir: “La primera? De veres? No n’hi ha cap?” I certament és així: ho hem comprovat, i un artefacte com a tal, una biografia, no existia fins ara. Existien diversos llibres publicats pel mateix poeta amb una mena de prosa memorialística, però no hi havia una biografia, i per això em va semblar un projecte superbonic.

La primera qüestió és que no sé exactament com es fa una biografia, és a dir, no tinc un mètode, però el que sí que sabia és que no volia que fos una biografia molt ortodoxa, pràcticament cronològica, no? Sobretot perquè parlem d’un poeta i, aleshores, crec que el poeta ha de parlar a través de la seva literatura. I, per tant, els poemes servien també d’ancoratge per anar passant de capítol a capítol i ens fan fer un itinerari pels diversos pobles que són els noms de cada capítol. Vaig pensar en l’amor que sentia Estellés pel seu país a través, per exemple, de la publicació del Mural del País Valencià. Eixe llibre, que és el projecte monumental, el testament poètic que emprèn a les acaballes de la seva vida, és un diàleg amb un altre llibre de Pablo Neruda, Canto general, un càntic als pobles de l’Amèrica Llatina. Estellés l’agafa, el fa seu i el trasllada a la realitat valenciana, i es dedica els últims anys de la seva vida a voltar per pobles, comarques, ciutats, canta als rius, canta a les muntanyes, canta al paisatge i canta al país, perquè també canta a les persones que en formen part i amb les quals havia compartit lluites i trinxeres culturals. I eixa estima i eixe arrelament en el país, que té moltíssimes referències a la geografia i als pobles, vaig pensar que era una bona manera d’organitzar la informació, perquè els pobles no deixen de ser la suma de les relacions personals. Quan parles de la infantesa estàs parlant de Burjassot; quan parles de la descoberta de l’amor i de la seva companya de vida, Isabel Lorente, doncs parles de València; Alcoi està lligat a l’Ovidi Montllor, i en el cas de Xàtiva hi ha alguna referència a Raimon. Hi apareix Benimodo, que va ser el poble on es va refugiar durant la batalla de València i on va acabar la seva vida. I Mallorca, on Estellés se sentia molt a gust amb la seva família.

No t’ho sabria dir exactament perquè l’anava fent a trossos i mossos mentre anava fent altres coses, però l’últim any ha sigut una immersió en la vida d’Estellés. Hi ha hagut una part d’hemeroteca important, però també una part de xerrar amb la seva filla i la seva família. Ja la coneixia d’abans, perquè hi vaig contactar per fer els altres discos. Van obrir les portes de casa seva per explicar-me algunes intimitats que pots llegir entre línies en alguns dels seus poemes, però si no formes part del seu cercle més íntim, a vegades és difícil d’interpretar.

Moltes. Una cosa molt divertida és que li va dedicar un poema a Rita Barberà sense saber que acabaria sent l’alcaldessa de València. Durant tota l’etapa en què Estellés va estar al diari Las Provincias, les seves gasetilles diàries, que signava amb el pseudònim Roc, van ser l’única expressió en valencià que era permesa en un diari. El 1973, Estellés va fer-li un poemeta a la guanyadora d’un concurs que es feia en aquella època, que era la Musa de l’Humor. Era Barberà.

Les dues dècades de dreta cavernícola del PP ens van negar als artistes valencians totes les instal·lacions culturals i els mitjans de comunicació públics. Per tant, des del principi les meves cançons sempre han tingut un punt reivindicatiu i han parlat de coses privades, coses personals, però també han tingut un rerefons polític, social, de denúncia, que és innegable. Quan va haver-hi el canvi a un govern de progrés , la relació va ser completament diferent perquè ja no hi havia els pals a les rodes i es podia parlar de tu a tu amb les institucions. I ara que ha tornat la dreta extrema i l’extrema dreta, hem de tornar a les trinxeres culturals, més encara que abans. Perquè ara existeix com una voluntat d’ofendre. En l’anterior etapa et menyspreaven i et marginaven, et negaven el pa i la sal, però intentaven fer com que no existies, com que no eres important. Ara això ja no ho poden dir perquè realment hi ha una massa crítica cultural important al País Valencià. És innegable que cada any hi ha dos-centes referències discogràfiques noves. És a dir, que hi ha una escena cultural forta i una escena musical molt potent. I aleshores, en lloc de menysprear-te, el que fa Vox, sobretot, perquè és el que té en el seu poder la cartera de Cultura, és agredir-te, provocar-te. I, per exemple, quan es va començar a parlar de les commemoracions de l’Any Estellés, el primer que va fer el conseller Barrera va ser dir que ni un cèntim per a la Càtedra Estellés. I, és clar, això el que va fer va ser que la gent del carrer es rebel·lés davant d’aquesta agressió gratuïta contra un poeta tan estimat i tan popular com Estellés. Han aconseguit un efecte rebot absolut i et puc dir que la quantitat d’iniciatives per commemorar l’Any Estellés des de molts àmbits, des de les universitats, entitats cíviques i culturals, ajuntaments progressistes, és inacabable, gràcies en part a la irresponsabilitat i a la intolerància d’aquests governants. És que si Estellés no és cultura valenciana, què considera un conseller de Cultura del País Valencià que és cultura valenciana? De fet, jo crec que la seva intenció és desballestar la cultura.