Arts escèniques

Oriol Broggi

Director de La Perla29

“El director i l’actor són també autors que fan un nou text”

“Generar feina per ajuntar gent. He dit molt sovint que el meu ofici és ajuntar. Crear vincles entre les persones”

“A vegades el director d’un espai com el Teatre Lliure necessita afirmar-se amb el seu projecte i no compartir-lo”

El 2002, quan neix La Perla29, fer una companyia de teatre sense valorar l’economia hauria estat un error
A Terrassa vaig proposar a Francesc Nel·lo que fes una obra. Veus? Vaig trencar un sostre de vidre al revés
Sempre som vulnerables. Viure en societat és estar pendent dels límits dels altres i dels teus. Hi ha un moment que el risc es converteix en compromís. Va lligat a allò que has anat fabricant durant anys

La pipa (encesa, o no) d’Oriol Broggi defineix molt les seves ganes de conversar. És dels que pensen rebatent arguments, preguntes que podrien ser incòmodes però que sap desactivar des de la trajectòria de La Perla29 i exposant-se vulnerable, com un ciutadà un punt despistat.

La pregunta és obligada. Mouawad s’ha convertit en el seu autor de capçalera? Ara hi torna amb ‘Tots ocells’, dins del Grec. Sembla anar a tongades amb els dramaturgs.
Exacte, hi havia una època que em van dir, el teu autor de referència és Molière. Després vaig fer dos Shakespeare’s i em van dir, ah, clar, pots fer Shakespeare’s, com tothom. I després Filippo. Els italians, no? I Mouawad, sí, també. Un no té un autor de referència, en té bastants. La gent que és autora, l’autor de referència hauria de ser ell mateix, però llavors expliquen que beuen de mil llocs, no? Doncs el mateix un director. Hi ha moments de la vida que et ve més de gust fer coses així. I combines allò que et ve de gust de fer amb allò que creus que és interessant de fer en aquell moment, amb coses amb què vols explicar, com ho vols explicar, amb qüestions de producció, de diners, de circumstàncies. I també hi ha un altre factor molt important: els actors disponibles. Passa amb el Hamlet. Et creues amb un actor i dius, va, fem un Hamlet. Però això passa amb molts altres personatges.
Això ho va explicar quan va fer la versió amb Manrique, no?
Era la seva oportunitat, o ho feia llavors o ja seria massa tard. Amb el Manrique, sí que en parlàvem, d’això. Va ser quan el vaig conèixer que vaig veure que podia fer un Hamlet. I ara vaig conèixer el Guillem [Balart] i dic, també es pot fer un Hamlet. T’hi trobes algú que penses que es pot fer un títol i, si es donen circumstàncies i vas cap a un costat o cap a un altre i acabes modelant fent coincidir les teves intencions amb el que et porten les circumstàncies de la productora, del públic, de la situació social, etcètera. Hi ha moments que un clàssic es llegeix millor que d’altres. És evident que el teatre, ha de ser molt permeable a la realitat, tant de la realitat política i social del moment com les circumstàncies personals de la gent que ho està fent. Dit això, sí, Mouawad m’agrada molt de fer. I quan trobo una obra seva que m’agrada, penso que s’ha de fer. Hi ha alguna cosa que m’hi obliga.
I a què l’obliga el nou text?
És una obra sobre l’amor. Succeeix en un context de conflicte, un conflicte important, en un conflicte que ara, per exemple, ha derivat en guerra, però quan es va escriure o quan vam decidir fer-la i quan la vam començar a treballar, no hi havia aquest conflicte.
Està inspirat en Palestina?
Sí, és una obra que passa a Jerusalem. Passa entre Nova York i Jerusalem. Però bàsicament passa a Jerusalem. Però és una obra que no parla de guerra. Aquesta hi apareix com a context, però com a tantes altres de Mouawad. Parla de moltes altres coses. És una gran obra sobre l’amor, les promeses, la reconciliació, el consol, les solucions al conflicte...
En la forma, sovint se’l relaciona amb Peter Brook, per com juga amb la buidor de l’espai.
A tothom ens passa que, quan anem a veure una obra de teatre, quan estem davant d’algú, que necessitem posar títols. Ara, amb la societat moderna que vivim encara més, perquè ens comuniquem molt a través de les xarxes i sembla que fa tota una crítica i després li agrada posar títols. Li agrada posar una cita, un títol i li agrada posar unes estrelles. I ho has de resumir tot amb aquelles estrelles. Són uns codis que es fan servir. Al públic li passa el mateix i l’entorn teatral, també. Necessita dir, La Perla això; el Lliure això altre; aquest director això, aquell actor d’allò. L’espectador, quan ho veu, troba tota aquella complexitat de signes i de discurs molt elaborat, però alhora també es fa els seus resums mentals. I a un director se li posen titulars. Aquest director és molt així; l’altre, aixà. Sortosament aquests titulars poden variar. És evident que qualsevol obra de teatre, qualsevol situació de la vida, qualsevol reproducció a partir d’una obra d’art és una visió. La veritat és que em costa de dir-ho de mi mateix. En tot cas, jo m’identifico com el que fa coses: generar activitats, generar feina per a gent, ajuntar gent. He dit molt sovint que el meu ofici és ajuntar. Crear vincles entre les persones. Aquest és el meu ofici. Crear aquests vincles.
Julio Manrique, que ha tingut molta relació amb La Perla, dirigeix el Lliure. Això ens permet imaginar que La Perla tindrà més accés al Lliure que abans?
No, no forçosament. Tu crees vincles per a aquell moment. Jo voldria creure que aquells vincles queden fets, però no només amb la gent que treballa, sinó la gent que em ve a veure. Queda un vincle amb La Perla. Però no és un vincle absolut. Ell ha de desenvolupar el seu projecte. La Perla pot entrar en un moment o no. Per altra banda, ja tenim un espai on fer el nostre teatre. Per tant, podem entendre que hi haurà altra gent que necessita més aquest espai. Hi ha altres generacions, altres perspectives que són interessants i que han de tenir el seu espai. El fet que jo pugui conèixer un director no fa que jo hagi de dirigir en el seu teatre. Crec que no. A vegades el director d’un espai com el Lliure necessita afirmar-se amb el seu projecte i no compartir-lo.
Ara que parla de noves veus. La Perla, aquest any, s’ha obert convidant la directora Martina Cabanas i els de Pedant a missa i repicant. És un fet circumstancial o es repetirà la temporada vinent?
Portar un teatre i un espai és complicat perquè sempre hi ha moltes més coses de les que pots fer. La Perla s’ha obert sempre. Pensa que a la programació de La Perla de la Biblioteca, va debutar la companyia Bolxeviks, que es va crear aquí. També es va fer el primer espectacle de La Brutal, Timó d’Atenes. Aquí es va fer el primer espectacle del Pau Carrió...
Però tant el Pau Carrió com el Ferran Utzet, que van debutar en la direcció a la Biblioteca, ja eren de l’equip. Havien estat ajudants de direcció seus...
Però va ser el seu primer gran muntatge i el van poder fer aquí.Es pot estar vinculat a la família però no sempre s’ofereix una direcció. També el Joan Arqué, que havia col·laborat sovint, va poder estrenar amb Guillem Albà l’adaptació del Canto jo i la muntanya balla...I el Llibert, que ja s’havia estrenat, va despuntar aquí. Sempre ho hem anat fent. Però és veritat que sempre hem volgut mantenir les obres de La Perla, que es nota més que segueixen en una línia. Potser una cosa tapa l’altra.
El 2021 vau renovar per vuit anys més la cessió de la Biblioteca, segons el vostre web.
No ho sé exactament com està.Hi ha uns plans que sempre són més curts del que volies perquè sempre s’acaben. Ara estem en aquest espai, ocupant l’espai amb una cessió, a través d’un concurs, amb uns cànons que paguem... El dia que hi hagi un disseny definitiu de la nova Biblioteca, aquest espai, deixarà de ser un teatre. De moment, no ens ho plantegem. Jo sempre penso que el teatre és una cosa molt efímera, de muntar i desmuntar. Una companyia de còmics sempre va amb una maleta... Disfrutem i aprofitem i obrim el màxim aquest espai perquè el màxim de gent pugui disfrutar-lo, mantenint la força d’un projecte que no es dissolgui... Que l’espectador sempre noti: “Vaig a La Perla”, que s’identifiqui. Ara, de tant en tant, un o dos cops l’any, també està bé que el descol·loquis: “Ara m’han fet una cosa que no té res a veure amb el que feia el Pau o el Ferran...”. Va venir el Belbel, després el Julio Manrique...Realment aquí han passat ja bastants directors. I gent jove, gent gran, gent amb una visions diferents. L’important és que el projecte es mantingui per sobre de les proves i errors. També hi ha una cosa molt bonica del teatre, que és que el director es pugui venir a equivocar aquí. I que l’espectador pugui ser-ne còmplice. És cert que si s’equivoca molt, l’espectador s’enfada una mica, o es decep. Però hi haurà un altre que ha trobat que no s’ha equivocat gens i que és justament la línia a seguir. Per una companyia privada, aixecar un projecte sempre és un risc immens i sempre és una sensació de gaudi, de sensació d’il·lusió, de goig, que ve, de trempera, que les coses funcionin bé quan s’ha arriscat a tope, quan ha sortit de les seves línies de confort.
Tornem a la part artística. La Perla es caracteritza pel concepte de repertori de Fabià Puigserver.Això fa que hi hagi una sèrie d’obres que puguin aparèixer simplement pel fet que han de tornar. I atrevir-se icones com Dansa d’agost o Cyrano.
Hi havia la idea de fer teatre de repertori i tenir un repertori de teatre. Per exemple, ara quan vam poder recuperar el 28 i mig a París perquè els havia agradat el tipus d’espectacle que els havíem explicat, va ser una manera de recuperar un espectacle que ja estava enterrat i desfet, i revisitar-lo. La idea que tu la pots tornar a fer l’obra canviant alguns actors, canviant algunes idees, tornant-la a muntar, fa que sigui una cosa que tu pots revisitar. Això dona un cert gaudi. Com quan tornes a llegir, quan tornes a escoltar un disc, quan tornes a trobar un amic. Hi ha coses que tornes a trobar. El teatre és un ofici bonic, melancòlic, perquè té aquesta cosa de la bellesa del moment, que és una miqueta daurada, crepuscular: “Parlem d’això un moment abans de separar-nos.” Els actors i els públics es troben un dia, expliquen una història i un moment que es separen, i cadascú se’n va a casa seva. La gent de teatre va i ve en companyies, en projectes, es troba i es retroba, es lliga, es relliga durant el temps, i a les obres de teatre passa el mateix. Una obra escrita al segle XV o als anys 30 del segle XX pot haver passat de moda, o pot mantenir una guspira interessant, i tu pots reexplicar-la; això et dona una capa més. Les obres noves, que també són molt interessants, i d’aquí també n’hem fet moltes, són coses que es fan noves. A Marc Artigau li vam proposar “per què no escrius una obra i després la fem?”. L’any vinent vull fer una obra amb un jove autor, el Jaume Viñas, a veure si ho aconseguim. L’Artemi era una obra escrita expressament per l’ocasió. Tot és vàlid. Penso que és bo no prendre decisions: Nosaltres només farem això.
Ara ha parlat del Marc Artigau i del Jaume Viñas, però dirigeix poc de la dramatúrgia catalana, tant del segle XIX, del XX com d’ara a la seva carrera.
Sí, no ho sé. Jo d’això no en faig gens un tema. La Perla va fent allò de què s’enamora en cada moment. I també m’enamoro molt de la literatura catalana. No tinc res en contra. Anem fent i desfent. Aquí s’ha fet una obra de Pau Miró, una obra de Marc Artigau... La llista és molt més llarga del que jo podia dir ara. Per mi no és un problema. S’ha fet Rostoll Cremat.
És una bona època d’autoria contemporània catalana? Ho demostren que els representin arreu del món. Suposo que també perquè la gent s’exposa més a xarxes i ho diu.
Hi ha un moment boníssim. Hi ha obres potentíssimes i fortes. Hi ha coses xulíssimes. Una altra qüestió és que jo no hagi treballat prou, però a mi no em sembla cap problema. Crec que hi ha d’haver de tot. També tinc la sensació que el director que crea, l’Albert Arribas i l’Alícia Gorina, fan una adaptació sobre unes obres clàssiques i l’estan reescrivint. L’estan posant a escena. Tinc la sensació que el director és, d’alguna forma, un autor que genera un nou text espectacular que es deia abans. L’altra cosa és que quan les institucions diuen autoria catalana, tothom pensi en un autor que escriu un text. L’actor també és una mica autor d’aquelles paraules.
La sala d’assaig és un espai d’intimitat. Ara han sorgit ombres per possibles situacions de poder tòxiques. Heu modificat cap actitud arran d’això?
No, no ens ha calgut modificar les nostres maneres de treballar. És veritat que la sala d’assaig és un espai vulnerable, igual que una classe.
És un espai de molta vulnerabilitat, no?
Sí. És veritat que un actor posa al límit la seva persona. L’espectador també es deixa dur pels límits de la realitat. Estàs en el límit de la realitat i la ficció i estàs en un espai vulnerable.Sempre som vulnerables. Vas a l’autobús i també et pots sentir vulnerable perquè t’exposes, estàs exposat. Viure en societat és estar pendent dels límits dels altres i dels teus. A la sala d’assaig passen moltes coses, on es descobreixen moltes possibilitats. A vegades hi ha nervis, hi ha dificultats, hi ha pressions, hi ha sentiments a flor de pell que tu exposes i et despulles d’alguna manera. Tots, tant els actors com el director, com els dissenyadors, com els tècnics, tothom. A vegades faig una proposta a un actor sense que la pugui absorbir bé i que després la disfruti. Perquè l’haurà de disfrutar i defensar cada funció. Tu has de trobar la manera de fer-lo sentir còmode i que finalment les seves propostes, la seva manera d’actuar, pugui tenir una estructura que li sostingui i que li doni ales perquè aquesta proposta vagi a més i voli. Per fer-ho necessites proposar-li coses i recollir les que ella proposa i fer un mix-mix, un max-mix. Hi ha un moment en què allò que esteu fent ja no saps ben bé de qui ha sigut idea; ni de qui ha sigut ni d’on ha sortit. Això vol dir confiança. Tu no pots trencar la confiança d’un i de l’altre. Després hi ha una altra cosa important que depèn molt de l’estat d’ànim de cada un. Has de saber veure com està aquell dia. Si està molt cansat, per exemple, anem a fer l’última escena i veus que està molt cansat, doncs no has de voler que quedi perfecte. Has de saber jugar amb el seu estat d’ànim i deixar-lo jugar a ell amb el seu i amb el teu. I això no sempre és fàcil, realment. És un ofici complicat, el d’actor.
És més difícil ser actor que ser director?
Sí. Es col·loca cada nit en un joc molt bèstia, molt al límit. Per exemple, la Màrcia Cisteró és la Màrcia però també és l’Ofèlia a l’escena. Aquesta ambivalència és un joc que, moltes vegades, a La Perla també s’expressa, al públic. L’actor fa coses que són seves, que tu li detectes que són els seus gestos, i alhora està fent el dels personatges. I alhora tu no has de voler diferenciar-los ni discernir-los, sinó que has de voler crear els codis i les circumstàncies perquè ell pugui navegar-hi. I que l’espectador ho entengui i, per tant, n’estigui a gust i ho segueixi bé.
L’escenògraf de Peter Brook, Jan Guy Lecat, li va dir un cop “has confós que s’avorreixin els personatges en què s’avorreixi el públic”.
Tenia raó. Has de combinar el ritme del cada actor amb el ritme de l’espectacle. De comentaris d’aquests, també has d’estar disposat a rebre’n. Perquè la nostra feina és molt exposada. I has d’estar disposat a que la gent et digui, et critiqui, et toqui la teva animeta. Però te n’has de defensar una mica d’això. No pots estar-ne vulnerable, sempre has de pensar... Relativitzar-ho. Ara, que el que t’han dit sigui respectuós. Quan no és respectuós, és quan sorgeix el problema.
La Perla ja és madura. Com ho fa per evitar ser sostre de vidre?
L’edat et demostra que ja no tens 30; que en tens 52. Tinc la sensació que el sostre de vidre és una expressió que n’hem parlat molt, i que no sé exactament què vol dir. Mouawad explica en les seves obres que la gent jove, la gent adolescent, ha de trobar el seu lloc en el món i l’ha de trobar amb contraposició amb els seus pares. No és que hagi de trencar amb tot, però s’ha de readaptar. I en aquesta readaptació hi ha haver una mica de conflicte.
Sí, és el cas de ‘Cels’, per exemple.
A totes les obres hi ha una persona jove que es troba davant del conflicte del que els pares li proposen. I llavors ell ha de gestionar aquesta situació i aquesta autoafirmació. Si el sostre de vidre es refereix a una generació que, de forma activa, està lluitant perquè tu no puguis progressar, doncs això no va bé. Si és una definició per dir que tot l’antic no serveix per res i el jove sí, doncs ho trobo realment atractiu, però no ho trobo del tot interessant. Jo entenc que es consideri que La Perla disposa d’un teatre, i per això pot oferir alternatives a gent que difícilment tindria una sala, que es trenqui aquest sostre. Però és que, per a nosaltres, La Perla s’inventa un espai: Proposa a les administracions i a la societat, “Us sembla bé que fem un espai?” i institucions i la societat diuen “Val, arrisca-t’hi, vinga, a veure si funciona”. Cada producció nova és un risc per a tots: per a actors, directors, productors, programadors i espectadors.
Tothom s’arrisca, doncs?
Tothom. I hi ha un moment que aquest risc també és compromís. Va lligat a allò que has anat fabricant. Has anat inventant, has anat arriscant i has anat construint. I com més gran ets, més temps has tingut per anar construint coses. Però els joves poden tenir més energia o unes idees noves que poden trencar això. Es tracta d’adaptar-s’hi al màxim i de deixar el màxim d’espai. De deixar el màxim d’espai que puguis a la gent jove, sense que això t’hagi de semblar ni una obligació ni un problema. Tinc la certesa que no hi ha d’haver sostres de vidre, que en el moment en què tu siguis conscient que estàs impedint a un actor créixer, l’has de deixar créixer. És veritat que la societat i els teatres han de promocionar els joves. Potser els teatres públics han d’atendre-ho una miqueta més, però també els teatres privats, perquè, com nosaltres, tenim voluntat de teatre públic (estem en un conveni, en un concurs que hem guanyat, tot és especial). En la cultura, en realitat, tot és concertat.
No només en la cultura. També reben ajudes públiques els diaris, els cotxes...
Tot és concertat. Vol dir que has de tenir un equilibri entre la teva supervivència com a empresa perquè pugui funcionar, perquè si s’enfonsa, a l’empresa hi ha tota gent que deixarà de tenir feina i després no podràs generar aquells projectes. Aleshores jo necessito fer això per poder després fer allò. Jo he d’anar combinant. Jo em vaig fent gran, madur no ho diria, però sí gran, i que he de començar a deixar més espai encara a la gent més jove, més encara del que ja hem fet, però insisteixo en el que deia al principi, que La Perla ha deixat molt d’espai des de sempre, com el taller d’interpretació.
D’on va sortir l’Enric Auquer a ‘Tonio, el poeta’
L’Enric Auquer, el Sisco Vila i el Sisco Isern, que ara fa els vídeos amb nosaltres. Hi ha una llista bastant llarga de noms que han fet coses després. Això, per exemple, era un deliri boig. Va ser un deliri perquè tenia alguns problemes. Moltes vegades ho hem volgut reprendre. Però això era molt clarament aquesta idea, anem ajuntant-se. Li vaig preguntar a Jean Guy Lecat què buscava treballant amb mi, i em va dir: “Vull treballar amb joves amb ganes de trencar-ho tot i de reinventar-ho tot.” Si mires la llista de La Perla, hi ha molts espectacles fets amb molta gent jove, amb molts actors com l’Enric, que va substituir Bruno Oro a Natale in casa Cupiello. Després va actuar el Joan Dausà.
Dausà també?
En aquell mateix personatge, sí senyor. És molt bon actor. Perquè és seductor.
La Perla és companyia o productora?
La companyia sempre ha estat el motor del fet teatral. Però és que un productor és el mateix. Antigament no hi havia director. Abans que s’inventés el director, fins al segle XVIII, el director era el primer actor. I el director també era l’autor. I les companyies feien obres del Molière, les obres de la companyia del Shakespeare. Les companyies feien les obres com la Calòrica ara, amb les de Joan Yago. Durant una època varia el concepte. El Lliure fa una cooperativa amb els actors. El 2002, quan neix La Perla29, fer una companyia de teatre sense valorar l’economia hauria estat un error: Fem una companyia amb què allò fix sigui l’estructura de producció. I que els actors puguin anar i venir. Perquè també detectem que els actors els agrada anar i venir. Ara hi ha el món de la tele, i la gent necessita guanyar-se la vida. Ja s’ha professionalitzat tot molt. Hi ha Seguretat Social, hi ha uns avanços xulos. Clar, segurament als 90 hi havia la tele, que ara no té la mateixa dimensió. Però, avui, hi ha un accés al cine més xulo. S’han anat guanyant coses. Les companyies i les productores s’han hagut d’adaptar. Ara tots estem a mig camí. És a dir, per un costat pensem què volem fer, què volem explicar i com, i per l’altre pensarem també com ho podrem fer i com ens podrem guanyar la vida. Aquesta combinació és el que és La Perla. Una cosa que neix de l’admiració a les companyies tradicionals o clàssiques de la transició catalana. Una admiració d’unes tradicions teatrals molt fortes. En el meu inici tenia molt en compte què havia fet l’ADB, Joan Oliver, Feliu Formosa, Francesc Nel·lo. Quan vaig estar a Terrassa vaig proposar al Nel·lo fer una obra però es va posar malalt. Veus? Vaig trencar un sostre de vidre al revés. El Francesc Nel·lo ha fet molt per la cultura.
La transició va maleir els independents.
En canvi, eren feliços, gent divertida, gent contenta. Professors com Jaume Melendres, Joan Casas, Joan Abellan. Ara, després, vas fent i et trobes fent la teva carrera. Ja no pots estar per tot. Però sempre estàs entre companyia i productora. Les companyies que en dèiem més clàssiques eren productores i no ho sabien. O morien en l’intent. Comediants ha durat 50 anys. Tot i els problemes financers, ha estat activa durant molt temps. S’ha inventat moltes maneres. I ha donat feina a moltíssima gent. I tot això és una part de producció. I una altra part de companyia. Voldria que l’espectador de La Perla veiés el to artesanal. Quan l’espectador veu una escena, veu l’actor, darrere veu l’escenografia. I s’imagina qui l’ha construït i com l’han construït. I que tot allò és un tot. I s’imagini, fins i tot, la gent a l’oficina treballant.
Camises negres

Retorn del feixisme

El cèlebre metge Moisès Broggi, avi del director de teatre, li recriminava que vestís camises negres, un dia que van anar a dinar junts. El net li deia que era per la devoció que tenia a Ovidi Montllor (que també en feia servir). Però l’avi li rebatia: “És horrorós, simbolitzen el feixisme. He lluitat tota la vida perquè no hi hagi camises negres. I tu ara portes una camisa negra… No passa res, tu ets lliure de fer el que vulguis, però m’impacta.” L’artista li assegurava que, llavors, posar-se una camisa negra ja no era un signe de feixisme. Però l’avi li rebatia: “no, però no m’ho puc treure del cap”. El net el va tranquil·litzar: “Avi, això ja ho hem superat. Imagina’t què em diria l’avi avui, ostres!” Els referents canvien, reflexiona el director, avui: “La camisa negra per al meu avi era una cosa ben diferent de la meva. Canvien els símbols, es poden redactar i es pot treballar perquè siguin una altra cosa. Jo, des d’una altra perspectiva molt més petita, treballo perquè les vaig construint.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia