Arts escèniques
Sergi López
Actor
“No puc evitar l’humor, encara que parli de tragèdies”
L’actor reestrena a Barcelona el monòleg ‘Non solum’, que també portarà al festival d’Avinyó, i treballa en tres noves pel·lícules
“Així com en cinema hi ha el moment que pot semblar que està passant de veritat, al teatre saps que tot són morts, fantasmes”
-
Sergi López recupera l’espectacle ‘Non solum’ al Poliorama i prepara tres noves pel·lícules JUANMA RAMOS. -
“No puc evitar l’humor, encara que parli de tragèdies”. -
L’actor de Vilanova i la Geltrú al jardí de l’Ateneu Barcelonès, a pocs metres del Teatre Poliorama, on representarà ‘Non solum’ JUANMA RAMOS.
És fascinant quan trobes algú que et posa un mirall i t’explica una història com tu no ho faries mai de la vida
El valor de la igualtat entre els homes i les dones a la Terra és precisament que tots som diferents Molta gent s’atreveix a dir que no li interessa la política, però la política és com ens organitzem
“El teatre té alguna cosa de resurrecció”, diu Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965). Els personatges escrits fa anys, segles o mil·lennis prenen vida a l’escenari, i l’actor en reviscolarà un nascut ja fa 19 anys. O més aviat, una munió de personatges, interpretats per ell mateix a Non solum. El va crear amb Jorge Picó, el van estrenar al Festival Temporada Alta del 2005 i va fer més de 900 funcions en diferents països, en català, castellà i francès. Després de set anys sense representar-lo, aquest monòleg existencial torna al Teatre Poliorama de Barcelona en sis funcions, entre el 26 i el 30 de juny. El 15 de juliol, Sergi López l’interpretarà en una única funció en francès al festival d’Avinyó, una fita que probablement no és a l’abast de cap altre actor català. De moment té previst representar-lo també, de nou en català, a Palau-solità i Plegamans (27 de setembre) i a Vila-seca (28 de setembre).
Mentrestant, l’agenda cinematogràfica de Sergi López treu fum: roda amb el cineasta gallec Oliver Laxe un drama ambientat en el món de les raves; interpretarà a La baleine un pagès obsessionat amb una balena morta, sota la direcció del cineasta francès Sylvère Petit, i es posarà en la pell d’un personatge real terrorífic, el pedòfil i assassí en sèrie belga Marc Dutroux, en un film de Fabrice Du Welz. És només un paper secundari, però cap actor belga s’ha volgut posar en la seva pell.
Ha dit que en cinema has d’esperar i en teatre pots prendre més la iniciativa. S’és més lliure quan es fa teatre?
Sí, i fent teatre de creació encara més. L’escola Lecoq de París em va salvar la vida. Abans d’anar-hi pensava que el teatre era una cosa reservada a escollits, a gent molt culta, molt llegida... Ho entenia com un treball més intel·lectual. I aquest senyor em va explicar que fins i tot jo, que potser no era gaire llegit ni molt culte, que potser no coneixia molt teatre, que no era molt cinèfil..., fins i tot jo podia tenir idees i posar-les en pràctica. Que et diguin això és brutal, et canvia completament la percepció. Jo abans tenia la impressió que els actors eren intèrprets només, és a dir, un senyor o una senyora a qui li dius: “Escolti, vostè, posi’s aquí i farà de Julieta.”
Veia l’intèrpret només com un instrument.
És clar. El que em va obrir el món és que vaig veure el teatre ja no només sent intèrpret que fa uns personatges, sinó plantejant-me quin tipus de teatre volia fer, què volia dir, quin era el meu estil... Ara ja ho començo a tenir més clar, perquè ja soc més gran i m’adono que l’humor no el puc evitar, em supera, encara que vulgui parlar de tragèdies, de coses que fan mal, o de com va de malament el món. Tinc un costat pallasso que no puc evitar, i que a més reconec, assumeixo que em pertany i que m’agrada.
El cinema no és tan lliure?
La veritat és que el cinema és molt dur. Quan parlo amb nanos joves o no tan joves, em pregunten: “Com t’ho fas?”, “Què m’aconselles?”... És molt dur. Al darrer festival de Canes, em vaig trobar un actor de la pel·lícula de Quentin Dupieux que va acabar fent un paper que m’havien ofert a mi. Em va dir que moltes gràcies pel consell que jo li havia donat per als càstings. Jo ni recordava el consell, però pot ser que li digués: “Passa de tot!” Com deia, és dur, el cinema, vas a fer càstings i si et diuen que no, et penses que ets lleig, que no agrades, que no t’estimen, que ho fas malament, que has de plegar, que has de dedicar-te a una altra cosa, que no ets bo fent això... Emocionalment trobo que és molt dur. A la gent que em diu que vol fer teatre, li dic: “Busca algú, busca una sala, al pati, escriu, improvisa, llegeix una cosa, prova de fer un text, digue’l, cridant...” Ja és teatre, això. Però el cinema...
L’avantatge és que, si surt bé, arriba a tot arreu...
També pots fer pel·lícules sense repercussió, però si en té, arriba a milions de persones. Recordo haver anat a Sitges a presentar Harry, un amic que us estima [2000], i deien que havia venut dos milions d’entrades. I al cap de dos, tres o quatre anys, la tornaven passar un dissabte al vespre a Canal Plus+ i la veien 6 milions de persones en una emissió. Si està malament, és eternament allà, i dius: “Quin desastre!”, però si està bé, és allà i ja va sol. En canvi, al teatre, un èxit al Poliorama ple són 700 persones. Si una pel·lícula la van a veure quatre gats, són 12.000 persones. En canvi, el teatre, que està recuperant públic, té aquesta cosa que és un trumfo, un atribut i també és un defecte, que és efímer, però al final acaba sent un valor. Vas als teatres i estan plens de gent, i als cinemes en canvi... La manera de consumir audiovisual ara és a trossos.
Per què recupera una obra que en podríem dir ‘morta’, ara?
El teatre té alguna cosa de resurrecció. Així com en cinema hi ha el moment que pot semblar que és documental, que està passant de veritat, com el cinéma vérité, al teatre saps que tot són fantasmes, saps que és mentida. Un actor fent de Romeu, una altra de Julieta... Són fantasmes, tots són morts, tot són coses escrites que cobren vida en directe. Però és curiós, l’energia de Non solum és la mateixa de quan va néixer l’espectacle. Portava temps sense fer teatre, en teníem moltes ganes i idees que s’acumulaven, però... al final vaig decidir provar de fer Non solum. De cop i volta van aparèixer dos argentins i em van dir: “Per què no fas el Non solum en francès?” Ells s’encarregaven de la distribució a França i Europa. Em poso a mirar-m’ho, una cosa que t’agrada, un espectacle que has fet tants cops... Però em poso a treure-li coses, despullar-lo d’algun element..., i veure que de cop l’espectacle creix, és molt guapo! I Non solum té moltes coses: el públic riu, i veure que no riu del que tu fas com a intèrpret, no sé com dir-ho, sinó del text que estàs defensant, i veus que funciona, que és absurd i surrealista, és una sensació molt maca.
Què ha canviat bàsicament?
En el fons, ha canviat que ara és més actual, més radical. El tema, el subjecte i l’objecte de l’obra són el mateix. Abans hi havia com a digressions cap a llocs, cap a un polític, cap a una dona, un ésser estrany extraterrestre... I ara és un senyor i hi ha diferents senyors iguals que ell, i es comença a demanar: “Què està passant aquí?”, “Jo soc tots?”, “Tots som iguals?” Dona aquesta idea de ser igual i diferent, que des de sempre m’ha agradat. En diferents coses que faig, em fascina aquesta idea, és com un mirall: hi ha l’un i l’altre, i et demanes si tu ets aquest o no ets aquest, si ets el mateix i alhora ets diferent. És a dir, nosaltres, els catalans, i els suecs som iguals, i alhora el valor que siguem iguals és que no ho som: és com una contradicció. El valor de la igualtat entre els homes i dones de la Terra no és que tots siguem de color blau, que tots pensem igual. El valor que té això és precisament que tots som diferents. És una idea que m’agrada, que em fa gràcia, i ara l’espectacle Non solum parla d’això.
Un director rus deia que el cinema és un mirall on ens veiem reflectits, i Agustí Villaronga deia que és una finestra des d’on espiem els altres. ‘Non solum’ és mirall o finestra?
Jo estic d’acord amb els dos. Els actors som titelles, fantasmes, però el director, l’autor, és algú que obre una finestra i el que veus és un mirall teu. És una finestra oberta perquè el punt de vista és essencial, però t’envia una imatge d’un món. El que succeeix és humà, i això dels humans és un misteri brutal. Com pot ser que siguem capaços de matar en sèrie i estimar-nos fins a tornar-nos bojos? És un misteri que ho serà tota la vida, i tal com està el món, de cap per avall, el misteri continuarà.
També diu que ‘Non solum’ té una part d’autoretrat...
Sí, ho dic modestament, perquè jo no soc Picasso, ni Shakespeare... Aquesta cosa que he sentit a dir sempre del Picasso, del Dalí, artistes amb una obra d’una dimensió descomunal... La sensació és que tu fas alguna cosa i acabes retratat. Si faig un cendrer, no tindrà res a veure amb el que fas tu. Escriure una obra, t’acaba definint, i no perquè escriguis la teva vida. Non solum no té res d’autobiogràfic i alhora tinc la sensació que parla íntimament de com soc jo. En el fons parlo d’aquestes paranoies, d’aquesta manera de veure el món que tinc jo.
Quines preguntes planteja a ‘Non solum’?
La idea aquesta tan universal, potser pel fet d’haver estat a França, dels drets humans, de la igualtat, la fraternitat, la llibertat... Tots som iguals, però això no vol dir que tots anem vestits iguals. Fins i tot dos germans són diferents. Som iguals de drets, estem a la mateixa barca, però només es pot vèncer a través de la diferència, a través de l’inesperat, dels artistes, de la gent que fa coses que no t’esperes, que t’explica històries. Això és el que em fascina del món aquest. Jo vaig començar fent de teatre pensant que jo no era d’aquest món, però a mi m’ha fascinat sempre la gent que t’explica històries, i que es faci de maneres molt diferents. És fascinant quan trobes algú que et posa un mirall al davant i t’explica una història com tu no ho faries mai de la vida. Amb l’Albert Serra passa tota l’estona.
Farà ‘Non solum’ en les diferents llengües en què l’havia fet?
La idea és fer-lo aquí en català i a veure què passa. El recorregut ja es veurà. Tampoc tinc la pretensió ara de fer una gira exhaustiva, com quan ho vam estrenar. Estic una mica a l’aguait... que sigui el que ha de ser, si surt algun bolo aquí, perfecte, ja veurem en castellà... De moment, en francès la farem a Avinyó el 15 de juliol. I la idea és fer-lo també en castellà, si ens truquen.
Normalment no s’està d’expressar les seves idees polítiques, però no sé ara...
Em fa una mica de mandra, però bé, parlar de política és com parlar de cultura, i jo penso que estem tots en perill. El capitalisme ha provocat, i els hem permès, hem acceptat, hem naturalitzat, discursos d’odi barrejats amb tutorials de lampista per arreglar una canonada, la utilització d’armes com si fos una cosa banal, trets al cap, violència, masclisme... Hem acceptat un munt de conceptes, està tot per aquí barrejat en una sopa... I per això penso que la cultura ha d’existir: les històries, els punts de vista, la gent que no vulgui estar només dins de formats de discursos políticament correctes... Estem necessitats de líders, espirituals i intel·lectuals, de gent que tingui il·luminacions. Ho dic per fer un resum de la política, que al final penso que és això mateix. Hem naturalitzat que un munt de gent s’atreveixi a dir: “A mi la política no m’interessa.” Què vol dir això? Diuen: “Jo no parlo de política, perquè els polítics són tots...” Els polítics seran el que sigui, però com que no ens interessa la política? Però si la política és com ens organitzem, com ho fem? És un embolic. Hi ha nanos joves que diuen que l’Estat està fet per robar. Està tot aquí barrejat.
El cinema, l’art, llegir..., són antídots contra tot això?
És clar, és on més s’hauria d’invertir, en sanitat i en cultura, que la gent tingui esperança, que pugui donar-li el tomb al dolor. Però la maquinària és de produir, tot és econòmic. El dolor no importa. Si es guanyen calés, doncs endavant.
Pot ser que en cinema hagi fet més papers curts, secundaris, que protagonistes?
No ho he comptat tot, però ara, per exemple, amb Oliver Laxe faig una pel·lícula exigent, en què hi ha tragèdia, molt de dolor, i en tinc ganes, perquè feia temps que no feia un protagonista. He fet moltes col·laboracions, secundaris, per aquí, per allà...
Ho atribueix a algun motiu? A una personalitat massa forta?
No ho sé. M’ho prenc tot bé. Recordo que els germans Jean-Marie i Arnaud Larrie em deien que amb aquest accent meu en francès tinc alguna cosa d’extraterrestre. Jo pensava que a França faria dues pel·lícules, amb el meu accent, però això, que pot ser un handicap, em diuen que fa que, si escriuen guions i els surt un personatge molt rar, pensin en mi, i que això els ajuda a desenvolupar-lo.
Què prepara amb Oliver Laxe al cinema?
És un projecte molt bonic d’un director que he vist al teatre i al cinema. És algú que té una mirada determinada, és molt espiritual... Quan t’explica la història, no t’explica l’argument només, sinó que t’explica el viatge espiritual que fan els personatges, el viatge interior, la transformació... La pel·lícula que faré amb ell va de la mort. Bé, totes les pel·lícules van de la mort, d’alguna manera, però hi ha una pèrdua important allà al mig, una tragèdia. És una road movie. Comença amb una rave i es mou en tot aquest univers de gent que viu al voltant de les raves. Jo pensava que eren senzillament punkies que anaven allà a drogar-se i a vomitar, però hi ha una relació, fins i tot amb les drogues psicodèliques, de mirada interior, espiritual. Són gent amb molta convicció, molta militància per l’ecologia, són molt antisistema; a les festes aquestes hi van 5.000 persones i no queda ni un paper, totes són sense ànim de lucre, les cerveses valen un euro, ningú hi guanya diners...
Això que explica és molt general o és en concret el que van anar a conèixer?
És bastant general. La gent que munta el Primavera Sound són empreses privades de música. Això són col·lectius sense ànim de lucre que tenen contactes amb 20.000 persones a tot Europa, viuen en rulots, pocs tenen una vida estàndard, més aviat viuen en itinerància, com els gitanos. Són el que a França en diuen la gent del camí, que es poden instal·lar una generació sencera en un poble, però potser un dia marxar més al sud. I tenen aquesta cosa combativa, com que són antisistema, i si hi va la policia, com que potser són 7.000... És molt estrany que hi hagi baralles.
I quin paper fa a la pel·lícula?
Jo soc l’únic que no soc d’aquest món. Soc un pare amb un fill que van allà a buscar la seva filla, perquè fa cinc mesos que no en tenen notícies, i descobreixen aquest món.
Del projecte ‘La baleine’, de Sylvère Petit, una pel·lícula francesa amb coproducció catalana d’Imagic, hi ha novetats que es puguin explicar?
Sí, el de la balena. Teòricament hem de rodar al novembre, desembre, gener... Hem de tallar una balena a trossos. El meu paper és també el de protagonista, una mena de pagès malalt, misantrop, que viu sol i furibund, com un animalot, a la seva masia. Està molt malalt, alcoholitzat, veus que està al final... I els déus, els astres..., no ho sé, li porten a la platja una balena morta. I la civilització, el poder, la gendarmeria francesa, la volen dinamitar, i ell diu que no. Ell comença a desossar-la a trossos, li treu tot l’esquelet i el porta a muntar-lo a casa seva. És una mena d’enterrament o d’homenatge a la balena o a la natura. Ell està molt lligat a la natura, té animals a casa. Està basat en un fet real, l’home encara viu. El vaig conèixer.
Fer això amb la balena dona sentit a la seva vida?
Són els últims mesos de la seva vida i, sí, els dona sentit, i acaba donant sentit a la vida d’altres. Ho hem de rodar amb una balena embarrancada de veritat. Cada any se n’embarranquen vint o trenta al Mediterrani, i una dotzena o així a l’Atlàntic.
Algun altre projecte?
Hi ha una pel·lícula que vaig estar rodant a Bèlgica, on faig un paper molt petit. El director és Fabrice Du Welz. Totes les pel·lícules que ha fet són de gent que talla gent a trossos, d’assassins, però no és un gore, és un cineasta, i s’ha atrevit a fer una pel·lícula sobre el cas més traumàtic de Bèlgica i d’Europa, sobre el cas Dutroux. Quan van saber que rodàvem una pel·lícula d’aquest tema, es va armar un escàndol... Ell encara és a la presó. Tenia contactes amb gent de calés, estava protegit per algú. Els que el protegien, inclòs un que era amic del primer ministre, ja han mort. Es va escapar de la presó i la gent no s’ho creia. Hi havia molta controvèrsia. El cas s’ha seguit tant a la televisió com el de les nenes d’Alcàsser. La pel·lícula no tracta ben bé del cas Dutroux, sinó del policia que va obsessionar-se amb Dutroux i que va ser acusat d’estar conxorxat amb ell.
Quin paper hi fa?
El de Dutroux. El van proposar a actors belgues i van dir que no. I jo vaig dir que el trobo interessant. Era guapot i tenia 30 anys. Ho faig jo, que en tinc 50 i escaig, i amb un accent... És a dir, que t’allunyes de la realitat. No estàs fent un biopic de Dutroux. A part que jo només tinc vuit dies de rodatge. El meu pas és molt secundari. El protagonista és el policia. La pel·lícula l’han acabat de muntar i anirà a Venècia. I estan mirant si a Toronto també. Es titula Maldoror. És el títol d’un poema del segle XVII.
Sacsejades vitals
De Vilanova i la Geltrú a Canes i Avinyó
“Quan tenia 17 o 18 anys, vaig fer una actuació que abans posava al meu currículum: una mena de pregó de la festa major de la Geltrú. Amb una disfressa com de joglar, anava anunciant el programa d’actes.” Sergi López ens explicava fa uns anys una de les seves primeres actuacions remunerades. Ara es passeja com a estrella per festivals de cinema (Canes, Venècia, Sant Sebastià...) o de teatre (Avinyó), i al seu currículum hi ha pel·lícules com Harry, un amic que us estima (2000), vista per milions de francesos. “Viatjar a París a estudiar teatre va ser la decisió de la seva vida?”, li preguntem. “La millor de totes, sens dubte!”, respon. A l’escola Lecoq va conèixer Manuel Poirier, amb qui va acabar rodant deu pel·lícules. Amb una d’elles, Western (1997), va anar al festival de Canes. Però el que va “canviar directament la meva vida” és la sacsejada que li va fer Jacques Lecoq. “Jo tenia por de la síndrome de l’impostor. Pensava que Lecoq em diria: «On va vostè, aquí, a fer teatre? Faci el favor de llegir més!» I m’ho va dir, això, Lecoq: «Vostè ha de llegir més!»” Però també li va fer entendre que ell mateix podia crear teatre, com va fer amb Non solum.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.