A David Ruiz (Figueres, 1976) molts el coneixen pel sobrenom de Callahan, que ell mateix accepta amb orgull com a entusiasta que és de Clint Eastwood i del personatge de ficció que aquest va mitificar a Harry el Brut. Una màscara com les que molts portem a sobre per a sobreviure en una societat construïda a base de capes i més capes, tantes que cada vegada costa més veure’s un tal com és al mirall.

En Callahan, incapaç d’escriure una autobiografia, ni cap necessitat que en té, ha preferit fer la màxima de Stephen King d’“escriure per descobrir què penso” i regalar-nos un nou llibre de ficció quasi una dècada després d’aquell seu debut literari que va ser l’entranyable El crit de les ultracoses (Curbet Edicions, 2015). Es titula Insània. Contes i malsons d’un friki pertorbat (Cal·lígraf) i amb ell recull trenta-sis (micro)contes escrits al llarg de deus anys que parlen de pors, de crisis mentals, d’angoixes i traumes la majoria no superats que no fan més que descriure qui en realitat hi ha rere aquest personatge que sí sap alegrar-nos el dia més que no pas espantar-nos-el, que també en algun relat.

Perquè l’humor ho impregna tot, una altra cuirassa de ciment armat amb què l’autor sempre s’ha protegit, tendint a fer humor de tot encara que no ho vulgui. “Soc un monologuista frustrat”, confessa. També el sexe és molt present en molts moments, en aquest cas diu ell, que no n’és plenament conscient. Deixem’-ho aquí...

Quan li preguntem si és un tastaolletes creatiu i es queda pensatiu fins que reconeix que sí, que ho és i que el defineix molt bé. És llicenciat en Història i en Comunicació, Publicitat i Relacions Públiques, exerceix de professor i ha estat crític de cinema i sèries (era un dels membres d’Els Bastards), articulista, curtmetratgista premiat i director de la websèrie satírica Scaletti (2013) i els llargmetratges Sant Martí (2018) i El sabater d’Ordis (2022). I li encanta escriure. Relats curts sobretot? “Sí, m’hi sento molt còmode, potser perquè vaig estudiar Publicitat i aleshores practicàvem molt a fer eslogans o aportar idees. Però també si tingués pasta faria més pelis llargues o perquè no, escriure teatre”, aclareix. Ell considera que tot és un joc o almenys ell s’ho pren així: “Narrar és un joc en què es proposa un repte, explicar una història que el lector (o l’espectador) entri a jugar”.

Pel que fa als referents, sí que reconeix la influència de Stephen King malgrat en critica que quasi mai sàpiga concloure satisfactòriament els seus relats. “Es queda amb els plantejaments”, remarca. Per preferir cita a Lovecraft, per la capacitat que tenia per crear universos propis, partint de zero, que esdevenen referents. Amb la voluntat de construir algun mite propi trobem al llibre La roca de l’escrofall, amb aquells boscos de les Alberes, un punt de folk-horror i la mitologia d’uns homes-senglars que de ben segur l’autor de Providence en donaria el seu vist-i-plau.

Diu que sí que creu en el més enllà o, millor dit, que “voldria creure-hi, com en Mulder, però costa amb tant xarlatà”. D’aquí a que les narracions hi apareixen bruixes, fantasmes, xiuxiueigs, ulls tentaculars, zombis, unicorns, vibradors... Jo no sé si en David, en Callahan o en David Callahan Ruiz te la clava fins al fons, com bé diu l’escriptora Anna Carreras a l’epíleg (que podria ser un pròleg), però sí sé que en David traspua somnis (aterridors) i malsons (meravellosos) compartits o que ho seran a partir d’ara.