Crítica
Tot esperant successor
La taxonomia musical és d’allò més perillosa, i és així com dins de determinades etiquetes s’han inserit obres que, si bé participen d’un determinat moviment estètic, sembla que volen anar per altres viaranys expressius. És el que li passa a aquesta joia operística de l’Adriana Lecouvreur (1902) de Francesco Cilea (1866-1950), que si bé, inqüestionablement, participa del verisme, també anhela una mirada al passat històric que s’erigeix com un precedent al posterior desplegament del neoclassicisme. Tot això explica el perquè pot sorprendre l’enfocament que es pot gaudir de les representacions d’aquest títol del compositor calabrès i que pot veure’s al Gran Teatre del Liceu fins al proper 29 de juny. És així com podem entendre la lectura del director nord-americà Patrick Summers (Washington, 1960), que ens ofereix un Cilea amb més pes del teatre musical, i que funciona d’allò més bé, que no el d’una lectura més centrada en l’esmentat verisme. L’enfocament musical ajuda a emmotllar una mica millor el debut en el paper de la soprano polonesa Aleksandra Kurzak (Brzeg Dolny, 1977), que fa una Adriana més lírica i belcantista que no pas dins l’arquetípic dramatisme del verisme present dalt de l’escenari amb una immensa Daniela Barcellona (Trieste, 1969) com a Princesa de Bouillon.
Terriblement interessant, una vegada més, la línia de cant del jove tenor britànic Freddie De Tommaso com a Maurizio, que fa pensar en les veus d’antany però que el pas del temps li farà trobar la seva veu pròpia que, ara per ara, encara li manca. És la veu que desplega amb magnanimitat el baríton Ambrogio Maestri (Pavia, 1970) com a Michonnet. Ras i curt, estem davant d’una més que correcta Adriana, on triomfa el preciosíssim muntatge de l’escocès David McVicar (Glasgow, 1966), que sap assolir els climes i els ambients teatrals en aquesta obra que és, implícitament, un homenatge a la cèlebre actriu homònima de la Comédie-Française, morta en estranyes circumstàncies, i que ha significat la darrera òpera de la temporada liceista 2023/24 en haver caigut del cartell, de sorpresa a darrera hora abans de la presentació, La guineueta astuta de Leoš Janácek. Bé és veritat que encara manca el concert Die Walküre del 27 de juny i La consagració de Stravinsky amb el ballet de Sasha Walt, ambdós sota la direcció musical del seu titular, Josep Pons, que, també sorprenentment, no serà qui dirigirà el concert a la platja de Sant Sebastià de l’11 de juliol, que hauria estat un meravellós escenari per reconèixer-li, més enllà del teatre abans d’iniciar la seva darrera temporada, la seva excel·lent labor com a titular, titularitat, ara per ara, de la qual encara en desconeixem el successor o successora. Pot dir-se, doncs, que hem escoltat i vist Adriana Lecouvreur tot esperant un successor.