Crítica
Uns altres morts que retornen
Just un any després de la seva primera novel·la, Deixa’m entrar (2004), que ha inspirat una valorada adaptació cinematogràfica del suec Tomas Alfredson i un remake nord-americà, John Ajvide Lindqvist va publicar Descansa en pau. Si el primer relat de l’escriptor suec, anunciant una manera pròpia d’abordar el gènere fantàstic, és una variació poètica i sorprenentment original del tema del vampirisme, el segon aporta alguna cosa diferent al dels morts vivents. Tal diferència es reflecteix en l’adaptació realitzada per la noruega Thea Hvistendahl amb la col·laboració en el guió del mateix John Ajvide Lindvquist, que també va participar en el de la versió sueca de Deixa’m entrar. És així que John Ajvide Lindqvist, a diferència d’altres escriptors, s’ha implicat en la translació al cinema de la seva narrativa donant a suposar que vol tenir-ne cura.
Fent atenció pròpiament al film Descansa en paz, com s’hi fan diferentment presents els morts vivents? Amb una posada en escena sòbria, d’un gran rigor i maduresa, considerant que és el primer llargmetratge de la directora, no hi ha truculència. No és un terror d’espant, sinó més profund, a la vora del sinistre: quan, de sobte, allò quotidià es fa estrany. Té a veure l’apagada general de la llum elèctrica un dia d’estiu a Oslo amb el fet que uns morts revinguin? No importa gaire. No hi ha explicacions.
La narració es concentra en com tres morts recents reviuen, però amb el capteniment d’uns morts en vida, alterant els seus pròxims en ple dol: una dona gran a qui plora la seva companya; un nen petit amb una mare i un avi desesperats; una dona amb marit i dos fills adolescents. Tampoc hi ha explicacions de la seva mort. Retornen perquè no descansen en pau? O potser perquè els seus íntims no suporten la pèrdua i no els “han deixat marxar en pau”? No deu ser per res que en un moment del film se senti una versió estripada de la cançó Ne me quitte pas. Però el seu retorn encara és pitjor que la seva mort.