crònica
Springsteen, vivint encara a fons la gran aventura
Bruce Springsteen marcant el número tres amb els dits de la mà dreta quan, a No Surrender, recorda els temps en què es podrien aprendre més coses d’un disc de tres minuts que no pas a l’escola. Bruce Springsteen, advertint-nos amb dos solos ferotges a My Love Will Not Let You Down i Cover Me, segona i tercera cançó d’un concert que havia començat deu minuts més tard del previst amb Lonesome Day, que, tal vegada, el guitarrista més visceral i salvatge de la E Street Band sigui ell. Bruce Springsteen (74 anys) posant al límit la seva veu, i invocant per primer cop els amics que ja no hi són, a Ghosts –tema de Letter to you (2020) rebut amb tants honors com, per exemple, Promised Land (1978)– quan encara queden més de dues hores perquè acabi la festa i això pot ser un gran risc. Bruce Springsteen esplaiant-se encara més amb les sis cordes i, d’alguna manera, convertint l’Estadi Olímpic en aquella casa de les mil guitarres de la qual parlava fa uns anys amb Seeds i, també, Darkness on the Edge of Town, abordada amb la voracitat d’aquell que ho té encara tot per demostrar.
“Hola, Barcelona! Com esteu? Com esteu? Com esteu?”, pregunta poc després d’haver engegat el primer dels seus dos concerts enguany a Montjuïc, que, sense disc nou per presentar, no tenen cap altre leitmotiv (però quin leitmotiv!) que el de celebrar que encara estem vius i que prodigis com el d’ahir, tant a dalt com a baix de l’escenari, continuen sent possibles. Doncs com han d’estar, els 58.000 espectadors que avui, només un any després de la seva anterior visita, han tornat a Montjuïc i, d’aquí a una estona, quan això acabi, es trobaran que el metro ha tancat, que no hi ha taxi que s’aturi, però que, malgrat tot, res ni ningú els pot esborrar el somriure? “Us estimem”, diu la samarreta que porten posada unes quantes dotzenes de persones a les primeres files i que Springsteen agafa, i ensenya, agraït, quan, a Hungry Heart, el públic de l’Estadi entona els primers versos d’una cançó que no va sonar en cap dels dos concerts del 2023 però que ara, en aquesta gira d’apèndix, s’ha fet un espai inamovible en un repertori, especialment en la primera part, més abonat als cops d’efecte que aleshores.
Projectats cada dos per tres a les pantalles, hi ha espectadors que ens podrien convèncer que, –ells sí!– van assistir al famós concert del 1981 al Palau d’Esports i espectadors a collibè dels seus pares que no havien nascut quan Springsteen va publicar, per exemple, Magic (2007, del qual ahir va sonar, per primer cop en un concert del Boss des del 2017, Radio Nowhere), com la joveneta a qui el music cedeix el micro per cantar un parell de versos de Waitin’ on a Sunny Day. Encara no ho saben, però la nit d’ahir no l’oblidaran mai perquè, senzillament, els primers cops amb Bruce Springsteen no s’obliden mai.
Sona My Hometown, sona The River i sona l’únic tema que escoltarem aquesta nit del disc de versions de soul que el de Nova Jersey va publicar un parell d’anys i que, de moment, al contrari del que s’havia anunciat, no ha tingut segona part: Nightshift, durant la qual el Boss –camisa blanca, armilla negra i corbata; s’han acabat les samarretes!– esprem totes les possibilitats d’aquesta E Street Band de mida XXL, amb una poderosa secció de vents que singularitza el so d’aquests dos últims tours; unes coristes a les quals, ahir, a diferència d’ara fa un any, no s’hi va sumar Michelle Obama però que, en força moments, es revelen determinants; i, sobretot, una colla d’amics (Max Weinberg a la bateria, Roy Bittan al piano, Steve Van Zandt i Nils Lofgren a les guitarres, Garry Tallent al baix, Jake Clemons al saxo, entre d’altres) d’aquells que fa dècades que saps que no et fallaran mai i amb els quals només cal una mirada, un gest quasi imperceptible, per comunicar-se allò més transcendental.
Last Man Standing. Bruce Springsteen sol amb la guitarra. És, potser, un d’aquells moments en què la gent aprofita per anar al lavabo o a proveir-se de cervesa. Però en aquesta cançó de Letter to you rau el fil argumental de la gira de l’any passat (i, en menys mesura, però també, en la d’aquest). El de Nova Jersey ens explica (amb subtítols en català, un d’aquells detalls que fan que sigui tan estimat) “l’aventura més gran de la seva vida”: el grup que, d’adolescent, va compartir durant tres anys amb una colla amics que, menys ell, ja han tots traspassat. Ell és, diu, l’últim supervivent. I la missió que tenen els supervivents és ser-hi per als que ja no hi són i, com ell fa, estar disposat a mantenir la flama encesa fins a l’últim instant. El pas de Last Man Standing a Backstreets, com ja passava l’any passat, és la glòria. I (l’inesperada) I’m on fire, i She’s the One, i Badlands, i Thunder Road (impossible, ahir, fer-la millor), i Born in the U.S.A., i Born to Run, i Bobby Jean, i Dancin’ in the dark, i Tenth Avenue Freeze Out són aquelles cançons que, a ell i a nosaltres, ens fan encara sentir que estem vivint a fons la gran aventura de la música i la vida. Demà, naturalment, l’aventura continua.