Un exercici de prospectiva cultural

L’estiu sem­bla que ens con­vidi a viure les hores poc a poc, comp­tant-les d’una en una i no com una sim­ple i frenètica agre­gació de segons i minuts que, necessària­ment, hem d’omplir d’acti­vi­tat. És temps pro­pici també per tenir la pausa per mirar enllà, aixe­car el ulls de la quo­ti­di­a­ni­tat i començar a pre­pa­rar el llis­tat de propòsits i pro­jec­tes que, a finals d’agost o començaments de setem­bre, trau­rem del calaix per, aquest any sí, por­tar-los a terme. Apro­fi­taré, doncs, aquesta tri­buna que coin­ci­deix amb l’inici de l’estiu per mirar enllà, molt més enllà, per fer un exer­cici (impru­dent) de pros­pec­tiva cul­tu­ral. Què pot espe­rar la cul­tura cata­lana del segle XXI? Quan els cata­lans de l’any 2100 mirin enrere, què veu­ran?

Deia Joan Triadú (Memòries d’un segle d’or, Proa, 2008) que el segle XX havia estat un segle d’or per a la cul­tura cata­lana, en què els cata­lans havien pres consciència de la dimensió naci­o­nal de la seva cul­tura i en el que la pro­ducció literària havia asso­lit l’excel·lència. Quan d’aquí uns decen­nis o segles es miri enrere i es faci una anàlisi del que va ser el segle XX per a la cul­tura i la lite­ra­tura cata­la­nes és pro­ba­ble que sigui vist com el segle en el qual la Renai­xença ini­ci­ada al segle XIX va acon­se­guir la seva cul­mi­nació com a movi­ment cul­tu­ral en el sen­tit que el seu propòsit de recu­pe­rar el català com a llen­gua literària va tras­pas­sar les elits cul­tu­rals urba­nes i rurals i es va escam­par per tots els racons del país. La segona mei­tat del XIX visqué un esclat de cata­la­nisme popu­lar –que mai no havia aban­do­nat la llen­gua– i els pri­mers anys del segle XX con­so­li­da­ren aquesta vocació cen­tral, majo­ritària, de la cul­tura i la llen­gua cata­la­nes. L’escola, l’apa­rició de la premsa escrita en català i una certa ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació política ho van fer pos­si­ble. El pres­su­post de cul­tura de 1908 de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, tot i que no fou apro­vat, i l’acti­vi­tat de la Man­co­mu­ni­tat mar­ca­ren el camí a seguir. Evi­dent­ment, aquesta no va ser una pro­gressió lineal sense recu­la­des ni ensurts: con­flic­tes armats, pro­hi­bi­ci­ons, repres­si­ons i exi­lis, emi­gra­ci­ons i immi­gra­ci­ons eren el pa nos­tre de cada dia i sens dubte con­di­ci­o­na­ren nega­ti­va­ment aquesta recu­pe­ració. Però mal­grat tot, eppur si muove, i com digué Triadú, el XX va ser un bon segle per a la cul­tura cata­lana. No pas per atzar ni per una evo­lució natu­ral de les coses sinó per la volun­tat obs­ti­nada d’un gruix de gent que, sim­ple­ment, va deci­dir, con­tra tot pronòstic, fer cul­tura en català. Com va dir l’admi­rat Albert Jané en l’acte de lliu­ra­ment del Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes refe­rint-se a la situ­ació actual, ho van fer per què tenien con­fiança en la llen­gua.

Com seran, des de l’òptica de la cul­tura cata­lana, els 75 anys que res­ten de segle XXI? És difícil de dir i més difícil encara d’ende­vi­nar. Si ens ate­nem al que ha pas­sat en els dar­rers 75 anys, és a dir, des de 1950 ençà, veu­rem que hi ha hagut de tot: d’èpoques fos­ques a tra­ves­ses del desert –cul­tu­ral i lingüístic–, de la volun­tat de resistència a l’emoció i la il·lusió per la represa, d’un cert avor­ri­ment davant d’una nor­ma­li­tat que ara sem­blem enyo­rar com si hagués estat un miratge a un estat de neguit col·lec­tiu davant les noves opor­tu­ni­tats i ame­na­ces, de l’autar­quia impo­sada a la glo­ba­lit­zació ingo­ver­na­ble.

Però el que hi ha hagut –i això crec que és indis­cu­ti­ble– en els dar­rers 75 anys és sem­pre gent dis­po­sada a fer cul­tura en català i aquesta és o hau­ria de ser la prin­ci­pal for­ta­lesa d’aquí a finals de segle: allà on hi hagi un poble viu, una llen­gua viva, hi haurà gent que expres­sarà els seus sen­ti­ments, els seus conei­xe­ments, la seva ima­gi­nació i la seva cre­a­ti­vi­tat en català. És evi­dent, però, que sense llen­gua no hi ha lite­ra­tura. Tam­poc no vull pecar d’ingenuïtat ni d’un excés de volun­ta­risme i soc per­fec­ta­ment cons­ci­ent que sense poder –polític, econòmic, mediàtic– la salut d’una llen­gua tron­to­lla. El risc d’occi­ta­nit­zació del català ha estat, des de 1652 ençà, ben pre­sent al nos­tre país i, de fet, al nord i al sud l’amenaça és avui prou clara i evi­dent. El Nobel a Fre­de­ric Mis­tral el 1904 fou, en certa manera, la flor de l’atza­vara que pre­sa­gi­ava un futur incert per a l’occità: el paper cohe­si­o­na­dor que van sig­ni­fi­car les guer­res mun­di­als, una escola jaco­bina i una immi­gració impor­tant han por­tat la llen­gua a uns nivells impor­tants de resi­du­a­lit­zació.

Són aques­tes les ame­na­ces amb què es pot tro­bar el català d’aquí a finals de segle? Pro­ba­ble­ment, en els pro­pers anys, el rol d’uni­fi­cació de la llen­gua, de refe­rents comuns i de sen­ti­ment de per­ti­nença que en el seu moment varen jugar els con­flic­tes bèl·lics mun­di­als el desen­vo­lu­pa­ran les grans cor­po­ra­ci­ons filles de la glo­ba­lit­zació (de béns de con­sum, d’ico­nes glo­bals, de llengües fran­ques de l’entre­te­ni­ment). En la com­pli­cada línia que separa la cul­tura de l’entre­te­ni­ment seria un error pel futur del català menys­prear el que se situa en l’àmbit del segon. És per això que un dels rep­tes de les pro­pe­res dècades és que Cata­lu­nya dis­posi d’una indústria cul­tu­ral potent, capaç de donar sor­tida i mer­cat als cre­a­dors i als con­tin­guts en català. L’opor­tu­ni­tat, els mit­jans, la cre­a­ti­vi­tat, el conei­xe­ment hi són. Depèn de les empre­ses que cre­guin en el país, que tin­guin con­fiança en la llen­gua per a fer-ho pos­si­ble. I depèn, en part, de l’escola (entesa com a sis­tema edu­ca­tiu) que hi hagi públic àvid de con­tin­guts en català. L’escola, ultra la seva funció d’edu­cació des d’un punt de vista acadèmic, ha de con­ti­nuar essent un espai de trans­missió de civi­li­tat, d’una herència cul­tu­ral i lingüística deter­mi­nada, ni millor ni pit­jor que les del vol­tant, però dife­rent. Com ho és l’escola a França o a Espa­nya. I és evi­dent que les dife­rents ona­des migratòries pro­du­ei­xen muta­ci­ons en les iden­ti­tats col·lec­ti­ves. A tot arreu, i a Cata­lu­nya, també. Jordi Pujol, en un exer­cici que avui en diríem de pros­pec­tiva ja ho avançava (La immi­gració, pro­blema i espe­rança de Cata­lu­nya, 1976): “Cal un esforç d’incor­po­ració cul­tu­ral de la immi­gració, que segu­ra­ment pro­duirà una rea­li­tat cul­tu­ral cata­lana nova, amb cer­tes con­no­ta­ci­ons dife­rents de les que hau­ria tin­gut una cul­tura cata­lana no sot­mesa al xoc de la immi­gració, però que repre­sen­tarà la con­so­li­dació del nos­tre fet cul­tu­ral i li donarà un caràcter més glo­bal i inte­gra­dor.” Els dife­rents con­flic­tes bèl·lics al con­ti­nent africà, l’impacte del canvi climàtic sobre les eco­no­mies més pobres, l’estruc­tura econòmica de Cata­lu­nya i una major faci­li­tat en la mobi­li­tat dibui­xen un esce­nari en què, amb més o menys inten­si­tat, els movi­ments migra­to­ris con­ti­nu­a­ran.

Hi ha alguns ele­ments clau, doncs, que han de per­me­tre als cata­lans de l’any 2100 mirar enrere i dir que, també cul­tu­ral­ment, el segle XXI ha val­gut la pena: un sis­tema edu­ca­tiu (Govern, mes­tres, famílies i alum­nes) cons­ci­ent que té el futur cul­tu­ral del país a les seves mans, uns empre­sa­ris i una indústria que no dimi­tei­xin de la llen­gua i siguin capaços de crear un espai de comu­ni­cació i difusió en català i unes polítiques que afa­vo­rei­xin la inte­gració cul­tu­ral i lingüística de les pas­sa­des, pre­sents i futu­res ona­des migratòries. Com deia Triadú tre­ba­llar des del con­ven­ci­ment de la dimensió naci­o­nal de la cul­tura. El meu pronòstic és que, amb tot el poder, és pos­si­ble. Sense poder, serà pos­si­ble a mit­ges. O a terços, o a quarts. O no.