Un exercici de prospectiva cultural

L’estiu sembla que ens convidi a viure les hores poc a poc, comptant-les d’una en una i no com una simple i frenètica agregació de segons i minuts que, necessàriament, hem d’omplir d’activitat. És temps propici també per tenir la pausa per mirar enllà, aixecar el ulls de la quotidianitat i començar a preparar el llistat de propòsits i projectes que, a finals d’agost o començaments de setembre, traurem del calaix per, aquest any sí, portar-los a terme. Aprofitaré, doncs, aquesta tribuna que coincideix amb l’inici de l’estiu per mirar enllà, molt més enllà, per fer un exercici (imprudent) de prospectiva cultural. Què pot esperar la cultura catalana del segle XXI? Quan els catalans de l’any 2100 mirin enrere, què veuran?

Deia Joan Triadú (Memòries d’un segle d’or, Proa, 2008) que el segle XX havia estat un segle d’or per a la cultura catalana, en què els catalans havien pres consciència de la dimensió nacional de la seva cultura i en el que la producció literària havia assolit l’excel·lència. Quan d’aquí uns decennis o segles es miri enrere i es faci una anàlisi del que va ser el segle XX per a la cultura i la literatura catalanes és probable que sigui vist com el segle en el qual la Renaixença iniciada al segle XIX va aconseguir la seva culminació com a moviment cultural en el sentit que el seu propòsit de recuperar el català com a llengua literària va traspassar les elits culturals urbanes i rurals i es va escampar per tots els racons del país. La segona meitat del XIX visqué un esclat de catalanisme popular –que mai no havia abandonat la llengua– i els primers anys del segle XX consolidaren aquesta vocació central, majoritària, de la cultura i la llengua catalanes. L’escola, l’aparició de la premsa escrita en català i una certa institucionalització política ho van fer possible. El pressupost de cultura de 1908 de l’Ajuntament de Barcelona, tot i que no fou aprovat, i l’activitat de la Mancomunitat marcaren el camí a seguir. Evidentment, aquesta no va ser una progressió lineal sense reculades ni ensurts: conflictes armats, prohibicions, repressions i exilis, emigracions i immigracions eren el pa nostre de cada dia i sens dubte condicionaren negativament aquesta recuperació. Però malgrat tot, eppur si muove, i com digué Triadú, el XX va ser un bon segle per a la cultura catalana. No pas per atzar ni per una evolució natural de les coses sinó per la voluntat obstinada d’un gruix de gent que, simplement, va decidir, contra tot pronòstic, fer cultura en català. Com va dir l’admirat Albert Jané en l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes referint-se a la situació actual, ho van fer per què tenien confiança en la llengua.

Com seran, des de l’òptica de la cultura catalana, els 75 anys que resten de segle XXI? És difícil de dir i més difícil encara d’endevinar. Si ens atenem al que ha passat en els darrers 75 anys, és a dir, des de 1950 ençà, veurem que hi ha hagut de tot: d’èpoques fosques a travesses del desert –cultural i lingüístic–, de la voluntat de resistència a l’emoció i la il·lusió per la represa, d’un cert avorriment davant d’una normalitat que ara semblem enyorar com si hagués estat un miratge a un estat de neguit col·lectiu davant les noves oportunitats i amenaces, de l’autarquia imposada a la globalització ingovernable.

Però el que hi ha hagut –i això crec que és indiscutible– en els darrers 75 anys és sempre gent disposada a fer cultura en català i aquesta és o hauria de ser la principal fortalesa d’aquí a finals de segle: allà on hi hagi un poble viu, una llengua viva, hi haurà gent que expressarà els seus sentiments, els seus coneixements, la seva imaginació i la seva creativitat en català. És evident, però, que sense llengua no hi ha literatura. Tampoc no vull pecar d’ingenuïtat ni d’un excés de voluntarisme i soc perfectament conscient que sense poder –polític, econòmic, mediàtic– la salut d’una llengua trontolla. El risc d’occitanització del català ha estat, des de 1652 ençà, ben present al nostre país i, de fet, al nord i al sud l’amenaça és avui prou clara i evident. El Nobel a Frederic Mistral el 1904 fou, en certa manera, la flor de l’atzavara que presagiava un futur incert per a l’occità: el paper cohesionador que van significar les guerres mundials, una escola jacobina i una immigració important han portat la llengua a uns nivells importants de residualització.

Són aquestes les amenaces amb què es pot trobar el català d’aquí a finals de segle? Probablement, en els propers anys, el rol d’unificació de la llengua, de referents comuns i de sentiment de pertinença que en el seu moment varen jugar els conflictes bèl·lics mundials el desenvoluparan les grans corporacions filles de la globalització (de béns de consum, d’icones globals, de llengües franques de l’entreteniment). En la complicada línia que separa la cultura de l’entreteniment seria un error pel futur del català menysprear el que se situa en l’àmbit del segon. És per això que un dels reptes de les properes dècades és que Catalunya disposi d’una indústria cultural potent, capaç de donar sortida i mercat als creadors i als continguts en català. L’oportunitat, els mitjans, la creativitat, el coneixement hi són. Depèn de les empreses que creguin en el país, que tinguin confiança en la llengua per a fer-ho possible. I depèn, en part, de l’escola (entesa com a sistema educatiu) que hi hagi públic àvid de continguts en català. L’escola, ultra la seva funció d’educació des d’un punt de vista acadèmic, ha de continuar essent un espai de transmissió de civilitat, d’una herència cultural i lingüística determinada, ni millor ni pitjor que les del voltant, però diferent. Com ho és l’escola a França o a Espanya. I és evident que les diferents onades migratòries produeixen mutacions en les identitats col·lectives. A tot arreu, i a Catalunya, també. Jordi Pujol, en un exercici que avui en diríem de prospectiva ja ho avançava (La immigració, problema i esperança de Catalunya, 1976): “Cal un esforç d’incorporació cultural de la immigració, que segurament produirà una realitat cultural catalana nova, amb certes connotacions diferents de les que hauria tingut una cultura catalana no sotmesa al xoc de la immigració, però que representarà la consolidació del nostre fet cultural i li donarà un caràcter més global i integrador.” Els diferents conflictes bèl·lics al continent africà, l’impacte del canvi climàtic sobre les economies més pobres, l’estructura econòmica de Catalunya i una major facilitat en la mobilitat dibuixen un escenari en què, amb més o menys intensitat, els moviments migratoris continuaran.

Hi ha alguns elements clau, doncs, que han de permetre als catalans de l’any 2100 mirar enrere i dir que, també culturalment, el segle XXI ha valgut la pena: un sistema educatiu (Govern, mestres, famílies i alumnes) conscient que té el futur cultural del país a les seves mans, uns empresaris i una indústria que no dimiteixin de la llengua i siguin capaços de crear un espai de comunicació i difusió en català i unes polítiques que afavoreixin la integració cultural i lingüística de les passades, presents i futures onades migratòries. Com deia Triadú treballar des del convenciment de la dimensió nacional de la cultura. El meu pronòstic és que, amb tot el poder, és possible. Sense poder, serà possible a mitges. O a terços, o a quarts. O no.