Distopia invisible

La presència d’aquest muntatge, a la militant sala de les Corts, trenca mínimament el biaix hegemònic d’intèrprets, direccions i dramatúrgies d’artistes blanques per a públic blanc. L’autora, directora i intèrpret Adeline Flaun fa un pas més i presenta una distopia que vincula els referents culturals familiars amb un treball aparentment innocent: posar veu a dones virtuals que atenen serveis sexuals. Amb normalitat, exposa una situació aparentment antagònica: el món dels avatars amb el ritual més ancestral. Furga en els seus referents com l’Autoodi de la companyia Esbord, formada per Pere Seda i Sònia Arias. El viatge de Flaun és de trencar tabús com ara la sexualitat, els avatars i la presència d’una escena més diversa.

És una peça ambiciosa amb projeccions a dues pantalles que permeten veure la intèrpret al darrere gràcies al joc de les llums. El diàleg entre la veu i l’avatar és una lluita coreografiada inquietant. El ritual amb les fruites remet a una remota festa dels sentits. Segurament, com en la majoria de les primeres obres (anteriorment ha presentat l’obra comunitària i documental Barcelona, entre dues aigües, al Poblenou; i Umbral, al Tantarantana), té la necessitat d’entrar en massa temes, que deixa apuntats: resulta un punt embolicat entendre les diferents línies de codis. Però és imprescindible escoltar-les, normalitzar i conèixer.

Aquests espectacles tenen, encara, un circuit massa reduït i això porta, molt possiblement, a presentar bona part dels muntatges en castellà. Trencar la distància de la llengua seria una oportunitat per guanyar en la normalització de la cartellera de petit format en català, però és cert que per fer aquest salt (que exigeix un esforç afegit a produccions sovint molt precàries) cal la complicitat dels programadors. Moltes de les actrius coneixen el català i actuen en aquesta llengua. Hi ha casos com ara el de la dramaturga Denise Duncan, que ha demostrat que és possible (El combat del segle, Negrata de merda, Tituba. Bruixa, negra i ramera).