Les sales de proximitat, on el teatre espetarrega pel Grec

Les sales de proximitat són com el sotabosc de l’ecosistema teatral; aparentment passen desapercebudes però són imprescindibles per a moltes de les iniciatives que, mes endavant, es representaran en sales de major format i aforament d’espectadors. Enguany el cicle d’On el teatre batega recull set espectacles dins del Grec i mitja dotzena de lectures dramatitzades (la sisena és una invitació a Periferia Cimarronas). Si el Grec gira al voltant del foc, i les petites sales és on se sent el batec, ara dins del Grec serà el millor espai per sentir l’espetarregar imprevisible de la brasa encesa.

Va ser el 2019, l’any que el Grec centrava la mirada en el continent americà, que el director Cesc Casadesús va provar de fer produccions entre sales de Barcelona i projectes d’àmbit similar a Nova York (La MaMa Theatre, per exemple). La idea serviria de paraigua per a les petites sales durant el xàfec de la pandèmia del 2020. De les reunions, en va sortir una idea útil: treballar en xarxa per visibilitzar millor la seva diversitat i per fer propostes més ambicioses al Festival Grec. L’any passat, per exemple, van concentrar els esforços en una trilogia d’espectacles escrits a quatre mans entre Nelson Valente i Cristina Clemente, i amb repartiments encreuats. Aquelles tres obres, independents per si soles, es van programar al Grec i, després, la que naixia amb repartiment únicament català, La paella dels dijous, ha tingut més funcions al Maldà. Ara mateix, estan fent funcions al Texas. A més, es va aconseguir signar una temporada de la trilogia a Buenos Aires, gràcies al suport del Departament de Cultura. Avui hi ha una associació germana a Buenos Aires de Donde el Corazón Late amb la qual es vol continuar engegant iniciatives transoceàniques. I hi ha camí obert per vincular-se amb les petites sales de Madrid.

Evidentment és impossible poder disposar d’una coproducció del Grec per a cada sala. Per això les sales que no tenen muntatge ofereixen lectures dramatitzades. Són una prova que els pot ajudar a fer el salt a la producció (com enguany és el cas de Not my monkies. Tot els textos surten de la convocatòria de textos que anualment fa l’entitat i que permet ordenar i donar el màxim de possibilitats a les propostes, provant que encaixin am la identitat de cada sala. Karel Mena, de Periferia Cimarronas, agraïa dijous passat que la sala també pugui oferir lectures dramatitzades. Han rebut material en català i castellà que exposa la diversitat a l’escena. Són propostes que superen el format de monòleg (l’habitual en unes produccions habitualment austeres) amb la idea que les altres sales també les puguin conèixer i programar.

Es fa molt complicat de parlar de totes les obres, per la notable varietat. En tot cas, destaquem dos monòlegs ben extrems. D’una banda, l’Antic Teatre fa confiança a Alusinasons, de Jaume Clotet, una mena de concert performàtic en què un clown innocent es troba immers en un deliri d’alcohol i es transforma en un cantant primerenc que presenta el seu primer disc de música electrònica. Clotet és un artista plàstic que també té la seva vessant performàtica a través del Cabaret internet. D’altra banda, L’últim dia és una peça de Lluïsa Cunillé (Xavier Albertí dirigeix un text de la badalonina per 26a vegada) que s’aboca a un canvi radical per part del protagonista. La funció es farà a l’Atrium, que, de fet, tancarà la seva primera etapa de sala de petit format. A patir de la tardor vinent, aquest escenari obrirà com un centre cultural d’investigació i exhibició, amb un sala molt més gran i un accés diferent. Després d’un any d’obres, la sala incorpora la finca on hi havia una escola bressol per plantejar una acció cultural més ambiciosa. Aquella darrera funció serà també un últim dia per a l’Atrium.