CRÒNICA
Sheryl Crow, feliç retrobament
U n reconeixement, per començar, als responsables de l’Alma Festival del Poble Espanyol (antic Festival Jardins de Pedralbes, com no es va estar de recordar, dilluns, el seu director, Martín Pérez), que han aconseguit que Sheryl Crow tornés a actuar a Catalunya (on, curiosament, va viure una temporadeta quan era parella del ciclista Lance Armstrong) 29 anys després del seu primer concert a la sala 2 de Zeleste (quan All I wanna do i Leaving Las Vegas tot just començaven a sonar a les ràdios catalanes) i 27 anys després que se la pogués veure per últim cop al Doctor Music d’Escalarre, quan, amb un segon disc publicat, se la reconeixia ja com una veu important d’aquells anys. Notícia: els festivals d’estiu poden ser capaços de brindar encara algun cop d’efecte i no abastir-se dels mateixos artistes fins al dia del judici final.
Crow, de 62 anys, que tampoc és que s’hagi prodigat gaire per Europa en aquestes últimes tres dècades però que, als EUA, en canvi, on nombroses cantants sorgides durant aquest nou mil·lenni confessen haver-s’hi emmirallat, ha adquirit progressivament un estatus rellevant, venia, doncs, amb feina acumulada: tocar en molts casos per primer cop a Barcelona èxits (My favourite mistake, Everyday is a winding road, Soak up the sun, Steve McQueen...) d’aquells que fins i tot gent que no la coneix podria taral·lejar. Van ser benvinguts, és clar, però, encadenats pràcticament un rere l’altre, van eliminar pràcticament del mapa el seu digne material recent (un sol tema, sobre la intel·ligència artificial, del disc que, suposadament, presentava: Evolution), projectant una mica la imatge injusta i equivocada de “vella glòria” amb res o poc a dir ara mateix.
Això, però, és l’únic que es pot retreure a un concert encantador i sense esquerdes en l’execució, amb una somrient Sheryl Crow al capdavant d’una banda continguda però impecable en què Audley Freed (ex-Black Crowes) va aportar un bonus d’energia rock i un orgue Hammond, l’espai on fer flotar moltes cançons. “Barcelona és molt maca”, va dir, en català, abans de reconstruir la ruta turística que havia fet aquell dia a la ciutat i recórrer ja a l’anglès per introduir cançons com Hard to make a stand, escrita fa gairebé 30 anys, quan un amic seu va fer una transició de gènere, i això, va recordar, estava força més mal vist que avui dia. “Hauríem de ser capaços que el món fos prou obert perquè tothom hi pogués viure en pau...”, hi va afegir.
Crow va brillar tant quan va invocar els Stones amb les guitarres de l’esmentada Hard to make a stand i If it makes you happy (la seva fília stoniana, però, ja havia quedat clara compareixent a escena mentre sonava Start me up i fent un fragment de Doo doo doo doo heartbreaker com a interludi de There goes the neighborhood) com en registres més calmats, cas de Strong enough i I shall believe, dues de les cinc perles que es van escoltar de Tuesday night music club (1993), o de The first cut is the deepest, versió de Cat Stevens que aquesta antiga corista, també, del Bad world tour de Michael Jackson, fa una pila d’anys que interpreta.
Sensació dolça al cap de poc més d’una hora i mitja d’actuació, i victòria força inapel·lable de Sheryl Crow, que, si algú dels presents al Poble Espanyol encara la subestimava per l’enfocament comercial de moltes cançons, es va reivindicar com una artista que ha sumat (i continua sumant) mèrits per ocupar un lloc en la llarga llista de grans singer-songwriters nord-americans. “Ha estat bé prendre’m una mica de descans del meu país, ja sabeu de què parlo...”, va etzibar en un moment de la nit. I ha estat bé, molt bé, retrobar-se amb ella després de tots aquests anys, és clar.