Taurons al Sena, perillen els Jocs?

Mai dues notes musicals han donat per a tant. Amb tan sols dues –mi i fa o fa i fa sostingut–, el mestre John Williams en va tenir prou per compondre una de les bandes sonores més reconeixibles de tots els temps, la de Jaws (Tauró). És escoltar-la i immediatament és sinònim de perill i, per tant, els sentits es posen en alerta i la pell, de gallina. Amb Steven Spielberg, aquell estiu del 1975, va començar tot. El despertar d’una por atàvica, ser devorat viu per algun ésser monstruós, en aquest cas marí, que es desferma només de posar un peu a l’aigua. Diríem el mar, però des d’aleshores la cosa s’ha desfermat. I de quina manera.

Fidel a la cita estival, no hi ha any que no s’estreni a la cartellera o en plataformes un film amb tauró. D’una moda va passar a ser una tradició, també pura explotació comercial, és clar. I és que són una munió els espectadors que o bé els agrada exorcitzar pors o simplement cruspir-se tones de crispetes davant la pantalla mentre aquests animals devoren carn humana, conscients tot sovint que caiem de quatre grapes davant la possible astracanada de l’any. Aquesta temporada qui s’ha emportat la palma és En las profundidades del Sena (Sous la Seine), que, dirigida per Xavier Gens, s’ha estrenat directament a Netflix, on ha liderat el rànquing de títols més vistos. La grata sorpresa és que rere un argument prou delirant –un tauró blanc decideix procrear al riu Sena coincidint amb la celebració d’un triatló– esdevé una divertida proposta que se’n fot de tot (picada d’ullet als Jocs Olímpics inclosa) amb més gràcia que els Sharknado de torn i menys mitjans que la saga Megalodon. Barreja amb habilitat elements prou coneguts del gènere, com ara picades d’ullet a Deep blue sea, Tiburón 2, Piranya (el millor remake de Jaws sense taurons pel mig) i l’original Tauró, amb una alcaldessa que no vol restringir l’activitat al riu perquè pot afectar els guanys turístics i amb aquests flotadors que arrossega l’esqual al clímax final. Com a bon producte d’explotació Gens ho fot tot a la coctelera, derivant l’horror quasi gòtic –amb catacumbes de París incloses– cap al cine de catàstrofes que firmaria el mateix Roland Emmerich.

Res, que Gens ens ha regalat un bon passatemps estiuenc i un nou títol al gènere sense cap altra pretensió que el pur divertiment ben fet.

Els amants de la sharksploitation –com s’anomenen en anglès les pel·lícules que exploten el reclam dels taurons devoradors d’homes– som conscients que cap dels títols derivats li arriba a la sola de la sabata, a Jaws. I no passa res. N’hem vist de tots colors, des del desvari sense aturador dels Sharkman, Dinoshark, Sharktopus, Mega Shark vs Giant Octopus, Jurassic Shark, Ghostshark, Shark exorcist..., fins a estimables aportacions, de les qual citaríem Tiburón 2 (1978), Jaws 3-D (1983) –almenys el record que en tinc de l’adolescència–, Deep blue sea, Open water (2003), The reef (2010), Infern blau (2016), del nostrat Jaume Collet-Serra, A 47 metres (2017) i Megalodon (2018), encara que aquesta sigui més un film d’acció.

I com que tampoc som uns talibans i sabem que no es necessiten taurons per fer pel·lis de taurons, també ens confessem fans de monster movies fetes amb el mateix patró spielbergià com Mandíbulas (1999) o Infierno bajo el agua (2019), amb cocodrils; Anaconda (1997) amb serps, i, és clar, l’exemplar Orca, la balena assassina (1977). Perquè, en essència, un monstre marí és abstracte. Si teniu algun dubte, llegiu Moby Dick, de Herman Melville.

Tampoc l’estiu acaba a París. Hi ha prevista l’estrena en sales de Something in the water i Into the water, aquesta amb el veterà Richard Dreyfuss, un dels protagonistes del Tauró de Spielberg. També Renny Harlin, director d’un altre clàssic com Deep blue sea, torna al subgènere amb Deep water, un thriller de supervivència en un avió que aterra d’emergència sobre aigües infestades de taurons. I una tercera entrega d’A 47 metres també està pel camí. De Mummy shark millor no parlar-ne, això ja és droga dura.