“M’agradaria que el llegat del museu es quedés a Catalunya”

Doncs a punt de fer els 81 anys. I continuo actiu. Fa uns dies a Corbera de Llobregat, després a Puigcerdà i havent tancat cursos escolars amb festes de final de curs a Llagostera. Però ja tinc una edat i l’artrosi no perdona. Problema col·lateral per a un prestidigitador que depèn de les mans, i que ja porta massa jocs fets. Fa uns dies se’m va inflar la dreta: em va quedar tota botida. I em van oferir infiltrar-me. Aleshores, tot passa per la mà esquerra. Però un artista ha de seguir dalt de l’escenari mentre el cos aguanti. És el públic, o la seva absència, el que et jubila.

No vull deixar perdre la il·lusió. Moltes de les coses que he fet en la meva vida, a banda d’actuar, han estat sempre per difondre i potenciar la màgia. Per això tinc diversos reconeixements de la SEI, i internacionals. I moltes de les actuacions les faig per amistat o voluntariat, com ara la ruta No perdem la il·lusió, per escoles, geriàtrics o la presó de Figueres.

He tingut la sort de conèixer, en vida i en persona, els mags més importants dels darrers 70 o 80 anys. I a més de fer trucs, el que m’agradava, viatjar i fer amistat, amb personatges com Salvador Dalí, Josep Pla o Sean Connery. Fins i tot amb el papa Joan Pau II, que em va beneir les mans. Hi ha gent que m’anima i em diu que porto com tres vides viscudes només en una, i si no hagués estat per aquesta feina màgica, tot això no hauria estat possible.

Sí, sempre he defugit bastant les paraules màgia, mag, o màgic. Penso que potser n’hem abusat massa al final. Jo em defineixo com a il·lusionista. perquè m’agrada el concepte de portador d’il·lusions, que és bonic i crec que s’ajusta a la realitat. La manera de denominar aquesta disciplina o art ha anat evolucionant al llarg del temps: Dels simples jocs de mans, a finals del segle XIX, es va passar a ciències recreatives, i després prestidigitació, il·lusionisme o, finalment, màgia.

Doncs de ben petit i al meu poble, Santa Cristina d’Aro, on mai no passava res. No hi havia televisió, tot just cinema de tant en tant. I de vegades passaven petits artistes ambulants a dalt d’una tartana, amb petits espectacles de circ, molt primitius, però que eren tot un esdeveniment per als veïns, i sobretot els més petits. Fins i tot l’agutzil del poble convocava la gent a toc de cornetí, i en una d’aquelles cites, a Can Barnés, va actuar un il·lusionista que em va fascinar. Sempre m’hauria agradat recordar-ne el nom.

Jo era encara molt petit. Devia tenir menys de deu anys, però ja m’entretenia fabricant-me els meus propis titelles i jugant a fer guinyol, perquè dibuixar i les manualitats era el que m’agradava i m’anava més bé a l’escola. Vaig començar a intentar assajar aquells trucs i a algú se li va acudir trobar un llibre de jocs de mans a la biblioteca de Sant Feliu de Guíxols. Assajant i repetint vaig aprendre’n de manera autodidacta. A l’escola va agradar i recordo que els primers números, actuacions improvisades, eren per les festes de final de curs.

Ja devia tenir dotze o tretze anys, a la sala Balmanya de Santa Cristina. Però evidentment allò no donava per viure. El meu pare va morir i vaig haver de començar a treballar d’aprenent de torner i més tard com a viatjant, comercial d’una empresa de comestibles, amunt i avall amb una Mobylette. Però allò em va anar bé perquè per convèncer els clients assajava trucs amb ells, i em servien de conillets d’índies per observar les seves reaccions. Alguns ja esperaven la meva pròxima visita i va començar a córrer la veu. Per Palamós, la Bisbal, Palafrugell, i allà Lluís Molinas, que va morir tristament fa pocs dies i ja tenia contacte amb el teatre i el món de l’espectacle, va començar a muntar una mena de festival itinerant, Estrelles de la Costa Brava, on jo feia els números d’il·lusionisme, i d’aquí cap als primers programes de ràdio, a la Voz de la Costa Brava o Ràdio Girona.

No ho veien, és clar. Però locutors com ara Jaume Teixidor van saber traslladar els jocs i les intrigues amb la seva narració als oients. I això em va ajudar a ampliar el radi d’acció cap a la Selva, a Blanes o Lloret. També vaig dur la màgia a pobles rurals, alguns sense teatre ni una sala adequada. Però aleshores buscàvem alguna casa particular i hi havia gent que tenia por i em deia “bruixot”. D’altres, en canvi, hi veien més un entreteniment per a la mainada.

En aquell moment era l’il·lusionista més conegut de la província de Girona, però per professionalitzar-me i poder actuar en sales de festa o teatres grans em vaig haver d’examinar; era obligatori passar el filtre franquista i que la censura tingués controlat qui actuava i què podia dir. Vaig ser acceptat per la Societat Espanyola d’Il·lusionisme (SEI), de la qual encara formo part. Superada la prova, ja vaig poder actuar en sales d’espectacles, o les discoteques importants que començaven a obrir-se a la Costa Brava. I d’allà va sortir l’oportunitat de saltar a la televisió.

Vaig participar en el programa de TVE Salto a la fama, que presentava Josep Lluís Barcelona als estudis de Miramar. Hi competíem artistes de diferents disciplines, però com que, d’il·lusionistes, només n’hi participàvem dos, no m’eliminaven i vaig poder encadenar diversos programes de gran audiència. Els mateixos responsables també em van començar a oferir altres actuacions en programes de gran audiència, i cobrant. I a banda, cinema, anuncis.... Més de 500 programes tinc comptabilitzats

Sí, i em va servir com a catapulta internacional. Va ser a l’any 1969, amb un recorregut difícil entre el monestir de Montserrat i el Saló de l’Automòbil de Barcelona. I va ser notícia en revistes estrangeres com Paris Match. Encara no ha estat superat, mig segle després.

Sabia d’un altre mentalista, el professor Gulmar, que ho havia fet a l’Amèrica del Sud. Teníem bona relació i em va donar algunes instruccions i consells. Vam fer una primera prova a Empuriabrava, l’any anterior, obrint una caravana de cotxes antics al volant d’un descapotable, entre els canals d’aigua. Hi vaig implicar el RACC i el Saló de l’Automòbil, que ja ho veien bé. Però ningú em deixava cap cotxe per por que els el destrossés. Al final, ho vaig fer amb el meu Renault 8. Però encara faltava el permís del cap provincial de Trànsit, un militar, que volia comprovar si allò podia ser segur. Els del RACC van proposar una prova prèvia, a Montjuïc, i va pujar amb el seu net al cotxe. Però queia una pluja d’aquelles que ni t’hi veies. No calia ni tapar-se els ulls. Però em vaig posar els cotons fluixos, els esparadraps, una bena i el sac- caputxa. Vaig engegar i vaig avançar uns 200 metres. I de seguida em va dir: “Pari, pari”, i em va donar permís.

La Guàrdia Civil controlava les cruïlles, perquè els semàfors me’ls saltava en vermell. Hi va haver debat sobre si era veritat o mentida, però vam fer un altre desafiament per als incrèduls, a Barcelona, i també a Múrcia, Portugal i Cuba.

Bé, amb els nous fenòmens que pugen sempre m’hi he mirat de portar bé. En el seu moment, també amb el Màgic Andreu, i en una altra de les trobades màgiques que fèiem, el Mag Lari va estar també al costat d’altres grans figures, més recentment. El que passa és que també m’he relacionat molt amb el col·lectiu internacional de mags.

Sí, la que farà 25 aquí al poble, tot i que en total dec haver organitzat uns 80 festivals. Serà el 10 d’agost i, com sempre, intento portar alguna primera figura mundial. Aquest any els caps de cartell són Erix Logan i Sara Maya, que van tenir seu a Las Vegas, als Estats Units, i han voltat tot el món.

L’Espai Ridaura és un lloc còmode per a la logística i l’Ajuntament m’ho posa fàcil. N’havíem fet al pati del museu, amb 800 persones, i encara més al pavelló. Però calia llogar cadires, escenaris, adequar l’interior. A la meva edat, sincerament, el repte era arribar a les 25 edicions. L’any vinent ja es veurà.

És vocació. El joc de mans més difícil de la meva vida. Però ja són, també, 24 anys en marxa. Va ser el primer de l’Estat, privat, i reconegut com el més gran del món per la FISM.

La xifra no la sé. Tinc col·leccions de cartes, de vestits, de cartells, llibres, fotografies... I el problema és que només me n’hi cap una petitíssima part. La resta, la guardo en un magatzem a part. I encara em recomanen que redueixi el volum de peces exposades. Però és que al marge de la dèria col·leccionista, hi ha molts regals, donacions d’altres mags, dels seus hereus.

Les converses que he tingut aquests anys amb la Diputació o la Generalitat no han avançat. He convidat presidents i consellers a visitar el museu, i encara espero. Però vaja, vaig fer tot això perquè vaig voler. Ningú m’hi va obligar, i n’estic content perquè la gent m’ho valora en persona: tenim cinc estrelles a TripAdvisor. Potser en són més conscients els que venen de lluny expressament, o adreçats pels establiments turístics, que els d’aquí a prop de casa, de Girona, Palafrugell o Barcelona.

La família té altres feines i fa anys que escolto ofertes, però per alguns elements inconnexos, com ara els autòmats o algunes altres de les peces més valuoses. Fins ara, no les he volgut escoltar, i insisteixo que m’agradaria que aquest llegat es quedés a Catalunya, amb alguna fórmula sostenible o dilatada en el temps, a terminis. Ara mateix, estic pendent d’una reunió amb diverses entitats privades interessades a explorar alguna sortida a Catalunya. Però si queda en no res i un dia no hi soc, els meus hereus tindran les mans lliures per decidir què en fan.