Liddell i Baró d’Evel sota el volcà francès a Avinyó

No deixa de ser impactant que, quan França es juga tombar o no cap a un govern d’extrema dreta, sigui la figuerenca Angélica Liddell qui obri i ocupi el Pati d’Honor del Palau dels Papes del Festival d’Avinyó (29 de juny-21 de juliol) amb el seu desafiament a tot intent de minvar qualsevol llibertat artística. En què reben tots: polítics, funcionaris, creients i crítics de teatre. El seu Dämon. El funeral de Bergman és tan obscè com captivador, a imatge i semblança del seu inspirador Ingmar Bergman, de qui Liddell extreu els seus dimonis per fer-los seus i escopir-nos-els a la cara. I encara que la intenció no sigui la mateixa, ressona amb Qui som?, dels francocatalans Baró d’Evel, una odissea en temps convulsos que porta un pas més enllà la companyia. Dues propostes essencials que arriben al Festival Grec de Barcelona els propers dies.

“El Pati d’Honor, tal com l’entenem a Avinyó, és una resistència contra la barbàrie”, ens explicava una riallera Liddell quatre dies després de la seva estrena. Sembla increïble la modèstia d’aquesta madrilenya de residència quan se la té al davant després d’haver-la vist amb tot el seu furor sobre l’escenari. “I el pati, de cop, es converteix en l’església del pensament i la llibertat enfront la barbàrie”, hi afegeix.

“Em parles de dessacralització”, ens diu en aquesta conversa a soles en un cafè de la ciutat de la Provença, “i jo penso que és una altra sacralització. Havia de trobar un baptisme, d’alguna manera d’aquestes parets. Com ho batejo? Doncs amb les meves pròpies partícules, deixant-les en aquestes parets. Es pot considerar una heretgia? L’heretgia tampoc no és que no tingui a veure amb la fe, sinó amb una altra manera de pensar amb la fe.” I segueix buscant simbolismes en els intersticis. Com quan comença a bufar de valent el mistral i hi veu un signe: “Veig pedres a l’escenari. Déu meu, pedres, sí, així de petites! Però això no és el castell que s’està desfent! I com aguanta! Ho veus com una catarsi”.

Perquè durant tota l’obra, sigui en els seus tres quarts d’hora de performance imparable en solitari o després amb el seu equip habitual i grups de joves i, sobretot, de gent gran trobada a Avinyó mateix i a qui es passeja en cadira de rodes, no deixa d’invocar els morts i els vivents. I, al mig, aquell taüt que havia deixat escrit com a enterrament Ingmar Bergman (1918-2017), a imatge i semblança del de Joan Pau II (de fet, es porta del Dramaten, el Teatre Reial de Suècia, actors i la modista que va treballar amb el dramaturg; també els vestits). Què et diu l’esperit de Bergman al cap d’aquests dies? “Bergman? (I aquí deixa anar una riallada gegantina.) És que és un dimoni molt juganer! I crec que ell està d’acord amb tot perquè, si no, l’hauria expulsat. A més, penso que gran part de l’obra l’ha dirigida ell, de manera que jo no tinc cap responsabilitat sobre les coses que passen en escena. És tot culpa seva... ”.

Així, només començar, escriu sobre la paret del palau: “Entra un actor, estrangula un crític, vomita sobre el públic i, després, se’n va i es pega un tret al front”, fent seves les paraules del cineasta suec. “Efectivament, quan un artista es fica amb la crítica, s’està suïcidant.” I aquí reben tots, plomes consagrades de Le Figaro, Le Monde i Libération, alguns d’ells asseguts entre el públic. I, en algun cas, Liddell els ensenya les natges citant-los a ells i les seves crítiques. “No és una relació d’amistat. És una relació d’enemics, de baralla. No sé de què es poden sorprendre. Forma part, és clar, d’una dramatúrgia.”

I seguint amb aquest raonament, per a Liddell “una peça artística mai és real! Quan es converteix en una obra d’art, allò ja no és la realitat”. Per acabar parlant de la relació d’amor-odi que, de vegades, ha tingut amb França tot i que és Avinyó qui l’ha consagrada. “Jo no soc una institució, no soc una amenaça cap a ningú. El problema de França no és Angélica Liddell, és (Marine) Le Pen. No s’entén sentir-se agredit en la seva integritat moral, quan la integritat moral que corre perill és la de França. Em sembla una mica confondre la llei civil amb la de la bellesa, de la poesia.”

Ara, l’interès és veure com transposa aquesta escenografia al Teatre Lliure, dins del Festival Grec, del 19 al 21 de juliol. “Em pregunto: com li dono la mateixa sacralització en un espai que no és sagrat? Doncs tornant un altre cop al concepte del que significa el teatre, que ja és per si mateix una cerimònia. Al Lliure, tornem a recuperar, no l’edifici com a església, sinó el concepte del teatre com a església.”

Una cosa que també s’hauran de plantejar la Camille Decourty i el Blai Mateu, de Baró d’Evel, quan arribin amb el seu Qui som?, del 25 al 27 de juliol al Teatre Grec. Encara que el canvi no és tan brusc, des del pati interior d’un institut avinyonenc. La seva és una autèntica evolució des dels seus orígens al circ fins acabar travessant música, coreografia i uns quadres visuals que els situen en primera línia del teatre contemporani, sense perdre l’humor en un món tan desesperant. Ara ja en són una dotzena, de diferents nacionalitats. “Hem preguntat a cadascun que es posi al servei d’un viatge en grup, i no és tan fàcil!”, ens revela la Camille en una conversa encreuada amb el Blai. “Té molt sentit en el context polític d’ara. La invitació ens ha motivat a proposar alguna cosa en comú, sobre la pregunta de què volem defensar en comú”, hi afegeix.

Els acompanyen en això, com des de fa quinze anys, els coreògrafs Maria Muñoz i Pep Ramis, de Mal Pelo. En l’obra, els cossos cauen, xoquen i s’acaben confonent amb una decoració orgànica i abstracta, alimentada per la manipulació de l’argila en moviment. Recorda la performance del Josep Nadj amb terrossos que li anava empastifant el Miquel Barceló a Avinyó mateix el 2006. La Camille i el Blai diu que mai la van veure. “És veritat que hi ha tot el treball de Miró, a la base, i també de Tàpies, de Frederic Amat”, menciona el Blai. “Hi ha molts pintors o escultors amb una energia mediterrània clara que ens inspiren. I és veritat que aquesta estètica forta, com mixturada amb el plàstic, amb tota la brossa que podem generar, ens semblava que era una metàfora interessant.” Com un reciclatge escènic.