Crònica
Patti Smith canta Lana del Rey i Nirvana a Pedralbes
Incombustible, íntegra, lluitadora i ben capaç, encara, d’encendre la metxa per a qualsevol revolució. Així és com hem vist Patti Smith (77 anys) la majoria de vegades que ha actuat a Catalunya i així és com vam veure-la divendres a Les Nits de Barcelona dels Jardins de Pedralbes, on la poetessa del rock va actuar amb el seu fill Jackson (guitarra), Tony Shanahan (baix i teclats) i Seb Rochford (bateria) com a integrants d’un Patti Smith Quartet de què, estranyament, no formava part, aquesta vegada, el seu inseparable guitarrista Lenny Kaye.
Sí que vam escoltar aquella mena de cançons –Because the Night, Pissing in a River i una Gloria tan o més poderosa que de costum– amb què Patti Smith aconsegueix sempre fer entrar en comunió el seu públic, però la de Pedralbes (amb algun moment de tensió a platea perquè realment costa molt, en litúrgies d’aquesta mena, tenir tot el públic en cadires) va ser una nit en què la cantant, que va comparèixer a escena amb un ram de violetes, va brillar també en dues versions ni fàcils ni previsibles: Summertime Sadness de Lana del Rey (que, com altres cançons del repertori, va dedicar al seu difunt marit Fred Sonic Smith, guitarrista del grup MC5) i Smells Like Teen Spirit de Nirvana, colofó d’una cançó escrita per al seu disc de retorn l’any 1996, About a Boy, en què la cantant va reivindicar Kurt Cobain no únicament com a veu d’una sola generació, sinó de totes.
Smith va començar el concert preguntant a l’audiència, abans de cantar Summer Canibals, si estava “afamada” i, menys el moment en què va agafar-se un més que merescut descans –durant el qual la banda va tocar Fire de Jimi Hendrix–, va estar constantment comunicativa i donant-ho tot. Ghost Dance, coescrita amb Lenny Kaye com a senyal de respecte per la població nativa americana, va servir-li per fer una primera proclama en solidaritat amb els “pobles que han perdut la seva terra arreu del món”. I quan, una estona després, ja sense eufemismes, va recordar, amb Peaceable Kingdom (Trampin’, 2004), la figura de Rachel Corry, una activista de 23 anys que, el 2003, va ser esclafada per un buldòzer israelià quan intentava protegir una propietat palestina a punt de ser demolida, va denunciar obertament l’ocupació il·legal que Israel perpetra des de fa temps. “Free, free Palestine”, cridava part del públic, mentre, alguns vèiem similituds entre aquesta Patti Smith irada i la que, l’any 2004, en plena guerra de l’Iraq, va protagonitzar al Palau de la Música un concert esfereïdor.
També hi va haver somriures, però: els que Smith va dedicar al promotor català Gay Mercader, responsable d’haver-la dut per primer cop a Catalunya l’octubre del 1976 (“des d’aleshores, cada any m’envia cada any flors i una ampolla de vi”, va dir), i el que mostrava el públic en marxar dels jardins, bell reflex d’una altra colpidora i emocionant visita de Patti Smith a Barcelona.