Crònica
Hervás mou peça i guanya
L’actriu María Hervás mou i guanya. Com si fos una partida múltiple que el Kaspàrov de torn juga amb un centenar d’aficionats consecutivament. Hervás és la protagonista de Second woman, un repte interpretatiu, però sobretot un treball de sociologia de parella d’estar per casa. Les peces del tauler es mouen sempre diferent en aquesta retrobada en què el xicot es disculpa d’una trobada anterior amb la voluntat d’una reconciliació aparent, que es mostrarà impossible. A la seva cambra, ella posa la beguda i els altres li porten l’àpat. Nomes vuit minuts sense el·lipsis. I procurant ser tan pulcra en la neteja de la cambra per a la següent sessió com en la recepció del seu amant, que no coneix i que descobreix amb el petó per l’esquena de benvinguda.
En cert manera, hi ha un joc repetit amb modificacions aleatòries com en els exercicis de Sanchis Sinisterra. De fet, com que el text té possibilitat de transformació, si ells proven el joc en l’entrada (oberta a improvisació), ella troba la manera de tancar la conversa.
Hervás guanya per observació. Actua per reacció. Seu seguint els paràmetres del seu antagònic. Que no són enemics, però sí rivals. Per poder respondre a cada proposta (o per activar-la si ell aguanta palplantat a la cadira) cal mostrar-se molt disposada al joc, a sobreposar-se al privilegi masculí. Ara, ella té les regnes. Si el text se’n va de mare, n’hi ha prou amb “on som?” perquè el públic rigui i l’actor de càsting torni a guió. O, si algú li canta l’amor lliure, ella li rebat: “Estic fins al cony de l’amor lliure.” Difícil mantenir el duel. Potser el que li respon al “com estàs?” de guió amb un “estic cansat; he dormit poc”, quan l’actriu ja fa 17 hores que està en una funció ininterrompuda.
El Grec, aquest cap de setmana, ha estat d’excessos. Perquè mentre Hervás enfilava les seves primeres sis hores, La Veronal presentava una Sonoma ben particular. Aquest cop, en l’espectacle –un més dels èxits de la companyia, que s’ha prodigat molt més internacionalment–intervenien totes les ballarines que, aquests 4 anys, s’han anat substituint. I encara s’hi va sumar la veu en directe de Maria Arnal i una inoportuna tempesta (als trons de la producció s’havien avançat unes quatre gotes puntuals), que es va salvar amb mitja hora de xim-xim i paciència. I quan, cap al final, les gotes responien als trons de l’escena fantasmagòrica (posant els llums a l’alçada del pap per fer ombres espectrals que trenquessin la candidesa anterior de l’escena) i van provocar alguna caiguda al linòleum, que van saber resoldre ballant a les fustes del davant, encara prou seques. Els tambors van retrunyir més que els trons, a Montjuïc. La veu de les dones empoderades, alliberar-se del jou de la creu, superar les convencions socials i religioses de totes les cultures, aferrar-se a ser les mares de la civilització. Èpiques.
La bombeta a peu de la cambra vermella feia pampallugues al matí. Massa hores de vol. Així com operadores de càmera, regidoria, servei de xarxes socials feien torns, ella no va aguantar la resistència d’Hervás. Sembla que tampoc la cadira de l’acompanyant en un quadre, estrenat a Austràlia abans de la pandèmia i que respira la llum difosa i un punt espectral de Hooper. De fet, l’obra fa referència a una anècdota d’Opening night (1977) de John Cassavetes, i ja es veu que no és pas per casualitat. Hervás acomiada l’amant donant-li un bitllet de 20 euros. El diner és el darrer gest de poder que troba diferents sortides; molts l’accepten, alguns el llencen i també hi va haver qui va trencar-lo davant dels seus nassos: no acceptava que la trobada fos una partida de poder. Jugar sense perdedors.