[D]

Arts escèniques

Barcelona - 10 juliol 2024 2.00 h

Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo, Miquel Periel

el "triumvirat" històric de Dagoll Dagom

“Calen beques per tenir un món escènic prou divers”

“Àlex Rigola va descobrir el teatre quan vam representar «El Mikado» a Calaf. Ja es va ‘penjar’ totalment amb «Mar i cel»”

Demà es presenta ‘La gran nit de Dagoll Dagom’ al Grec, on actuen per sisè cop, dues dècades després de la darrera visita

Bozzo, Cisquella i Periel, al vestíbul de l’escala on tenen l’oficina, fins ara Cisquella, Periel i Bozzo a l’arxiu de la companyia, fa uns dies ORIOL DURAN.
Cisquella, Periel i Bozzo a l'arxiu de la seva oficina. ORIOL DURAN.
Miquel Periel, Anna Rosa Cisquella i Joan Lluís Bozzo, aguantant el cartell del ‘Mar i cel’ que preparen pel seu 50è aniversari ORIOL DURAN.
Cisquella, Bozzo i Periel ORIOL DURAN.

No trobaràs, avui, a Netflix que et diguin “Ens interessa «La memòria dels caragols»”

Ens van prendre l’opció de fer un musical amb ‘El diari d’Anna Frank’ amb una mala maniobra

A ‘Flor de nit’ hi vam perdre molts diners. Ho vam salvar fent ‘Historietes’ i amb l’‘Oh, Europa!’

Jordi Bordes - Barcelona

Quina satisfacció acomiadar-se així, en el 50è aniversari: èxit de ‘L’alegria que passa’ i omplint el darrer retorn de ‘Mar i cel’.

Anna Rosa Cisquella (ARC): La veritat és que sí.Dagoll Dagom s’acomiada del Grec, on hi ha actuat cinc vegades, l’última amb La Perritxola (2003). La gran nit de Dagoll Dagom (de demà a dissabte) i la darrera revisió de Mar i cel és el seu punt final.

Avui, la majoria de musicals en català són, majoritàriament, de petit format i costa molt que arribi al format mitjà, no? Els falta musculatura per poder-ho fer, no? Aquest és el problema. Què us sembla la proposta de la Generalitat de donar un impuls al gran format, ara que ja no hi haurà Dagoll Dagom?

Miquel Periel (MP): Però que sigui original, que no sigui una franquícia, perquè, és clar...

Anna Rosa Cisquella (ARC): De moment, que les franquícies es facin en català també és important. És a dir, que arribi una cosa que és coneguda i famosa i que pugui representar-se en català, doncs imagina’t, seria bo, també.

Aquesta discussió de la franquícia ja la vau tenir vosaltres, també, no?

MP: Quan vam anar a veure a Londres Els Miserables d’en Cameron Mackintosh li vam demanar fer la nostra versió. Quan ens va dir que s’havia de fer igual, vam renunciar-hi, i vam fer el Mar i cel.

ARC: Evidentment, hauria d’haver-hi una diferència entre el suport a una franquícia i a una creació en català, però està bé donar suport a tot en català. També està bé que els grans mainstreams musicals es facin en català. Parlant amb David Selvas [La Brutal], ell lamentava que es doni un incentiu a una producció catalana de musicals comercials que han de tenir més de 600.000 euros de cost. I què passa? Que hi ha molt poca gent que també s’hi pugui arriscar. Potser haurien d’haver-hi dos tipus de formats. Que també es pogués rebre incentiu per obres com L’alegria que passa, un muntatge d’uns 300.000 euros, que també és arriscat. A part dels que han pogut accedir a l’actual suport [l’ha guanyat pel 2024 la producció d’El dia de la marmota, de Nostromo Live], estaria bé que s’oferís també a peces de format mitjà, perquè 300.000 euros ja és un risc. Amb l’ajuda, potser s’hi atrevirien més. Hi hauria d’haver un terme intermedi perquè es pogués fer el pas, perquè si no hi haurà molt poca gent que ho farà.

MP: Sense les ajudes de fa uns anys, nosaltres no ho hauríem pogut fer.

ARC: És que ara el que s’ha inventat és una reintegrable. O sigui donen uns diners...

No són a fons perdut. Si el projecte aconsegueix beneficis té l’obligació de tornar-ne una part.

Sí, està bé. Aquí, però, no hi ha indústria capaç, perquè estem parlant d’un país amb una limitació de públic. El que passa, el que ells pretenen fer, suposo, és poder fer-ho en castellà, en coproducció amb gent de Madrid, i després traduir-lo al català i fer-ho aquí.

Aquest és el cas. S’estrenarà en català i després tornaran a dedicar dos mesos a fer nous assajos per a la producció castellana. Era una reclamació que feia Jordi Sellas (productor de Nostromo Live) des de fa anys.

MP: És similar al que es va fer amb Golfus de Roma [per part de Focus, sense aquesta ajuda específica].

Joan Lluís Bozzo (JLB): Per fer el canvi de llengua del mateix repartiment, n’hi ha prou amb quinze dies o tres setmanes.

ARC: Sí, però ara desplaçar tota una companyia a Madrid és molt car. Això s’està acabant. El problema és remuntar-ho amb una altra gent.

MP: Quan vam traduir els musicals vam fer meitat de repartiment nou i meitat de l’original. I ho vam resoldre ambtres setmanes de feina.

ARC: Està bé que hi hagi un suport. Ara, les coses no es fan si no se’n tenen ganes, i si n’hi ha, es fan. Els convenis ens han ajudat molt. Sense hauria estat impossible.

Aquesta pregunta ja sé que l’hem fet vint-i-sis mil vegades, però és obligada... Per què tancar Dagoll Dagom, si està tan bé de salut?

MP: Els fills que tenim no seguiran amb això. Bé, de fet, jo no en tinc… [riu, sorneguer].

ARC: No es pot transferir la companyia. Per molt que hi haguéssim posat, inclús, gent més jove. El bagatge que podríem dir de lligams amb tota la societat és d’anys. No funcionaria si ho traspasses a gent que no té experiència pel que fa a emprenedoria empresarial. Per exemple, l’equip de L’alegria que passa no tenen capacitat empresarial, no tenen la capacitat de liderar des d’un punt de vista no artístic sinó empresarial una companyia. Una companyia artística és també una empresa. I una empresa en què s’ha de batallar molt. Tenir la capacitat de sostenir un conveni vol dir planificar per tres anys la teva vida: fer dos espectacles, fer uns pressupostos enormes, per tenir uns ajuts. Tot això és una planificació molt gran. I, d’altra banda, ens hem sentit la companyia com el nostre fill. Hem mantingut un estil propi tot i que hem fet obres molt diferents, molt heterogènies, però, en canvi, tothom ha reconegut el nostre segell. Seria difícil que unes altres persones ho fessin.

JLB: Tampoc no tindria gaire interès. Dagoll Dagom ha estat aquesta cohesió d’unes persones al llarg d’uns anys, amb uns plantejaments estètics i econòmics i culturals determinats. Com un autor de teatre o de cinema, pot haver-hi gent que després s’hi inspiri. No ens sentim gens frustrats amb el que hem decidit.

Un dels aspectes de què sempre us queixàveu és que sempre havíeu de fer estrenes. Una de les queixes habituals era tornar amb ‘Mar i cel’. Ara la feu per quarta vegada. Jo recordo el que explicàveu. Vull dir que no tenim gens l’hàbit que una producció catalana, musical o del que sigui, pugui anar...

ARC: Això ho deia la gent, ara ja no ho diu. Ara, al contrari, diu “Que bé que ho feu”.

Perquè se sap que és l’últim, que el feu de comiat.

ARC: No, fins al tercer ja no. Perquè també he de dir una cosa: si tu te’n vas a Londres, ara mateix, tots els musicals són reposicions de fa anys, com El fantasma de l’òpera.

MP: És que no l’han parat.

ARC: I si els paren, els tornen a fer. En el fons el musical és una mica com la nova òpera. És a dir, fa el paper de la nova òpera o de l’antiga sarsuela. És a dir, la gent coneix les músiques i com més les coneix, més li agraden i més les vol tornar a sentir i veure. I a més a més, com les òperes, si a tu t’agrada un títol i tens un altre repartiment amb uns altres cantants, doncs tu tens ganes de veure allò que havies vist... MP: …la mateixa producció.ARC: Aquesta història aquí no s’havia pogut demostrar.

Dagoll Dagom comença fent obres que no eren musicals, com el ‘No hablaré en clase’.

JLB: En aquell muntatge hi havia una música molt maca.

MP: Tenia una banda sonora molt bona. Que la vam repetir a l’Antaviana, jugant amb la mateixa imatge.

ARC: Se’ns va ocórrer que qui podia posar música i cançons en aquell espectacle era el Jaume Sisa, perquè ell tenia la poètica de la vida quotidiana i hi connectava molt. I ens encantava a tots.

MP: I, curiosament, al Pere Calders també.

Després ve ‘La nit de Sant Joan’, que sí que ja té més forma de musical, no?

ARC: El Sisa va voler tocar en directe amb el seu grup de músics.

JLB: Va ser de comú acord quan vam anar al Romea.

MP: I a Madrid també hi van anar.

Però això era amb l’Antaviana?

MP: Amb l’Antaviana, sí.

I després d’aquí surt ‘La nit de Sant Joan’.

ARC: Com que havíem tingut el Sisa cantant... Ara, va venir d’estrella del rock, perquè cobrava el mateix que tots els altres junts, però ens va ajudar moltíssim. Després a Madrid, el Sisa ...

MP: Era un autor de hits.

Quin referent té el musical en català: la sarsuela catalana?

MP: La Trinca havia fet cançons que representaven als concerts.

JLB: O el Morera. A principis de segle, es posava música als drames que tenien més èxit.

ARC: Al teatre líric de L’alegria que passa li van posar música i cançons.

JLB: I també van voler musicar Mar i cel, a l’època.No va arribar a passar, però. : es musicavano ho prenem com les nostres referències,

ARC: El primer musical és el de Joan Vives: La Granja Animal. Llavors, era un noi que tenia una empresa de publicitat que feia molts jingles, i li agradava moltíssim la música, l’òpera i els musicals. Li vam encarregar les cançons de Glups.

MP: Ja havíem descobert els musicals a Nova York.

ARC: Després de La nit de Sant Joan vam començar a anar a Londres, no? Recordo que vam anar a veure Evita, pels volts de gener del 1979.

MP. També vam anar a veure el musical del Savary, el de Magic Circus, que es titulava Les mil i una nits.

Quan vau triomfar amb ‘Mar i cel’ devíeu pensar seguir el fil de la trilogia de Guimerà.

JLB: Després de l’èxit de Mar i cel es va parlar amb una certa intensitat d’adaptar Terra baixa.

ARC: Ja volia fer Terra baixa.

JLB: La Rosa volia fer Terra baixa i els altres dos no.

ARC: No el van acabar de veure.

JLB: No ho vam acabar de veure.

I per què?

JLB: Ens semblava que era una mica estirar massa.

És allò que sempre diem que hi ha la sensació que Dagoll Dagom fa el mateix perfil de musical però vosaltres dieu que aneu canviant molt.

ARC: Terra baixa hauria sigut molt diferent. Però sí que era repetir un autor, evidentment.

JLB: Hauríem canviat de compositor… De Terra baixa n’hi ha una òpera… i es va poder sentir al Liceu alguns cops.

Popularment se celebra ‘Mar i cel’. Però hi ha un sector que lamenta que no s’hagi reposat mai ‘Flor de nit’.

MP: Per a mi també és la millor. Era una història inventada amb Vázquez Montalbán. El Mar i cel ja existia.

JLB: La prefereix la gent d’un criteri més refinat, amants dels musicals. Refinat també vol dir minoritari. Ells coincideixen bastant a dir que Flor de nit és el musical més interessant dels que hem fet nosaltres. La resposta comercial i popular dona la prioritat a Mar i cel. Vam plantejar recuperar-lo , quan feia 25 anys que l’havíem estrenat, al TNC que ja dirigia Xavier Albertí. Recuperar-lo pensant que hi estaria interessat, perquè l’obra està inspirada en el Paral·l, però no es va acabar fent.

MP: No sabe, no contesta.

Però, en canvi, vau repescar ‘Mar i cel’ el 2004 i després el vau traslladar al Victòria, uns quants mesos més.

JLB: Sota la direcció del TNC de Domènec Reixach. Més tard, amb Sergi Belbel, vam fer l’adaptació musical d’Aloma.

Aquesta operació sembla bastant raonable. De fet, és el que passa a Londres, al National Theater de Londres. Es fa primer la producció en teatre públic i, si funciona...

ARC: Així ho vam fer el 2004 amb el Mar i cel.

JLB: I aquesta era la proposta que li fèiem amb Flor de nit.

ABC: Era fer-ho allà i després s’hauria portat a un teatre.

ARC: El que volia dir del Flor de nit és que el que sí que és veritat és que les composicions que va fer l’Albert Guinovart eren brutals. Perquè el Mar i cel és molt maco, està molt bé, però està dintre d’un registre. En canvi a Flor de nit la quantitat de registres musicals és brutal. De fet, és un disc a fora que molta gent li ha valorat molt, perquè és molt bèstia.

Les vendes de ‘Mar i cel’ van molt bé. Us han ofert dates per l’any vinent en alguna altra sala?

MP: El Mar i cel només cap al TNC i al Victòria.

JLB: No ens ho plantegem. No volem fer allò d’“Ara ho deixo..., ara repesco...”

ARC: Home, a veure... Si vinguessin de Broadway i ens diguessin que hi anem a fer el Mar i cel, però, sí que ho faríem.

JLB: Presentar a Broadway, ara, un musical en què els bons són els palestins, t’asseguro que no es farà. No hi ha opció. Nosaltres tancarem la companyia, però no veuríem amb mals ulls que un Teatre Lliure o un TNC els volgués remuntar amb alguns directors nous tan bons. És una obra del repertori de català.

MP: Ja es va fer en petit format a l’Almeria.

JLB: Ho van fer els de Gataro amb el Víctor [Álvaro]. I després, també, molta gent em pregunta pel Mar i cel.

ARC: Són obres que quedaran. El Mar i cel, d’aquí a deu anys, potser el podria fer algú altre.

JLB: Tot el nostre material queda en repertori.

Per a la darrera producció de ‘Mar i cel’ heu fet molts càstings. Buscàveu que el repartiment fos ben divers. Però no ho heu aconseguit...

ARC: Buscàvem que fossin d’ètnies diferents i, si posia ser, africanes. Vaig demanar que no ens limitéssim a fer-ho a través de les vies normals. Vam fer promoció buscant en punts on hi ha més immigració, per exemple, a la comarca de Guissona. Vam posar anuncis per veure, per exemple, si trobàvem algun empleat collint maduixes que cantés. Però no en vam trobar.

MP: L’únic que vam estar a punt de fitxar tenia pegues en la regularització dels papers.

ARC: Aquest país no té un sector escènic amb prou diversitat.

JLB: L’altre dia vaig veure una actriu marroquina jove molt bona, que està formada en musicals, a la producció de LaPerla29 [Míriam Moukhles, a Tots ocells]. Però, és clar, no tindria gaire sentit que ella interpretés un paper de les blanques cristianes….

ARC: Penso que, si volem que en un futur pròxim hi hagi multiracialitat als escenaris, l’única manera és donar beques per facilitar-los l’accés al món professional. I que actuessin no només a Mar i cel (que ara els voldríem per representar els papers d’àrabs), sinó a qualsevol espectacle, sense necessitat d’interpretar personatges racialitzats. Que hi siguin perquè són bons actors. En general, els àrabs no fan teatre.

JLB: Sí que n’apareixen quan són segona generació. Com la Míriam Moukhles o l’escriptora de Vic Najat el Hachmi.

ARC: Sempre es posa d’exemple les germanes Sey. En realitat, són poquíssimes les professionals racialitzades que han treballat a l’escena. Per això la solució és becar a les escoles, als instituts, al teatre, tot. La gent que ve d’altres ètnies, que gairebé mai té prou possibilitats econòmiques, que pugui estudiar, que cal preparació. Ser actor és un ofici. No es pot presentar qualsevol. Ens agradaria que hi hagués més diversitat. Només amb beques es podran tenir càstings que corresponguin a una societat canviant i multiracial. Ara, em fa gràcia que ens ho diguin a nosaltres. Pensa que els moriscos [els corsaris de Mar i cel] eren de València. Nosaltres també venim dels àrabs, tots som mig moriscos…

Aquest debat ens l’anem trobant, repetidament.

ARC: Ara hi ha el debat dels actors, que no tenen feina… I pensava que és conseqüència de l’intrusisme. Hi ha un ninyato que ha fet dos frases amb un tuit i es pensa que és actor. I per ser actor s’ha de treballar i s’ha d’estudiar i t’has de preparar. L’altre dia estava amb una nena jove, d’uns 15 anys, i li vaig preguntar què havia estudiat... “No, no he estudiat teatre”, però em deia: “Em vull presentar a un càsting.” Per fer-ho amb garanties abans has d’haver estudiat per presentar-te a càstings.. I ella em diu: “No, vinc per provar...” És una professió en què, com que ningú et demana res, et pots anar a presentar, encara que siguis un passerell... I pots entrar si tens un endoll, o si ets guapo, o el que sigui... Hi ha un intrusisme brutal de molta gent que no és activa i tal i que...

MP: Als nostres càstings, en què sí que exigim, hi ve una gent preparada que és brutal, i costa decidir-se. Els últims anys ja és tremendo.

ARC: Precisament, Miquel, el que vull dir és que aquests treuen la feina als altres.

Perquè són molt instagramers, per entendre’ns.

ARC: Perquè són famosos, perquè han sortit en una cosa de la tele…

Però vosaltres bé que heu triat l’Alèxia d’‘Eufòria’ en el paper de Blanca.

ARC: Sí, surt d’Eufòria, però ha estudiat a l’Institut del Teatre (IT) i a Eòlia.

MP: A l’IT i a Eòlia, que és que se li nota.

Triar tema per fer un musical sé que us preocupa. Us vau plantejar fer-ne un d’Anna Frank, però us van parar els peus. Què es pot explicar?

JLB: El cas d’El diari d’Anna Frank és raríssim. Ens el van prendre amb una mala maniobra.

Però com us el van prendre?

Vam demanar autorització per fer un musical a la Fundació Anna Frank, d’Amsterdam. Ens va dir que ens adrecéssim al seu representant, que tenia despatx a Madrid tot i que era valencià. Ens hi vam posar en contacte i ens va dir que ho estudiaria. Al cap d’uns dies ens respon dient que la fundació no volia que la història d’Anna Frank es convertís en un musical. Ho vam acceptar. “D’acord, ho entenem.” Doncs, sorpresa: al cap de quinze dies ja se n’estava preparant un musical a Madrid.

Us va passar algun altre cop?

ARC: Volíem fer un espectacle sobre els contes de Quim Monzó. Però Ventura Pons tenia els drets perquè volia fer la pel·lícula de La magnitud de la tragèdia.

JLB: Pons no va voler cedir els drets. Hauríem pogut fer-ho amb la seva autorització, però no va voler.

ARC: Vam acabar fent T’odio, amor meu.

Sempre es diu que Dagoll Dagom és un triumvirat. Però, en realitat, vosaltres no la vau fundar. Abans hi havia l’Ollé i el Pepe Rubianes, no? Com vau acabar governant-la?

MP: El Rubianes va entrar a la tercera obra, al No hablaré en clase. Es coneixien de la universitat, amb el Joan Ollé.

JLB: Els anteriors ho van anar deixant.

MP: La companyia començava a sortir de gira per Espanya i l’Ollé volia ser director a Catalunya.

JLB: El món de la companyia no li interessava gens. Intueixo que va fer un càlcul equivocat. Pensava que si deixava la companyia Dagoll Dagom plegaria. Però es va trobar que la gent volia seguir.

MP: L’Anna Rosa encara va conviure amb l’Ollé. Jo vaig estar a Mallorca fent funcions de No hablaré en clase. Al cap de tres setmanes, l’Ollé deia que plegava.

JLB: Quan vaig entrar, ja no hi era, l’Ollé.

MP: Llavors el Parramon, l’altre cofundador, se’n va anar a la mili…

JLB: Quan va tornar, no es va interessar en Dagoll Dagom. I de seguida es va vincular a la carrera de Rubianes. Va ser el seu tècnic.

JLB: Els que ens vam quedar vam dir: “Aprofitem que tenim un espectacle que funciona com un tro i que tenim un nom que comença a sonar.”

Parlant de noms, us han batejat de mil maneres!

MP: Fora de Catalunya normalment som els Dàgoll Dàgom. També ens van dir algun cop Dagoll Dragó, en una factura de Cartagena.

JLB: A Huelva, van posar al cartell de l’entrada del teatre: “Dagolli Dagolli presenta LUX”, en comptes de Glups.

I llavors què? Vols morir-te, no?

MP: Ho van canviar, i llavors van posar Glubs amb B i el tercer dia ja Glups amb P.

Vosaltres sou conscients que sou pedrera de tots els que estan fent musicals ara, no?

MP: Pràcticament.

Començant per Dani Anglès, que encara no havia fet mai res amb vosaltres i ara dirigeix ‘La nit de Dagoll Dagom’.

ARC: Hi ha molta gent que et ve i et diu que ha començat per tal o tal altra obra nostra. Ara TV3 prepara un documental. Aprofitarem la vetllada La gran nit de Dagoll Dagom, al Grec, per posar un fotomatón en què la gent pugui explicar anècdotes… Hi ha algunes que no es coneixen. Per exemple, l’Àlex Rigola, que…

MP: Ell va començar amb nosaltres veient El Mikado al seu poble, a Calaf. I a partir del Mar i cel ja es va penjar totalment. [Rigola confirma a aquest diari que, estudiant telecos, es va adonar que no s’hi dedicaria i que va ser una il·luminació veure que bé que s’ho passaven treballant a l’escenari els de Dagoll Dagom en un vídeo de ‘Mar i cel’].

Moltíssimes parelles es deuen haver fet i desfet, amb Dagoll Dagom!

ARC: També a dins de la companyia s’han fet i desfet un grapat de parelles.

MP: En queda alguna, eh, per això!

ARC: De fet, a la gala, uns dels històrics de la companyia, que són el Pep Molina i la Teresa Vallicrosa, surten fent el seu número d’El Corto Maltés.

MP: Els vaig sentir cantant i és brutal. Ho fan amb l’Eloi Gómez i l’Anna Sanmartí i queda molt bé.

ARC: Però el Joan Vives estava parlant de fer-ho amb joves i dic: “Home, no, que la gràcia és que el cantin el Molina i la Piula.”

La tele ha estat una sortida que van tenir molts grups de teatre: El Tricicle, T de Teatre, La Cubana, Joglars, vosaltres... Ara sembla impossible.

JLB: Està mort. La tele s’ha convertit en plataforma. I això és enormement més complicat perquè busca una audiència majoritària, global. No trobaràs que Netflix et digui “Ens interessa La memòria dels caragols” com sí que va fer TV3.

Potser l’excepció és ‘Això no és Suècia’, no?

ARC: És marca molt internacional.

JLB: Ara pot interessar una sèrie negra: Tor serà una sèrie que pot fer el salt, perquè és true crime ambientat en un lloc molt particular, que pot interessar a tot el món.

Una idea molt local acaba sent universal.

JLB: Ara farà uns 30 anys que vam presentar dos capítols d’Oh, Europa! en una fira internacional de televisió, amb TV3. Les teles presentaven el més notable de la seva temporada. Simplement era un mercat.

ARC: Per a les companyies de teatre va ser molt important l’entrada de TV3. És raó de la nostra longevitat… Sense TV3 no seríem aquí. Amb Mar i cel ens va ajudar moltíssim: es van fer videoclips, una pila d’entrevistes, ens va donar una campanya de publicitat molt gran, cosa que ara ja no fan, per a res. Tot això va ajudar a popularitzar molt l’espectacle. I fer sèries també comportava que, emetent Oh, Europa!, ja estaves al carrer.

JLB: I pagaven bé. Era un ingrés.

ARC: Per exemple, a Flor de nit, nosaltres hi vam perdre molts diners. Vam quedar bastant arruïnats...

MP: Ho havíem invertit tot!

ARC: I ho vam salvar fent Historietes (aprofitant materials de tots els espectacles que teníem) i amb l’emissió d’Oh, Europa! Estàvem sense un duro. I després de La Perritxola, també em sembla que Déu-n’hi-do, també!

JLB: Abans també havíem fet Els caragols..

ARC: La tele ens permetia poder viure i invertir en uns espectacles. Si no hi hagués hagut la tele, no hauríem pogut fer-ho.

I després també la popularitat. Són els actors que han sortit a la tele i la gent els coneix i els vol anar a veure al teatre.

ARC: I reforçar la marca Dagoll Dagom… Això no es treballa gaire, ara. L’altre dia li deia al David Selvas: “Posa La Brutal de marca, que la gent et reconegui.” Nosaltres, que veníem de l’esperit de cooperativa, hem posat el nom de la companyia per sobre de tots nosaltres: de la direcció, dels actors, de tot. Si t’hi fixes, als pòsters només hi surt Dagoll Dagom. Hem donat valor a la marca. Perquè diem que al final seria el que ens donaria continuïtat. Això és una cosa que molta gent no fa. Ara, en canvi, s’opta per remarcar els noms d’actors i autories i direccions.

Màgia i accent

El Victoria, ara, d’El Mago Pop

El triumvirat de Dagoll Dagom està molt satisfet que El Mago Pop triomfi al Teatre Victòria, que durant molts anys ells van gestionar amb Tricicle i Anexa. Periel celebra “que sempre estiguin plenes” les sessions de l’Antonio Díaz. Per a Cisquella, és important que la sala la tingui algú que proposa un espectacle internacional, que “convé” a Barcelona, i que també el cedeix a altres espectacles. Ells, per exemple, hi representaran Mar i cel: “Està molt bé que els teatres comercials no estiguin en mans de només de dos. T’agradarà més o menys, però serà diferent, i això fa falta a l’hora de programar.” Ara, l’històric Teatre Victòria es presenta sense accent, castellanitzat. No els fa gaire gràcia, ells el reivindiquen en català, però, comenta Bozzo: “No ens hi hem de ficar per res, en la seva política. És el seu teatre. Com si li vol posar Montserrat. Seria una polèmica: Teatre Montse...” Murri, s’escapa de la polèmica provant de donar un titular més golafre.