Estopa, la gesta més gran de totes

La connexió prodigiosa que Estopa manté amb el seu públic va arribar segurament ahir a la cota més alta dels seus 25 anys d’història amb el concert que David i Jose Muñoz van oferir davant de 60.000 persones a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc. Una fita reservada, fins ahir, a les grans estrelles “internacionals” (cap músic català havia mai omplert tot sol aquest recinte, tot i que Lluís Llach va fer-ho al Camp Nou l’any 1985) i que els dos germans de Cornellà de Llobregat, per moltes victòries i molts Sant Jordis que arrosseguin, van viure amb indissimulable excitació. “Aquest concert no l’oblidarem en la vida”, no van tardar, naturalment, a reconèixer.

“M’he quedat afònic a la segona…”, va dir David Muñoz després de les dues primeres cançons, Tu Calorro i Cacho a Cacho, cantades, com les altres, vers a vers, sense excepcions, per un estadi entregat en cos i ànima des del minut 1. “Estem jugant a casa i no podem perdre ni empatar... s’ha de guanyar!”, va afegir el germà gran en la primera de les moltes referències futboleres d’una actuació que havia començat mitja hora més tard del previst mentre, a les pantalles, en una posada en escena senzilla però realment enginyosa, s’hi veien blocs de pisos, carrers, senyals de trànsit i vies de tren de Cornellà de Llobregat, ciutat que, malgrat tots els èxits del món, Estopa no estan disposats a abandonar. “Viladecans, Sant Vicenç dels Horts, Badalona, Sabadell, Castefa…”, van voler reivindicar també.

Amb Tragicomedia es van començar a encendre les polseres lluminoses que, a l’entrada, havia rebut cada espectador. Un recurs propi dels estadis que, poc després, amb Hemicraneal, es va veure contrarestat per la dels dos germans Muñoz asseguts en un banc enmig de l’escenari... prenent una cervesa aparentment ben fresca, la qual cosa van tornar després a repetir acompanyats, aquesta vegada, de músics com la cantaora Chonchi Heredia, protagonista de diferents moments del xou. “Això l’Springsteen no té ous de fer-ho, eh?”, van presumir.

Cançons com Ya no me acuerdo, La raja de tu falda i El del medio de Los Chichos van alternar-se amb les de l’últim disc del grup, Estopía, com ara la primera que han escrit en català: La Rumba del Pescaílla, destinada a engreixar el cada cop més voluminós sac d’èxits del grup. “Li deien El Pescaílla, era molt bona persona, però el que més li agradava… la ciutat de Barcelona.”

Entre dedicatòries a “la classe obrera de Catalunya”, rumbes improvisades en honor a Lamine Yamal i sorpreses com la de fer entrar a l’escenari un Seat Panda vermell (sobre el qual van cantar Camiseta de Rokanrol) o fer funcionar una “màquina dels desitjos” capaç de fulminar les guerres i el racisme, va acabar de transcórrer la gesta més gran d’Estopa, amb Como Camarón com a rematada final. Ni ells, ni 60.000 persones, l’arribaran a oblidar mai.