“La burocràcia s’ha carregat les companyies de teatre”

No és el que he fet més. El que m’ha preguntat més la gent preparant aquest espectacle és si actuaria sol. És com quan tens un fill i et pregunten el nom, el primer que pregunten, o quin sexe té. Preguntava si ho faria sol i vaig pensar: “Hòstia, per què m’ho pregunten? Potser és veritat que fas molts espectacles sol.” Sí, ho vaig comptar i no ho són la majoria dels espectacles que he fet. Només n’he fet tres: Sketchofrenia –en què em va dirigir Jango Edwards–, Calma i Ma solitud, que és l’últim que he fet. Amb músics han estat Flirt i Marabunta. I amb el Blai Rodríguez, Trau, i amb la Clara Peya, Pluja).

Com tot el que vaig fer, em ve de gust anar provant. Amb Ma solitud, em venia de gust voltar per l’estranger. Ara dic que em ve de gust actuar amb algú.

Es pot dir així, o es pot dir que no soc de Barcelona. Barcelona és un altre món. Hem fet alguna cosa… Per exemple, amb Calma hi vam estar, a la Villarroel, en sessions esporàdiques. Al Lliure –quan hi havia el Pasqual, imagina’t quines coses té la vida– vaig fer Trau. El motiu és fàcil: aquí has d’anar a taquillatge, i a fora em paguen el caixet.

Sí. Aquí els únics que em podrien pagar les funcions, que són els teatres públics, no ens fan cas. Hem fet alguna reunió i diuen: “Ah, sí...”, i com que a fora em paguen…

Sí, ens contracten i em truquen sense haver de picar a les portes. Aquí has d’anar al Lliure, has d’anar al TNC, dir “Hola...”.

Hem fet Ma solitud en una pila de països. Ara, a l’agost, anem a Dinamarca… És un espectacle que dura 25 minuts, però podries fer invents. Per exemple, es podria programar abans d’una funció a la Sala Gran del TNC. El que passa és que hi ha un submon a Barcelona. A part dels teatres públics, es fan moltes produccions que cobreixen les despeses o justifiquen la subvenció i ja en tenen prou. I llavors no els cal anar de gira i fer cent bolos més els que facin a Barcelona. Amb quatre bolos per Catalunya ja en tenen prou. És un model que no m’agrada, ni políticament ni econòmicament, ni res. Quan faig un espectacle vull que duri el màxim de temps, i dur-lo al màxim de llocs possibles.

No ho sé. Sí, és clar, he fet… Evidentment, sent pallasso també pots ser actor i també he fet coses que podria dir que he fet d’actor en comptes de pallasso. He dirigit espectacles, però no només de teatre, també de dansa, de grups de música… Com que he fet ràdio i tele o he escrit, doncs no sé… Jo dic que faig coses. Jo sé que faig coses. Faig teatre, però a la vegada també faig altres coses que no són teatre. En tot cas, el principal és que tinc una companyia pròpia i faig espectacles propis. Això és el primer. A vegades els espectacles propis els dirigeixo jo. Però no és aquest cas. Però són espectacles que produïm nosaltres i que després movem de gira. Alguna vegada faig coses externes. Com va ser Rhum o el TNC (Molt soroll per no res, 2016). Vaig a provar a fora, al món, a veure què passa.

Sí, sí.

Sí. No em veia dirigint-me. Sortia de Ma solitud. Em feia falta aire. Esperava que algú em portés cap a un altre lloc on jo no hi hagués anat per aprendre coses, també. Hi ha com una por a caure en el que em va dir un cop el director Jorge Picó: “Hi ha companyies que, quan porten molts anys, n’aprenen d’elles mateixes.” Això és molt perillós, vol dir que ja t’has estancat molt. Jo necessito que algú em porti a un altre lloc. Ara gairebé tot l’equip és nou, tant d’escenografia com de llum, vestuari. Hi ha gent amb qui no he treballat mai. És com per renovar aire, per trobar un altre camí, ens equivoquem o no, perquè anem on sigui: és necessari.

Jo vaig enganxar l’època en què van deixar d’actuar al carrer i feien només teatre a la sala. Intentem mantenir el mateix esperit de companyia. Ara n’hi ha moltes menys. En queden al teatre familiar, però en el d’adults n’hi ha moltes menys a Catalunya. Hi ha moltes productores que diuen que són companyia: és mentida, són productores.

Bé, és clar, nosaltres som una empresa, evidentment, perquè has de facturar uns diners i…

Evidentment, ser companyia no vol dir ser hippy i no pensar-hi. Però la manera de funcionar és que tu mateix ho gestiones, fas la producció, actues... En canvi, les productores van canviant l’equip. Evidentment, és una època diferent. M’hauria agradat viure a la seva època de companyia.

No, enveja no, perquè hem tingut altres coses. He pogut formar-me en escoles amb professors superbons que ells no van tenir. No hi havia escoles llavors, no? Potser fer un curs amb el Phillipe Genti, que, d’acord, era brutal... Nosaltres ara no tenim l’excusa que ells tenien de poder equivocar-se. Ells van començar a equivocant-se molt. I ara tu, com que has anat a l’escola, ja volen que ho facis bé. Si t’equivoques una mica, ja “Ui, ui, ui, ui, ui, que l’ha cagat”. Molts companys dels meus pares em diuen: “Si haguessis vist les merdes que fèiem nosaltres.” Hi havia molta més llibertat. No hi havia tantes etiquetes com ara. El públic era més innocent. Hi havia la llibertat de no saber les coses que funcionen, les que no, a investigar més, equivocar-se més… I per diferents coses, també, que hi ha més formació. La burocràcia s’ha carregat les companyies de teatre. Ja, des dels meus pares, veiem que se’ns acabaran menjant. Ens guanyaran les productores. És fàcil que ens n’anem a la merda. Per tot el que demanen de papers...

Hi ha molt paperam per paperam. Avui, hi ha festivals que tenen més diners que quan els meus pares actuaven, i en canvi tu ara vas a actuar i cobres menys que abans. Per què? Bé, hi ha més oficina, molta estructura. Als meus pares els van fer entrar a la sala perquè els demanaven molts papers per actuar al carrer. Què li va passar al Tortell?

És clar. Cada cop que la política entra més en la burocràcia, es perden llibertats. Es guanyen altres coses, potser, però com a companyia és més difícil.

És el que parlàvem. A part que em centro en la companyia, ara no vull fer tantes coses perquè aquest és un canvi vital: també vull anar a la platja. Però el Canto jo... no la porto, no he pogut decidir què se’n feia. Si fos per mi, seguiríem fent bolos per Espanya.

Sí, va fer temporada a Barcelona sobretot, gira per Catalunya i una mica més de temporada a Barcelona. Podria girar més. De fet, nosaltres tenim alguna cosa pendent, amb el Joan i La Perla: una novel·la que jo ja volia adaptar abans del Canto… També tenim converses obertes amb algun teatre públic, que fent això sí que ens va dir “Podeu fer-ho junts”, però tot està enlaire. Tampoc pressiono.

No, home, no.

L’Albert Om em deia que quan fas un programa de tele, si surt el 80% del que tu havies pensat, ja és un èxit. Nosaltres, amb l’experiència que teníem, l’època de postcovid i el pressupost, vam fer el que vam poder i més. Com que estem acostumats al teatre de companyia, vam fer que allò semblés que valia diners. L’escenografia estava feta de vetes de calçotets. Vam fer un programa de tele com una companyia de teatre. Llavors hi ha coses que, per diners, a la tele ja sí o sí no pots fer. I després, els condicionants de gravar quatre programes seguits. I llavors no tens temps ni a dir què he fet, com ho puc millorar, jo mateix mirant-m’ho o per la resposta del públic. Quatre programes seguits, s’ha acabat. No hi ha temps ni a millorar-ho ni a canviar-ho ni res. Perquè si vas fent-ho cada setmana, dius: “Espera, dissabte passat... Canviem això...” o no sé què. Contents per l’experiència, però vam pillar massa cacho. Jo vaig haver de fer massa coses en pantalla perquè no teníem diners per portar més penya. “Que surti algú, per favor!” Vam voler posar valor a unes coses que no es valoren tant i eren una matada. O sigui, gravar tot un programa sencer, sense parar. “Ah, com al teatre!” I després a la tele li és igual el resultat final de la tele. “Ni es veu, ni es nota…” Ho vam gravar tot en teatre. Tot de gent, cantants, actrius..., assajaven vint minuts i després ho tiràvem en directe. Però d’una hora sense parar. I això és una matada. Jo per demà, fer un monòleg tot nou, un gag nou, amb la Sílvia Bel que ha vingut. Una cançó nova, que hem escrit nosaltres la melodia, tota la música, la lletra, que l’Elena Gadel, qui sigui, se l’ha après, l’hem assajat amb els músics en directe. I la tirem en directe. Moltes coses que dius “No calia, tot això”. Després veus qualsevol problema a la tele i dius “Agafa una cançó coneguda de Manel i ja està”, inclús agrada més que no una de pròpia, perquè la gent ja se la sap. És més fàcil aprendre-te-la, els músics no han d’assajar tant… Fem arts escèniques: venia una companyia de circ o els Brodas, i els músics, de veritat, tocant en directe. Això també són hores i són arranjaments. I quan després a la tele vas i posen play, un disc, i toquen pel sac. I és com... Sent el nostre primer programa, el temps que tenim i tal, ens l’hem jugat massa volent fer en directe, música en directe… Bé, o sigui, si ho tornéssim a fer, ho faríem més fàcil.

Ara mateix fa 20 anys que vaig començar a actuar, amb els Titzina Teatre.

Sí, sí, amb els Titzina. Coses de la vida, vaig dirigir el Diego Lorca de la Titzina al Canto jo.... Amb 19 anys jo vaig començar amb ells, amb ells de gira per Espanya. Acabava de sortir de l’escola d’estudis de teatre de Berti Tobías. Havia flipat veient-los actuar amb el Folie à deux. I em van proposar fer una prova per a músic actor. Al Folie à deux hi havia el Paco i el Diego i també un músic, que feia de metge, tocava uns quants instruments. Per això vaig aprendre a tocar l’acordió. En vaig aprendre molt, perquè ells són exigents fins a un límit brutal, cada mil·límetre... La meva companyia va venir després. Calculo que el 2025 farà vint anys.

No em preocupa on arribar. Em fa sentir més gran pensar que fa 20 anys que actuo que no que tinc 39 anys. L’expectativa? Abans ni m’ho qüestionava, “Home, jo faré això sempre!”, i ara m’adono que sempre he anat triant el que em venia de gust. He pres el risc, també, de dir que no a coses que m’han proposat. Per exemple, una comèdia en un teatre comercial. M’hauria donat més diners, segur, perquè m’ho van dir: “Segur que no vols fer-ho? Cobres això, eh?”, i jo: “No, merda, no ho diguis!” Però he preferit fer les meves coses, i així jo decidir on anar de bolo, com, on anar a menjar, a quins hotels, decidir-ho tot. Sí que fa un temps que estic intentant posar una mica més la vida al davant del teatre. És el teu hobby i la teva feina, i ho he viscut a casa des de sempre... Però cal plantejar-se anar amb bici, una estona, i no pensar en això. Miro enrere i veig èpoques en què estava dirigint circ entre setmana, preparant un concert final de Txarango al Sant Jordi, i el cap de setmana sortia de bolos amb Rhum. No m’aguantava. No puc seguir amb aquest ritme.

Nosaltres, no. Però al Catòlic no han deixat de fer-se. Els que fèiem amb els meus pares, el Toni Albà, el Sergi López i tots aquests, ara fa anys que no… Bé, els van deixar de fer, els van tornar a fer, van anar a l’exili, a Ribes. Quan no hi havia teatre a Vilanova, per queixar-nos, vam fer els Pastorets a l’exili, i es veien així... I llavors després ho vam tornar a fer a Vilanova, quan va reobrir el teatre. Jo feia de Lluquet i el Toni, de Rovelló. I el Sergi López, de Satanàs. Jo estava al mig d’ells i pensava: “Què faig aquí?” Els coneixia des de petits, però em podien menjar amb patates. Tenia vint i pocs anys. Brutal.

El que ha sigut molt d’escola per a mi, a part dels meus pares (des de petit, veure’ls com assajaven, anar de bolos, i tot això), són les activitats de Vilanova, com a poble. Com el carnaval. Són oportunitats. T’adones que d’allà vaig agafar experiència, com ara actuar al carnestoltes davant de 3.000 persones borratxes... Això va sumant.

És un teixit associatiu on hi ha molta gent amateur de Vilanova. Hi havia el Toni i el Sergi, i els meus pares, però era amateur. Vull dir que barreges gent que no ha fet mai teatre amb gent que sí, i és guai, no? Sempre m’ha agradat aquesta barreja.

No, ja ho sé, n’he fet dues, tampoc tantes.

Al Liceu, el primer cop, va ser increïble. Molt de casualitat. El Broggi em va proposar presentar el Catalunya, aixeca el teló. Em vaig trobar al Liceu amb TV3... Abans de sortir em preguntava “Quina merda estic fent aquí. Per aquests nervis de “Per què he dit que sí?”. Però m’ho vaig muntar el màxim de bé possible. Hi havia molts amics que sabien que sortia a actuar i fora, sabia que a darrere hi havia bon ambient, que m’ajudarien a estar bé, que estaria a gust. Vaig escalfar abans de sortir a la tele.

És clar. Això ho vaig fer pel públic i per mi, sobretot. Jo volia tenir-los. Vaig fer mitja horeta. “Improviso, a veure què passa.” I quan vaig entrar a dins, aquí estava tothom supereufòric: “Els tens, els tens!”

Hòstia...

Depèn de l’espectacle poden servir uns trucs. A Marabunta ho podia dir directe. “Vinga, va, tornem-hi!” I en altres espectacles no pots fer això. Llavors potser dius: “Hòstia… Estava gastant massa energia, potser ja els estic tirant enrere perquè he sortit massa a tope.” Llavors baixo i els vaig a buscar des de baix. A vegades ja veus alguna cosa i ja veus que arriben de seguida. Per tant, penses que ja saben on han vingut o ja m’han vist; a vegades notes que no saben on són. Per tant no puc començar aquí dalt i dir “Que us donin!”. Vaig des de baix i al final de tot he de dir “Que us donin”, i ja arribarà. En mil pobles he vist moltes coses.

Sí, a vegades sí. Crec que quan començava, més.

També potser perquè anava al límit i ara ho controlo més. Sobretot, en el primer espectacle, que és el que em va dirigir el Jango Edwards quan jo tenia 21 anys, tenia molta energia. Jo saltava molt i corria molt. La gent em deia: “Hòstia, tens molta energia.” I jo em pensava que allò era bo. Però després penses: “Tinc energia perquè soc jove, no és res especial.” Saltar molt no és el més difícil. Jo tenia molta energia, potser em passava per la força. Tenia la necessitat que riguessin ja. Que es notava als ulls. “Rieu ja! Rieu ja!” Ara penso: “No passa res, ja arribaran.” Miro el públic des d’un altre lloc. Això ho sé a partir de l’estrena de Marabunta. M’ho va dir el Jango. Després de l’estrena. com sempre molt pel·liculer, em va dir: “Vine a casa i parlem”, perquè ell estava plorant. Em va dir: “Ahir tenies els ulls diferents,estaves mirant diferent el públic de com sempre te l’havies mirat.” Vaig pensar que era veritat. No els estava mirant violent, de “Rieu ja!”. Estava com molt més tranquil i amb més humilitat.

La primera vegada que ho vaig fer va ser amb Trau. Després de dos espectacles clown a tope vaig voler parlar de la mort. Els programadors d’aquí no m’ho van comprar gaire, la veritat. Vam actuar a la Xina abans que a Martorell. Però em va començar a obrir les portes: “Ah, d’acord, el xaval també fa això”. Perquè Trau va obrir les portes a treballar amb Txarango, perquè em van veure i em van dir: “Volíem treballar amb tu. Volem Trau però nosaltres tocant.” Era la seva explicació. Es va fer una gira per tot Espanya. Ma solitud també ho té, que és una mica somriure però també poètic. No vaig a buscar el riure conscientment.

El Sergi és el millor pallasso que hi ha i no ho aprofita prou. És una bèstia escènica. Hauria d’estar al puto teatre sempre. Però ja entenc que les pel·lis… Veure el Sergi és una master class, al teatre. L’hi he dit a tothom. És com un tiet meu, perquè ell em coneix abans que jo nasqués.

A Barcelona molts cops es fan comèdies i després, per demostrar que també són bons actors, t’acaben posant un final dramàtic. Jo penso que no cal. A vegades també em sento menys valorat perquè faig riure. És la professió que no et ve a veure, que no t’han vist mai. Es pensen que fas una cosa que no és ni la que fas.

Als premis no hi ets perquè no actues a Barcelona. No parlem de la part de Catalunya i per fora. I jo, als premis, no hi soc. Amb el Canto jo... sabia que estaríem als Butaques i que guanyaríem, ho sabia abans de fer-lo, pensant: “Ara, fer una cosa dramàtica amb text i a La Perla, ho valoraran.” No passa res. Però a vegades m’ha sortit alguna cosa d’un fantàstic, d’una pel·li per a un drama, i pel que estem fent, no sé fer-ho.

El Jango ho deia: “Els millors actors són els pallassos.” I l’Albert Pla, dels millors pallassos que tenim aquí, també. És un capo. El pallasso porta les emocions al límit: és fàcil anar al drama. Si no vas al límit, no fas riure. Ho has de saber traspassar. El Jango, quan va actuar amb el Marcel Borràs al TNC, fent el Falsestuff, estava increïble. Hi ha gent que no sabia ni que era pallasso. Tenia una força increïble. Ara, a Tota aquesta por que ara tinc ho estem fent. Per això porto barba per actuar. Per fer de pallasso porto bigoti.

No. Bàsicament cap pallasso porta barba. N’hi ha un, eh? Sí que els pallassos porten bigoti, perquè fa una mica la sensació de nas vermell, fa una mica de contrast, una mica de màscara. Però per a la comèdia em fa falta la cara bastant neta. No per maquillar-se, sinó per la comèdia. Ara representa que haig de fer d’actor. I aquí anem fent broma i l’Andrea m’anima: “”Eres muy buen actor, joder, de puta madre.”. Em sento estrany fent aquí una mica de drama.

No, no.

És una barreja que no sé què és. Vull dir que no tinc encara l’espai de veure des de fora què està passant, saps? Estic intentant estar al màxim de dins, però no ho he fet mai en els meus espectacles. Estic aquí al muntatge dient si tirem una miqueta més enrere per tenir espai. No tinc la visió des de fora. És una barreja de comèdia, d’alguna cosa personal. Ella treballa molt des de l’autoficció. Hi ha una barreja.

Sí, ficcionat. Portat a vegades cap al bufó una mica i cap a l’exageració de drama d’un que intenta fer d’actor. Per fer un canvi. “Estic cansat de fer el mateix.” És una mica el que em passava… i per això l’hi vaig demanar a l’Andrea.

Sí. Per a mi, ara hi és perquè faré un to que no el tinc controlat. Si de cop estigués fent Ma solitud, diria: “No sé com anirà, però jo sé com estar a l’escenari, sé com sortir-me’n.” Aquí de cop estic posant un to, una cosa que fa estona…

Sí, no, no, ella també s’ho pensa. Aquest espectacle que hi ha, d’aquí a tres mesos serà un altre. I no, que no, que allà li faig cas, però més pel to. És el to el que no controlo.