Una nit inoblidable amb la Dayna i en Robert

Dijous va tenir lloc a Girona un d’aquells esdeveniments musicals que no mouen les masses, ni agiten les xarxes ni els fons d’inversió, però que deixen una petjada profunda en aquells privilegiats que hi han assistit: l’actuació, única a Catalunya, de la cantant i compositora nord-americana Dayna Kurtz, acompanyada pel seu fidel company d’aventures –“el meu amic” el va presentar ella, amb el seu “poquet” de català– Robert Maché, excel·lent amb les cordes de la guitarra elèctrica i la mandolina, en una perfecta comunió amb la veu versàtil i profunda i la guitarra acústica de Kurtz. El concert, celebrat als jardins del restaurant Nomo –al local que havia ocupat Els Jardins de la Mercè, un espai on s’havien vist molts concerts en altres temps–, va ser una iniciativa de l’associació Concerts Impossibles, impulsada sense cap ànim de lucre per melòmans que només intenten portar a la ciutat músics, sovint nord-americans, del món del rock, el country, el folk i altres territoris sonors adjacents. Carles Portell i Llorenç Juanola, dos dels membres fundadors de Concerts Impossibles –juntament amb Jordi Solé, de Music Lan, que va exercir de tècnic de so– van presentar el concert, subratllant-ne l’excepcionalitat al mig d’un panorama dominat per “festivals subvencionats on toquen cada dia els mateixos grups en ordre diferent”.

Mentre bona part del públic acabava de menjar per sopar sushi, els dos protagonistes de la nit van travessar el jardí sense gaire cerimonial i van pujar al petit escenari, on quedaven una mica en penombra, envoltats de diferents elements ornamentals més il·luminats que els músics. I cap a un quart d’onze de la nit va començar la màgia, amb les notes d’Invocation, la cançó que obria el seu disc American Standard i que sona com una autèntica invocació més humana que divina (“Please mama let me come home...”), a la qual van seguir altres petites joies com ara Its’s how you hold me i la preciosa Reconsider me, que és el més semblant a un hit que té aquesta gran senyora de la cançó amb profundes arrels en la tradició americana tant d’origen africà com europeu. Dayna és una dama, però no una diva, i es comporta amb senzillesa i naturalitat, intentant en tot moment fer-se entendre –va aconseguir tenir una eficient traductora voluntària, la Carolina– i afrontant amb rialles els petits problemes tècnics de l’inici de la vetllada o els sorolls que arribaven des del carrer. Kurtz i Maché van tocar diversos temes del grup que tenen a Nova Orleans, els molt recomanables Lulu and the Broadsides , com ara Ice cream man, How do I stop i A Grade. Són cançons que en la seva versió despullada sonen molt bé al costat d’una cançó per beure (Raise the last glass) o una altra nascuda d’un somni d’amors impossibles (Venezuela), abans d’iniciar els bisos amb una versió de Those were the days, èxit del 1968 de Mary Hopkin, acompanyada per les palmes del públic, i tancar amb You’ll always live inside on me (“Canteu-la pensant en algú que ja no hi és i al qual necessiteu enviar-li amor”) una nit inoblidable.