La nova promesa del pop ve de secà
Els guissonencs El Petit de Cal Eril, liderats pel tècnic de so d'Albert Serra, debuten amb «I les sargantanes al sol»
La procedència de Joan Pons, cantant i autor del repertori d'El Petit de Cal Eril, no pot de cap manera dissociar-se de la música d'I les sargantanes al sol, un disc d'un gran poder evocador d'imatges, sons, olors i sensacions que té l'habilitat d'agradar a grans i petits (el grup actuarà, al maig, a la guarderia del Primavera Sound) i que ha esdevingut l'opera prima més esperada del nou pop en català després de la fulgurant entrada en escena, la tardor passada, de Manel. «Som quatre germans i les velles parlen de mi com del petit de ca l'Eril, ja que en els pobles la cosa funciona més per de quina casa ets que no pas pels cognoms. Guissona, però, és un poble amb pudor de purins i siroll de tractors. Al contrari del que poden pensar alguns, la vida no és gens bucòlica, i en el disc he volgut reflectir-ho així. M'interessava parlar de l'extremisme rural que em transmet Guissona.»
Bankrobber ha emparentat El Petit de Cal Eril amb grups del folk hippy anglès pretèrit com la seminal Incredible String Band i noves referències de la nova psicodèlia com són els gal·lesos Gorky's Zygotic Mynci, però Pons, a l'hora de fer inventari de les influències, desconcerta: «El meu pare, al cotxe, em posava cintes d'El Último de la Fila i Dire Straits, i a casa escoltàvem molt Xesco Boix i cantautors francesos com ara Brassens. Quan després vaig tenir una mica més de noció musical em vaig fer punk rocker. Realment no escolto música com la que em surt quan escric cançons.»
Pons és responsable del so directe i la postproducció dels films d'Albert Serra (Honor de cavalleria, El cant dels ocells) i, segons diu, s'hi poden establir paral·lelismes: «Els films de l'Albert parteixen d'una cosa molt senzilla per acabar parlant d'una cosa que no ho és tant, i d'això, les meves cançons en tenen una mica.»
I les sargantanes al sol es publicarà a finals d'abril.