Cinema

Crítica

Beczala, una veu que abraça i reconforta

Pendent d’enllestir el nou auditori, aprofitant l’espai anomenat el Mirador per a alguns espectacles vistosos, el Festival de Peralada va inaugurar divendres la seva nova edició en la intimitat discreta de l’església del Carme, però amb una aposta segura: Piotr Beczala, un dels tenors actuals més sòlids i m’atreveixo a dir que indiscutibles. La veu del cantant polonès sembla emanar amb facilitat, però, afortunadament, sense prepotència i estridència. Elegant, precís i rigorós, amb un bell timbre i un registre ampli, Beczala exhibeix domini sense crear distància: tot i que hi ha alguna cosa pròxima a la perfecció que potser impedeix la intensitat emotiva de qui s’arrisca, la seva veu abraça i reconforta. A Catalunya, des de fa més d’una dècada, se’n pot tenir constància a través d’actuacions al Liceu (digna de memòria la seva participació en muntatges del Werther i d’Un ballo in maschera, a més de diversos recitals, l’últim fa un any amb la també esplèndida Sondra Radvanovsky) i en el mateix Festival de Peralada, en què, abans de divendres, hi havia actuat dos cops.

A diferència del garbuix amb què, de cara al lluïment fàcil, sovint encara es configuren els programes dels recitals, Beczala sembla proposar-se una certa coherència amb la consciència que la veu no pot passar impunement d’una cosa a una altra. És així que la primera part va dedicar-la integralment a Txaikovski, de manera fonamental amb Nou romanços per a veu i piano (s’ha de remarcar l’extraordinària aportació de la pianista francesa Sarah Tysman, acompanyant habitual del tenor polonès) del compositor rus, que, amb una delicadesa intimista allunyada de les seves obres simfòniques, hi reflecteix tota mena d’estats emocionals en correspondència amb les mudances del dia, el temps i la natura. Així ho va expressar Beczala, amb una sensibilitat sòbria. Després que Tysman interpretés la Barcarola (que du a imaginar que pot ser la banda sonora de tota mena de textos evocatius) corresponent al mes de juny dins les 12 peces que constitueixen Les estacions que Txaikovski va compondre per a piano, la primera part va culminar amb l’ària amb la qual Lensky (Kuda, kuda, kuda vi udalilis) expressa la consciència que pot morir en el duel amb l’inconscient Eugeni Oneguin.

El final de la primera part va preludiar el caràcter operístic de la segona, que Beczala va començar fent present un compositor polonès, Stanislaw Moniuszko, mitjançant l’ària La mansió de la por (també coneguda com La casa embruixada), de Straszny Dwór, tan còmica com romàntica. Sempre en estat de gràcia, va continuar amb una de les seves diverses especialitats: l’ària del príncep de la fantàstica, misteriosa, Rusalka, de Dvorák. Després van arribar dues àries intenses de la verdiana Un ballo in maschera i, en fi, dues de tan emotives com cèlebres de la Tosca, de Puccini: Recondita armonia i E lucevan le stelle. Piotr Beczala, gran intèrpret de Mario Cavaradossi, no va guanyar-se el públic amb aquestes peces tan conegudes. El tenia guanyat abans i, sempre amb el to i l’expressió justos, se’l va guanyar en tot moment. Impecable.

Piotr Beczala
Piano: Sarah Tysman
Església del Carme, divendres 19 de juliol Festival Castell de Peralada


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.