Art
Sergi Clavell
President del Gremi d’Antiquaris de Catalunya
“Anar a la moda és la pitjor inversió que pots fer”
El Gremi d’Antiquaris de Catalunya té nou president, Sergi Clavell: “Ens cal tenir més força per negociar amb les administracions”
“No sé fins a quin punt som conscients que Espanya continua sent un subministrador d’art i antiguitats d’abast mundial”
La majoria dels antiquaris som col·leccionistes sense pasta
El sistema espanyol d’exportacions d’obres d’art ens fa menys competitius
El Gremi d’Antiquaris de Catalunya té nou president, Sergi Clavell (1986), que ha agafat el relleu de Carles Xarrié. Només la ignorància i els prejudicis poden continuar alimentant els tòpics naftalinosos dels antiquaris, un col·lectiu amb un pes important en la història cultural del país i actualment revitalitzat amb joves al capdavant de negocis en molts casos de tradició familiar. Clavell és un d’aquests casos. Ens rep a la seva botiga del carrer de Girona, 29, Clavell & Morgades, una cambra dels tresors fascinant que resisteix a la Barcelona franquiciada. I no, no fa olor de vell, sinó d’art de tots els temps ben viu.
Caram, quina pinturassa.
És un Modest Urgell. Ens acaba d’arribar. Fa tres metres per metre seixanta i treure’l del pis on era, al passeig de Gràcia, va ser una odissea. Quan va entrar-hi, segurament a la mateixa època que va ser pintat [el 1889], la finca no tenia ascensor. Ara no passava per l’escala, va sortir pel balcó, el vam haver de deixar al pati de la botiga del Barça i vam travessar tot l’establiment ple de turistes comprant samarretes [riem]. L’estem estudiant perquè, segons la família, i al marc hi ha una placa que ho diu, va ser un encàrrec de la reina Maria Cristina. Està documentat que la reina va encarregar un quadre de gran format a Urgell que volia que fos “como el de su madre”, un cementiri, però el tema no encaixa. Estem fent recerca als arxius. Si ho confirmem, és un quadre de sala principal del MNAC.
Quin misteri. Perdoni’m que faci d’advocat del diable: no tinc cap paret prou gran a casa per penjar aquest quadre, ni crec que en tingui la majoria de la gent que viu en pisos de 50 metres quadrats.
Fas trampa. D’una peça, importa qui l’ha fet, la qualitat i la vida que ha tingut, i amb aquests tres elements tens peces de petit format extraordinàries. No totes les peces de museu estan en museus. Les cases estan plenes de peces de museu.
Ensenyi-me’n alguna.
Aquest plafó de format mitjà, que també ens ha entrat fa poc. Pertany a un grup de relleus que es feien als segles XVII i XVIII per als devots de la Mare de Déu de Montserrat. Sortien dels millors tallers d’artesans catalans. Un dels grans col·leccionistes d’aquest tipus de peces va ser Josep Sala Ardiz, que va donar al Museu de Montserrat la part de pintura moderna del seu fons. De la part d’art religiós, aquest plafó ocupava el lloc principal del seu saló. Està en perfecte estat, no l’hem hagut ni de netejar.
Al problema de l’espai n’hi afegeixo un altre: els preus. Soc mileurista i vull comprar una bona peça. Què m’ofereix?
El cartell que va fer Casas per a la lluita contra la tuberculosi. Hem trobat una carpeta amb 29 d’aquests cartells enrotllats, per estrenar. N’hem venut més de la meitat a institucions mèdiques i n’hem guardat deu per a particulars, a 1.200 euros.
Queda clar que ni el format ni el preu són un impediment per col·leccionar antiguitats. Llàstima que els vents de les tendències de decoració no us bufin a favor. Aquest minimalisme tan despersonalitzat estil ‘airbnb’ va contra els vostres negocis.
A tot arreu està de moda la mateixa casa. Veníem d’un moment que era el contrari. No només les peces de museu, que es venen sempre, sinó que la peça mitjana i la peça senzilla també es venien immediatament. Es venia tot. La gent comprava sense criteri. I molta d’aquesta gent s’està trobant que la iaia va pagar un milió de pessetes per una calaixera i ara li’n donen 300 euros. Anar a la moda és molt guai, però és la pitjor inversió que pots fer. Actualment el top és el moble rústic. No en veuràs ni un a la botiga, perquè ni hi arriben. Quan en trobo, els venc amb una trucada de telèfon. Té sentit que la taula amb la fusta més pobra, la pota més dèbil i la que es corca més, sigui la més cara? I que em costi déu i ajuda treure 2.500 euros d’una luxosa taula del XVIII de pota de lira? Objectivament, no. No tinc cap bola de cristall, però el meu consell és que la gent tingui criteri estètic propi per explorar el món de l’objecte.
Posem per cas que he de buidar un pis que he heretat de la meva àvia a l’Eixample, què faig?
L’avantatge que tenim a Barcelona és que hi ha mercat per a tots els nivells. Tenim des d’un dels millors antiquaris d’Espanya amb renom europeu que ha venut als museus més importants, passant per tota una nova generació d’antiquaris formats que treballen amb institucions nacionals i internacionals d’una manera regular, i fins als Encants, un miracle únic al món que s’ha intentat replicar a altres llocs i enlloc més que aquí funciona perquè és un model que està totalment integrat a la nostra cultura. La meva recomanació a la gent que ha de buidar un pis és que no els faci por preguntar. Si sospites que pots tenir una peça de valor, consulta un especialista. I si optes per fer la neteja en bloc, no pateixis perquè als Encants no es tritura res. Als Encants s’aprofita tot.
També puc anar a una casa de subhastes, la vostra competència.
No penso en clau de competència. Són serveis diferents i la gent té dret a triar amb quin se sent més còmode. Abans de fer una operació, als particulars els explico els camins que tenen per triar, amb els pros i els contres. La subhasta és el camí per a la gent a qui li agrada el joc, l’aposta, i per a la que no es quedarà tranquil·la si no veu tot el procés fins al final. Si vens i guanyes, el campió ets tu. Ara, si no vens, parlem d’una devaluació important. I quant a la transparència, és un tema de confiança. Si jo et dic que ho vendré per 50 i tu malpenses i creus que ho faré per 500, serà millor que vagis a una subhasta.
Els antiquaris sempre esteu sota sospita.
En el passat s’han fet coses malament. I segur que encara hi ha antiquaris que no fan bé la seva feina. Un dia, conversant amb un advocat, em va dir: “Tu posaries la mà al foc per tots els antiquaris?” I jo li vaig contestar: “I tu, que posaries la mà al foc per tots els advocats?” Tinc la sensació que aquesta imatge fosca del nostre col·lectiu s’està depurant, en primer lloc perquè ens estem professionalitzant. Totes les noves generacions d’antiquaris catalans potents tenen formació i estan en constant formació. I, en segon lloc, perquè cada cop s’accepta menys el “perquè ho dic jo, que soc el director de la sala tal i en sé més que ningú”. I si algú t’ho diu, fuig. Veus aquella prestatgeria d’allà? És plena de catàlegs d’exposicions que es van fer a Barcelona als anys quaranta, cinquanta, seixanta, setanta i vuitanta de Grandes maestros, amb una pila de suposats Ribera, Zurbarán, Velázquez, Brueghel..., que es venien com xurros i avui gairebé cap ha mantingut l’autoria. Això s’ha acabat. Si jo tinc un Ribera, no val la meva paraula, val la paraula dels experts reconeguts en Ribera. L’Urgell l’hauria pogut posar a la venda com a quadre encarregat per la reina i quedar-me tan ample. Però, com que sé que hi ha dubtes, no ho faré fins que no tingui un document que ho acrediti.
Quin món, el de les falsificacions.
Entenem la falsificació com una cosa relativament moderna, i no és així. Al Renaixement es falsificaven peces romanes. Un cop es crea el col·leccionisme, es crea la falsificació. Fortuny, de gran, quan ja és la gran estrella, escriu en una carta que ha trobat disset tallers de falsificadors d’obres seves a Venècia! El volum de falsos és immens. Per cada quadre que agafo d’una casa, n’hi ha deu que no me’ls emporto. I segurament n’hi ha quatre que sí que són bons, però prefereixo ser prudent si no ho veig del tot clar.
Quina missió té per al gremi?
Una d’important: tenir més força per negociar amb les administracions. Ens cal perquè tenim problemes per resoldre.
Els principals?
El sistema espanyol d’exportacions d’obres d’art és una barbaritat. A França, si una pintura té més de cent anys, només has de demanar permís si val més de 300.000 euros. El ministeri s’ho mira i et diu si te la compra per 300.000 euros, o el que valgui, o si te la deixa exportar. No hi ha punt intermedi. Aquest és el paradigma de nació potent, la que posa la cultura en un lloc primordial. A Espanya, la llei diu que per a qualsevol cosa de més de cent anys s’ha de demanar permís. Per a una coberteria del segle XIX s’ha de demanar permís per cada cobert. Si vols vendre una postal del 1900 per 3 euros a Todocolección a una persona de Perpinyà, has de demanar permís, que triga entre un i tres mesos a arribar. Per un cobert o per una postal necessites el mateix document que per a un Caravaggio. És absurd i inoperant. Però és que encara hi ha més. Espanya manté els aranzels amb Anglaterra i els Estats Units. Com més valor té la peça, més alt és el percentatge.
Efectes de tot plegat?
Que el petit comerciant no pot anar a les fires internacionals per culpa del sistema d’exportacions i que el gran comerciant no pot vendre les grans peces per culpa dels aranzels. Això és un problema a tot Espanya. A Catalunya en tenim, a més, un de propi: l’impost de transmissions patrimonials per la compra d’obres de comerciant a particular. Tot d’una era un impost nacional, es va denunciar, la justícia el va tombar i l’Estat el va traspassar a les comunitats autònomes. Catalunya és l’única que l’aplica activament. Tornem allà mateix: ens fa menys competitius a Espanya i a Europa.
No cal que insistim més en l’honestedat. Quins altres valors creu que ha de tenir un bon antiquari?
És una feina que t’ha d’encantar. Demana tantes hores de buscar, de donar-hi voltes, d’estudiar… La majoria d’antiquaris som col·leccionistes sense pasta. Jo, com més en sé, menys coses em quedaria però més mataria per elles. A tots els antiquaris, i no en conec cap ni un que no, quan trobem una peça bona i ens l’ensenyem entre nosaltres, ens brillen els ulls. Hi ha d’haver molta estima, moltíssima, perquè no hi hagi un punt d’enveja. I el que enveges no són els diners, és la troballa. Ara he comprat un gerro de l’Artigas i se’n va de pet a casa meva. [Me l’ensenya en una foto al mòbil... i li brillen els ulls]. L’antiquari té aquesta ànima de col·leccionista.
En aquest país mancat de tantes coses, els antiquaris de bones pràctiques han estat fonamentals perquè avui tinguem els museus plens.
A Catalunya hi va haver un col·lectiu que es va dedicar a salvar el patrimoni. Hi va haver gent que era rica que ho va fer comprant-lo i hi va haver gent que no era rica que ho va fer trobant-lo i fent que el compressin altres. El mèrit és de la societat cultural catalana. I és un mèrit al qual no donem prou importància. No crec que estiguem prou agraïts a aquesta gent que, com dius, ens va omplir els museus.
No només no els ho agraïm, sinó que al Museu del Disseny els estem enterrant al magatzem.
Tothom veu com un fenomen del passat la gran fugida de patrimoni als Estats Units a finals del XIX i principi del XX, i que aquí, gràcies a un grup de poca gent, es va aconseguir que moltes obres no acabessin marxant. Doncs bé, els americans estan comprant avui el que no et pots ni imaginar. El moble castellà està marxant tot. Aquí no interessa, es veu carca, nyonyo i pesant. Allà ho posen amb una escultura contemporània a sobre i queda de meravella. D’aquí a cinquanta anys ho lamentarem. No sé fins a quin punt som conscients que Espanya continua sent un subministrador d’art i antiguitats d’abast mundial. Què fem nosaltres, els antiquaris? Vendre més barat a una persona d’aquí que a una de fora per mirar d’estimular que hi hagi més moviment aquí i que les peces es quedin aquí. I amb preferència si aquest d’aquí és un museu, encara que tardin una eternitat a pagar i t’enterrin amb paperassa. La resposta a això és que el Museu del Disseny, el temple de les arts decoratives de Catalunya, farà una nova lectura moderna dels seus fons posant el focus en els materials de les peces i no en la qualitat de les peces. Ens sentim sols defensant el nostre patrimoni. Empenyent som quatre gats. I el que estem veient al sector és que hi ha gent que ha dedicat la seva vida a fer grans col·leccions amb la idea de donar-ho, per entroncar-se amb la manera com s’han construït els museus a Catalunya, i ara que són persones grans no saben què fer, no saben on deixar-ho.
Per animar el col·leccionisme català, des del gremi també van impulsar una fira. Quin balanç en fa?
La vam fer cinc anys a les Drassanes. Vam demanar ajudes a les administracions, però ens les van denegar dient-nos que no fèiem una activitat cultural sinó comercial. Ens cobraven igual que si muntéssim una festa amb gogós. L’única ajuda que vam rebre, un únic any, va ser de 1.500 euros. A nosaltres ens costava 150.000 muntar-la. Va venir la covid i ho vam deixar estar. Ara estem intentant reengegar un projecte que si funciona estarà molt bé. Qui està buscant fórmules per potenciar el col·leccionisme d’aquí? Qui està anant a fires de tot el món ensenyant i reivindicant el patrimoni català? Qui està intentant donar valor a les nostres peces? Fa uns dies vaig comprar per 250 euros un apunt de Mirabent i Gatell, un pintor que dona bufetades amb els ulls tancats a pintors francesos que valen una fortuna. Si fos Bonnard en valdria 40.000. No pretenc que Mirabent i Gatell valgui 40.000, però 250 és indignant.
Tercera generació
L’antiquari que havia de ser físic
Sergi Clavell estudiava per ser físic, però el 2006 va deixar la carrera per fer-se càrrec de l’empresa d’antiguitats del seu pare, Narcís, que ja no se’n podia ocupar. Tenia interioritzat l’amor pel patrimoni que també li havia transmès el seu avi Jaume. Si mirem molt enrere, els Clavell eren una nissaga de fusters d’Argentona a la qual Jaume va ser fidel però a la seva manera, segurament perquè es va creuar amb Josep Puig i Cadafalch. El patriarca del modernisme català el va introduir en el seu món de descobertes patrimonials, i això marca. L’avi Jaume va començar a pensar en gran i el 1943 es va traslladar a viure i a treballar a Barcelona, al número 29 del carrer de Girona. La decepció del besavi, també Jaume, va ser tremenda, però es va acabar guarint quan va comprovar que l’esperit lliure que tenia per fill havia fet a Barcelona una rèplica de la botiga d’Argentona. Era fuster, sí, però alhora assessorava col·leccionistes que confiaven en el seu bon ull per detectar les bones peces. Narcís ja va tirar únicament per l’antiquariat i es va associar amb Montserrat Morgades per ser més forts. I Sergi, historiador de l’art, va assumir el negoci amb entusiasme i amb una primera idea equivocada: volia reformar de dalt a baix el local per adaptar-lo al típic cub blanc amb tot ben il·luminat. “Espera’t cinc anys per fer les obres”, li va dir el seu pare. No hi va acabar entrant cap paleta, i quina sort! L’art és un estat d’ànim i l’espai inalterat de Clavell & Morgades és propici per xerrar, evadir-se i... trobar un tresor.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.