“Qui vol el quadre ‘La Masia’, si al Mas Miró ja hi ets a dins?”

Sí [titubeja]. Som família, però és un fet que no m’agrada dir...

Perquè la vida m’hi ha portat, al Mas Miró, no el fet de ser parenta [de l’artista]. Vaig néixer a Mallorca, i sempre vaig tenir molt clara la meva vocació pel patrimoni. Sempre he treballat en temes d’arqueologia, d’investigació, de gestió de museus... Però em vaig casar amb un noi de Reus i aleshores, per circumstàncies personals i familiars, vam anar a viure a Reus.

El 2008. L’arribada a Reus no va ser fàcil, perquè ho vaig deixar completament tot, a Mallorca: la família, la casa, la feina, els projectes personals... Era quasi com començar de zero. I un dia em truquen des de l’Ajuntament de Mont-roig, a finals del 2010, i em diuen que l’any següent volen celebrar el centenari de la primera estada de Miró a Mont-roig. Ells no saben la meva relació familiar amb Miró, sinó que algú els parla de mi i em truquen pel currículum, no pel fet de ser parenta de qui soc. I jo no en dic res, tampoc. Quan em plantegen tot el que volen fer, tinc clar que la clau és què passa amb el mas. Perquè, tenint-lo a Mont-roig, feia anys que ni es parlava amb la família. Per això dic que la vida m’hi ha portat, perquè no podia imaginar anar-hi quan vaig deixar Mallorca. He acabat lluny de casa meva però amb un projecte lligat a les meves arrels. Miró també té la doble vessant: la seva personalitat es forma al Camp de Tarragona i a Mallorca. Amb motiu del centenari es va veure clar que tot passava per la masia. La relació entre Miró i Mont-roig és un tòpic historiogràfic, però no hi havia un estudi sobre les estades al mas. Em vaig presentar a un premi d’investigació de la Fundació de Mallorca i vaig fer una investigació sobre la relació amb Mont-roig. Llavors hi havia un primer conveni per fer la Fundació Mas Miró.

Sí, i hi trobem coses com el taller, que és la joia de la corona. És el primer taller que va fer construir Miró. Va tancar la porta l’any 1976 i mai més es va tornar a obrir al públic, fins que el mas ha reobert com a museu.

Sí, s’hi va aturar el temps i era un lloc gairebé sense estudiar. Sobre Miró hi ha rius de tinta escrits, però et trobes aquest taller intacte i un mas del qual gairebé no hi ha documentació. La recerca era un repte per a mi, i encara no s’ha acabat. De fet, estem preparant un llibre, partint d’aquella investigació. El publicarà la Successió Miró, que són els hereus de l’artista, sense la generositat dels quals aquest projecte no seria possible.

L’any vinent. El que hi havia publicat era una recerca científica i ara serà més divulgativa, però amb la intenció que sigui el llibre de referència amb tot el rigor històric.

Va ser un acte molt mogut. I el 2013 es crea la Fundació Mas Miró i dos anys després em tornen a trucar i em diuen que pensen que soc la persona indicada [per liderar la fundació]. Però ja no hi havia tant recel i ningú podia dir que era aquí pel parentiu. No m’agrada dir-ho perquè sé que en algun sector m’ho he hagut de treballar el doble, i crec que ara la feina que he fet parla per si sola. Penso que és un fet molt causal. Jo tinc els meus besavis al mas, hi ha una foto dels meus besavis a la casa, i per a mi això és màgic.

Sí, el meu avi era germà de la Pilar Juncosa. Eren set germans. Juncosa, a Mallorca, no és un cognom habitual i tots els que ens en diem som parents. Però no m’agrada explicar-ho. I estic orgullosa de la meva feina i crec que encara tinc moltes coses a fer. A banda de la tasca d’investigació, la meva feina ha estat convertir una residència privada en un museu. És un projecte que em sembla molt meu, perquè hem partit de zero. I tenir l’oportunitat i el privilegi d’un lloc tan especial, tan icònic i tan misteriós... Crec que la gent encara no ho valora prou.

Em sorprèn com hi ha gent que encara no coneix Mas Miró. No que no sàpiga que és un lloc que es pot visitar, sinó que no sap ni que existeix. Miró és un artista que es tracta a totes les escoles. Però com treballen Miró, a les escoles? Copiant el Miró de l’última època, que és el que a tots ens ve al cap. Però per entendre com ha arribat fins allà cal conèixer el Mas Miró. Mont-roig és l’origen de tot, per a ell.

Sí! I el quadre és a la National Gallery de Washington. Quasi tots els seus quadres de la primera època són a l’estranger. El nom de Mont-roig és arreu del món gràcies a Miró. I crec que ho reivindiquem poc.

Recordo uns mesos frenètics, perquè vam triar com a data d’obertura el 20 d’abril del 2018 perquè era el 125è aniversari de Miró. Això ens va fer anar de bòlit. Crec que era un projecte molt anhelat i un deute.

És clar. No s’entén que no hi fos abans. Potser en un altre país s’hauria fet abans. Hi ha hagut moltes circumstàncies negatives: per exemple, l’autovia també va fer molt de mal.

En el primer traçat, l’autovia passava per damunt del taller. Estem parlant de finals dels noranta. En aquell moment la filla de Miró [Maria Dolors] va moure cel i terra, va escriure a tots els polítics, fins i tot al rei, per evitar la destrucció del taller. Es va aconseguir moure el traçat 50 metres, per tal que el mas no es perdés. Tot i així, l’impacte visual és molt bèstia. I una part gran de la finca mor sota l’autovia. En aquell moment, la Maria Dolors Miró, el seu fill Emili i el seu net Joan Punyet ja comencen a dir que volen recuperar el mas i fer-hi un museu. El desencant va ser tal que arriben a posar el mas a la venda, amb la sort que no la van vendre. La família hi anava de tant en tant però no toca res. S’ha conservat tot intacte. És com entrar en un lloc on el temps es va parar.

I el relat. Crec que un dels reptes era precisament això. Em vaig trobar molta gent del gremi que em deia que la de Mont-roig és la tercera fundació del mateix artista, i això no és una cosa gaire habitual, a més que no teníem obra. Però la gràcia, precisament, és que cada punta d’aquest triangle s’enriqueix des de la diferència. Tens la Fundació Miró de Barcelona, on hi ha la millor col·lecció del món; tens la Fundació de Mallorca, en la qual pots visitar els tallers i una part de la col·lecció de l’última època; i després tens el Mas Miró, que és l’origen de tot. No pots entendre Miró si no passes pel mas. No tenim obra original, però per a mi hi ha dues coses importants. Una, qui vol el quadre de La Masia, si tu ja estàs dintre de La Masia? El quadre el pots veure aquí i allà, però l’experiència d’estar dintre del quadre és aquí. Miró va pintar el que per a ell era el més important d’aquest món, que era aquella casa. Tota la seva obra neix d’allà. I dues, tenim el relat: nosaltres aportem una aproximació al Joan, a la part més humana i íntima. I precisament Miró, que era una persona reservada, no com Picasso o Dalí, que donaven més peu a l’especulació o a l’anècdota.

No va ser mai un artista que donés peu a cap especulació sobre la seva vida privada. Era molt reservat. El que li va passar com a persona, indubtablement, el va influenciar com a artista. I això s’explica i s’entén a Mont-roig. I, a més, veus el llibre de visitants al mas i són brutals els comentaris que hi deixa la gent.

Gairebé ningú reclama o protesta perquè no hi hagi obra. Realment entenen que fem un recorregut per la trajectòria vital i artística de Miró. De quin artista tens la sort de tenir tota la trajectòria vital i artística sencera en un mateix lloc i que a sobre puguis veure casa, museu, taller i paisatge? També expliquem que son pare no el deixava dedicar-se a la pintura, que va tenir una crisi nerviosa i que a Mont-roig recupera la salut, la mental i la física. Hi ha una carta molt emocional del 1911 on diu als seus pares que renuncia a la seva feina per dedicar-se a la pintura, que és per al que havia nascut.

És un lloc on torna absolutament cada estiu, excepte els anys de la Guerra Civil, que és a l’exili. Hi ha una quantitat d’obres cabdals que estan com a mínim començades a Mont-roig. Per mi el més important és aquesta necessitat vital que tenia de tornar-hi sempre. Tothom té un paisatge emocional, i Miró tenia el de Mont-roig. Hi ha molts paisatges que configuren Miró: Barcelona, Mallorca, París, el Japó, Nova York..., però aquesta necessitat vital de sempre tornar-hi la tenia per Mont-roig. El lloc de Miró al món era Mont-roig, era el Mas Miró. I allò que dèiem del repte de no tenir obra seva, realment crec que no la necessitem. No és cap mancança.

Estem fent un pla director. Falta intervenir a la casa dels masovers; és una reforma que necessitem perquè internament ens calen espais, però també ens permetrà créixer en activitat i projecte. La idea és tenir el projecte acabat a finals d’any, per saber què ens costarà i poder buscar finançament.

M’agradaria que es consolidés com a equipament cultural de referència al territori i també com a tercer vèrtex del triangle mironià, reconegut com a lloc imprescindible per entendre l’obra de Miró, i com a exemple dels seus valors universals. També que la Generalitat entrés al patronat de la fundació: ho reivindiquem des de la seva creació. No es pot entendre que l’Estat hi estigui representat i la Generalitat no!

No m’atreveixo a dir-ho. En el seu moment va estar a favor de la República, i això està documentadíssim, però la situació d’ara és molt diferent. Tinc claríssim que no es quedaria indiferent. Ell creia que un artista ha de fer servir la seva veu, perquè té aquesta oportunitat davant la resta de persones, i no estaria indiferent.

Quan vam fer la primera fase de les obres al mas vam fer prospeccions amb georadar, però de moment no l’hem trobat. En aquest nou pla director sí que proposem noves accions per trobar-lo i la intenció és, després, incloure’l a la visita. El tenim documentat per unes cartes de la germana de Miró, perquè el mas estava ocupat per milicians republicans.