Cínica ‘ecoansietat’ i angoixant ritual ‘tarantista’

Des de fa uns anys, el Grec acull els premis en categoria de teatre (premi Adrià Gual) i dansa (premi de dansa de l’IT) de l’Institut del Teatre dins el festival. És un envejable cartell per difondre un projecte professional de nous llicenciats per a uns espectacles que sorgeixen després d’una valoració interna. La Fundación Mis Bragas ha sabut destil·lar amb una cínica ironia l’ecoansietat de Gaia Bautista. Ester Guntín, per la seva banda, ha destensat la seva proposta guanyadora amb uns llargs preàmbuls en què es passa de l’angoixa a l’ensopiment.

La companyia Fundación Mis Bragas, com el Conde de Torrefiel, parteix d’unes escenes kitsch i d’un text projectat entre còmic i apocalíptic. Bautista sap riure’s de si mateixa: d’adonar-se que és incapaç de frenar el canvi climàtic. Juga a refregar la seva autoestima per terra. L’acompanyen les amigues despreocupades de respondre als clixés que propicia el TikTok de torn. Alliberades, es vesteixen i desvesteixen com a usuàries d’un pis turístic en una festa de comiat de soltera al Poble-sec. El temps es mesura per la brutícia que s’amuntega a l’aigüera o per la dificultat de trobar la parella de sabates de taló. L’espectacle va tenir una preqüela al Museu Blau dins Creació i Museus 2023. Va ser una proposta de chill out. Ara s’han passat a la sala electrònica i al reggaeton. De la investigació n’ha sorgit un cúmul de dades amb què s’ha construït l’obra sense col·lapsar. Per sort, Extinction rave dona un moment final a l’esperança, sempre des de la corresponsabilitat amb una cita empoderadora de Marina Garcés.

El Quiso negro resultant és desigual, lamentablement. Perquè bona part de la coreografia incorporada amplia la representació de la picada de l’aranya, una acció temuda en la cultura napolitana que, tot i captivar per la seva intensitat i quietud, acabava allargassant-se massa.

Betty Tchomanga ha presentat Mascarades al Grec, una coreografia inspirada en una tradició africana, una mena de divinitat de qui es té por i és símbol de desig alhora. Sense conèixer la tradició, el solo mostrava els costats angulosos de Mami Wata. A Quiso negro, hi ha elements que, més enllà de la seva qüestió estètica i d’aportar estímuls a una producció desorientada (el gronxador, el reflex del mirall còncau, els espectaculars canvis de dissenys de llum sense una raó aparent...), fan pensar que no s’ha sabut trobar una actitud coreogràfica o dramatúrgica.

Dit això, cal celebrar la força de repicar de peus, en un moviment àgil i que multiplica la dansa popular. Té un aire contundent gràcies als braços que, en comptes de recolzar-se als malucs, queden estàtics a l’altura de la cintura. Un fragment que faria les delícies a la Fira Mediterrània.La peça és coral perquè es balla el mateix, però solitària perquè amb prou feines hi ha contacte entre els ballarins. I el moment de la porta giratòria opaca, amb un inquietant canvi constant a la part “fosca”, aporta una sorpresa reconciliadora final.