Llibres
Clara Dupont-Monod
Novel·lista francesa
“Mentre escrivia l’obra, en cap moment vaig sentir tristesa”
Clara Dupont-Monod va guanyar amb la novel·la ‘Adaptar-se’ els premis Femina, Goncourt des Lycéens i Landerneau
L’obra, que mostra a través de la mirada externa la vida d’un nen que té una discapacitat, conté elements autobiogràfics
El record que conservo de la meva relació amb aquest germà és alhora punyent i feliç
Clara Dupont-Monod (París, 1973), llicenciada en estudis literaris, va ser periodista de les revistes Cosmopolitan i Marianne. Ha publicat vuit novel·les i, ara, l’editorial Les Hores ha presentat la traducció catalana de Marta Marfany d’Adaptar-se. Aquesta obra amb traces autobiogràfiques familiars va rebre tres premis importants, el Femina, el Goncourt des Lycéens i el Landerneau.
Adaptar-se és la història d’un nen amb una discapacitat molt greu i una esperança de vida curta explicada pels seus tres germans, que viuen amb els pares a la casa de les Cévennes, enmig d’una natura poderosa i de les muntanyes protectores. És una obra breu plena d’imatges, sensualitat i sensibilitat sense burxar en el dramatisme lacrimogen. El germà gran estarà sempre pendent d’ell, galta amb galta. La germana mitjana sentirà rebuig pel nen, que xucla l’alegria dels pares i l’energia del germà gran. Més tard, el germà més petit viurà a l’ombra del germà mort i dels fantasmes familiars, mentre carrega el pes d’un nou present més enllà de la memòria de l’absent.
És una història familiar, de relacions paternofilials i, sobretot, fraternals... L’element del fill discapacitat esdevé detonant. Què la va dur a escriure sobre aquest tema?
Aquest llibre té una base autobiogràfica, ja que a la meva família hi va haver un nen discapacitat, un dels meus germans, que va morir amb poc més de deu anys. A la novel·la el nen mor una mica més jove. Tots dos tenien la mateixa discapacitat, diagnosticada simplement com a encefalopatia...
Per tant, deu haver estat una obra alliberadora, per a vostè...
El record que conservo de la meva relació amb aquest germà és alhora punyent i feliç. Estava feta d’elements sonors, també del tacte, al qual ell era sensible, com a la novel·la. I, el que em sembla més important, ho recordo tot sense cap rastre de tristesa. Això em va fer pensar que algun dia escriuria sobre aquesta experiència un text carregat d’emoció però sense traça de patetisme.
També hi afegeix ficció, però...
Sí, és una novel·la, una ficció. Això ha donat peu a tot un joc d’endevinalles amb els meus germans i germanes, que no comprenien d’on sortia un personatge com el de l’àvia, que no té res a veure amb la nostra experiència familiar. Tenien curiositat per saber com es podia transformar una realitat com la nostra en material literari.
Parla del nen, però posa més el focus en la família. No és una novel·la sobre la discapacitat sinó sobre com la viu l’entorn.
És això, sí. La interrogació que travessa tot el llibre és que, quan cal adaptar-se a l’inadaptat, qui és l’inadaptat? De fet, quan la filla menor agafa en braços el nen i se sorprèn en descobrir el coll tou, el pes, la total immobilitat del seu cos, la seva primera reacció és sentir por i deixar-lo anar. Fent-ho, demostra estar tan incapacitada com ell. Els qui han hagut d’ocupar-se d’éssers diferents –i això també és vàlid per a les persones d’edat avançada– reconeixen haver-se sentit desvalguts en algun moment davant persones que no estan regides pels mateixos paràmetres que nosaltres. En aquest cas, estem tan discapacitats com els mateixos discapacitats, si no més.
La prosa és detallista, elegant, no vull dir ‘poètica’ perquè és un adjectiu potser desgastat. Si on viu la família fos una ciutat, en comptes d’un espai natural, amb ciment i no arbres, la narració seria diferent?
Ah, és una pregunta excel·lent. No, en absolut. Com que volia evitar el patetisme, em vaig imposar la tasca, bastant difícil per cert, de no escriure mai sobre una emoció directament, sinó transcriure-la a través d’algun element natural. Per exemple, en lloc d’escriure “se sent feliç” o “se sent trist”, havia d’enginyar-me-les per descobrir a la natura un correlat capaç de transmetre l’emoció. El so del riu, la sensació del vent a la pell, l’escalfor del sol... I això era difícil. De fet, l’epítet poètic no em sembla inadequat en alguns fragments. La poesia no és altra cosa que un sistema simbòlic. I sí, en efecte, aquest és un text profundament poètic. Per això resulta difícil de traduir...
És la seva vuitena novel·la. Sempre són tan breus? O aquesta trama li demanava aquest estil i concisió?
La veritat és que mai havia pensat que una qualitat de la meva escriptura fos la concisió... Per contra, sempre tinc la impressió que escric massa. És cosa de la percepció, com quan et mires en un mirall i et veus grassa o prima i els altres et veuen de maneres molt diferents. El que sí que puc dir és que he estat molt feliç escrivint aquest llibre, i aquesta és la principal diferència amb els meus altres llibres. En aquest cas, l’escriptura es va convertir en una experiència plenament sensorial. Recordo sensacions de calor i fred i fam, i només després vaig comprendre que, a través d’aquestes sensacions, el que buscava era posar-me al lloc del nen. En cap moment vaig sentir tristesa, al contrari, cada vegada que reprenia l’escriptura em sentia feliç de tornar a aquest món de sensacions. Per això se’m fa absurd parlar d’absència, perquè els éssers que se n’han anat ens fan un regal. El petit germà absent ens va deixar el regal del temps que vam tenir la sort de compartir amb ell.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.