Un festival Grec de 9/10

Cesc Casadesús va rellegir les quatre pautes del projecte que va presentar al concurs per ser el director del Grec del 2017: que el festival presentés propostes excepcionals, de celebració; que tingués molt en compte la difusió internacional del talent local; que respongués a les inquietuds del sector (des de les sales fins a les productores), i que ampliés el ventall de públic. També ha treballat el festival procurant donar-li un relat, que aixoplugués les propostes amb coherència (sota els paraigües Grec Festival i Grec Ciutat) i que fes xarxa amb equipaments de la ciutat (també ha reincidit amb els festivals internacionals). La seva volta al món va durar cinc anys. Aquesta vuitena edició, que sobre el paper l’hauria d’haver assumit una nova direcció, l’ha reservat al seu viatge interior, íntim. El director sortint celebra que, malgrat tot (serà recordat com un dels pocs directors de festivals internacionals que es van atrevir a afrontar l’edició l’any de la pandèmia), hagi pogut iniciar converses i fer traspàs d’informació amb la nova directora del Grec, Leticia Martín Ruiz. La nova directora, encara bastant d’incògnit, ha mantingut reunions amb Casadesús per Avinyó i se l’ha vista voltant per un grapat d’espectacles del Grec Festival. Es pot posar nota a una direcció de festival? És tan injust com posar nota a una obra d’art. En tot cas, Casadesús pot llicenciar-se amb un excel·lent. Millores? Un pressupost ampliat per tenir un equip estable més gran al llarg de l’any i trobar vincles amb els estudiants dels instituts. “El Grec importa”, considera Casadesús. I això és com dir que cal atendre moltes sensibilitats per respondre a l’estima d’un festival que va pel camí de fer 50 anys (el 2026).

Sergi Belbel, quan es va acomiadar de la direcció del TNC, el 2012/13, va voler demostrar la potència de l’autoria del teatre català (que ell mateix havia impulsat a través del T6, quan Domènec Reixach dirigia el TNC) cedint totes les representacions a autors catalans. La veritat és que la valentia li va resultar irregular i només va omplir el 61%: Els nostres tigres beuen llet (57%); Una història catalana (41%); el musical familiar Una dona vinguda del futur (80%) i Barcelona (79%). Casadesús s’ha atrevit a fer el mateix al Teatre Grec en el seu comiat: una dècada més tard, totes les actuacions (màxim, tres funcions) estan al 99%, a excepció del recital poètic Canciones de amor, de desamor y de piratas, amb Lluís Homar i Xavier Albertí (que va quedar amb un meritori 77%). Casadesús admet que els bons resultats generals venen molt suportats pel bon comportament de les taquilles del Teatre Grec. Concerts com Rita Payés, reconeix, li han permès accedir a un públic més jove del que és habitual. Enguany, el tipus de descompte més utilitzat ha estat el de menors de 30 anys (9,2% de les entrades, en contraposició amb un 7,6% dels titulars del carnet de biblioteques, que és un tipus de descompte pràcticament global). Segons les primeres anàlisis de públic, el 65% són espectadors novells. Pel que fa als assidus, es demostra la confiança en la compra d’abonaments a cegues (durant la campanya de Nadal, principalment), que permet tenir bons preus i triar els espectacles més buscats. Enguany hi ha hagut 3.342 abonaments a cegues, un miler més que l’any anterior.

És cert que el to de comiat de Casadesús (de fet, a partir de setembre serà adjunt a la direcció del Teatre Lliure en el mandat de Julio Manrique, segons s’ha confirmat fa poques setmanes) ha permès fer algunes invitacions amb un to quasi d’agraïment. Per exemple, Sílvia Pérez Cruz va fer tres recitals amb un estol de col·laboradors que va ser la inauguració del Grec; La Veronal va fer una versió XXL de Sonoma durant dues nits (la primera, sota una pluja amenaçadora) i Baró d’Evel acomiada aquest dissabte el muntatge de Qui som?, que ve a ser un tancament de col·laboracions amb Casadesús, des que hi va confiar com a director del Mercat de les Flors, el 2009, ara fa 15 anys. A aquestes tres firmes, cal afegir-hi la coincidència dels 50 anys de Dagoll Dagom, amb una doble sessió de fragments de musical, amb una dramatúrgia brillant i uns arranjaments generosos, pensat per a tota una orquestra. Dagoll Dagom, que fa 50 anys aquest 2024, ha celebrat la seva sisena intervenció en el Grec amb La gran nit de Dagoll Dagom . No hi actuava des de la inauguració del Grec del 2003, amb La Perritxola. Aviat és dit.

Ha estat un any immillorable quant a espectacles? La veritat és que, sobre el paper, hi havia noms de relleu com ara el debut de Christiane Jatahy a Barcelona (una habitual al Temporada Alta des de fa una dècada), però el seu Hamlet, tècnicament interessant i interpretat impecablement, va deixar el públic més aviat fred. També el debut a Catalunya d’un dels grans directors europeus, el polonès Krzysztof Warlikowski. La seva adaptació, de prop de quatre hores, a partir d’un personatge fictici de J.M. Coetzee, Elizabeth Costello, va deixar prou estabornida l’audiència: No escapar-se a la mitja part demostrava militància. I de la companyia de Jan Lauwers, es va aplaudir la feina de Nao Albet. Per contra, l’aventura de María Hervás amb The second woman va atrapar molts espectadors, que fins i tot hi van dormir acompanyant-la durant la nit (o aquesta era la sensació el diumenge al matí d’aquella funció maratoniana). L’èpica de Sonoma, amb totes les ballarines que han participat des del 2020, va resultar lenta, i reiterativa l’entranyable Pérez Cruz. En canvi, peces com Tots ocells (Oriol Broggi adaptant novament Wajdi Mouawad, i petites perles com els familiars Tumbalafusta i Nanuq , el provocador i incendiari Extinction rave , la sensibilitat de La calidesa i la dansa sempre magnètica de Guy Nader i Maria Campos ( Natural order of things ) constaten que sí, que Casadesús ha donat bona empenta a la creació de casa. Marcé aclareix: l’encàrrec futur a la nova direcció del Grec “no serà gaire diferent”.