CRÒNICA
La veu prodigiosa de Tom Jones
Què pot fer una veu excessiva davant d’un home excessiu? Ho contestava el poeta metafísic William Blake: “La ruta de l’excés condueix al palau de la saviesa.” I allà el teníem a ell, abans considerat el supermascle, “el tigre de Gal·les”, supervivent de mil guerres des dels anys dels Beatles i dels Shadows, tot poder. Provinent del poble treballador, un pària de la terra, Tom Jones ja era pare als setze anys, un compromís –com el seu matrimoni, que ha durat fins a la mort de la seva dona– que li ha servit per tocar de peus a terra. Avui, amb 84 anys acabats de fer, té un fill de 68, tres besnéts –va confessar– i una carrera farcida d’èxits, com ara It’s Not Unusual i Delilah, totes dues del compositor britànic Les Reed, o la també extraordinària What’s New Pussicat? del duet nord-americà Bacharach i David. Aquestes tres varen ser cançons que tots vam cantar als seixanta durant la dictadura beatle. Realment havies de ser molt bo per competir contra els quatre fabulosos.
Allà no es va quedar la cosa. Jones s’ha reinventat i amb bon instint ha col·locat temes a les llistes com Sex Bomb, entre altres. Començant per la intimista i jazzista I’m Growing Old (M’estic fent vell, de Bobby Cole, cantada només amb el suport del piano), Jones va interpretar totes les cançons amb raça divendres al Guíxols Arena dins el Porta Ferrada davant un ple total de 3.200 persones dins la gira que el gal·lès ha anomenat Ages & Stages Tour. El Tigre manté una veu perfecta i li sobra talent, però també equilibra la combinació de força i coratge, l’esperit miner dins el teatre de nines de la música pop, que li queda petit. Ha perdut testosterona, cosa que s’agraeix.
Al costat del seus temes fetitxe, el gal·lès, amb camisa fosca de màniga llarga, va fer d’antòleg de la millor poesia musical del segle XX, amb una segona peça, decadent i mesurada, Not Dark Yet, de Bob Dylan, un prodigi, més amb la seva veu: “Les ombres cauen i he estat aquí tot el dia. Fa massa calor per dormir mentre el temps s’escapa. Encara no és fosc, però ho serà aviat…” De Dylan, Tom Jones va interpretar un altre tema, del disc Desire del 1976, One More Cup of Coffee, una contradictòria reflexió sobre l’amor. També van sonar superbes la de Ry Cooder, Across the Borderline, del repertori de Billy Nelson; de Cat Stevens, Popstar; Green Grass of Home, de Jerry Lee Lewis; de Leonard Cohen, Tower of Song; de Prince, Kiss, i de Randy Newman, You Can Leave Your Hat On, Va acabar amb l’emblemàtica Johnny B. Goode del patriarca Chuck Berry, on va evocar l’època de Las Vegas quan Elvis li va presentar Berry tot dient-li que era el rei del rock.
Des de bon començament va recordar els seixanta anys del primer número 1, It’s Not Unusual, datat el 1964. Jones va interpretar les cançons fresques i noves. Les de Dylan, de somni. També va accentuar que fa dos anys va col.locar de número 1 a Anglaterra, The Windmills of Your Mind del seu vell amic Michel Legrand. Tom Jones utilitza la seva veu prodigiosa per cantar com un vell bluesman. Convenç amb el seu quintet contundent en un espectacle únic.
Tom Jones també incorpora recitats o peces decididament experimentals com Lazarus Man, de Terry Callier i If I Only Knew de la banda de hip-hop experimental Rise Robots Rise, entre altres. O You Can Leave Your Hat On, que va popularitzar Joe Cocker com a part de la banda sonora de la pel·lícula Nou setmanes i mitja. Xou complet de dues hores dins el somni d’una nit d’estiu. Algú ho podria fer millor?