Crítica
Ballar la corda
Quan es veu per primer cop una disciplina insòlita (aquest malabarisme de cordes, per exemple) cada primer equilibri és inesperat. I, construït de menor a major dificultat, garanteix un interès màxim per al públic. Si, a més, es fa amb la sensibilitat de desenvolupar els exercicis amb una arpista en directe, amb qui s’interactua subtilment, sense grans gesticulacions, s’aconsegueix una calidesa extra que transforma l’exercici gimnàstic i de coordinació en tot un quadre poètic. Les cordes, de sobte, ballen, a una cadència calmada, quasi amorosa.
El duet de Modo Grosso aconsegueix transportar l’espectador amb unes simples cordes gruixudes, demostrant el seu domini i força per llançar-les al buit i aconseguir que, per exemple, facin un nus a l’aire. Joan Català ha demostrat la força d’interactuar amb elements nobles com ara el pal (Pelat) o el ferro (5.100 m/s o Idiòfona). Els belgues, amb una peça de poc més de mitja hora, alternen la corda i les malabars de boles convertint-les en boles de repetició picant-les contra l’arpa. Un preciositat inesperada a la terrassa de Casaramona, la seu del Caixafòrum de Barcelona. Les cordes, com les mànegues d’aigua, es poden enroscar sobre si mateixes. Controlant-ne les torsions es pot aconseguir que facin pinça per llançar boles de la mida d’una de petanca.