Crítica
Desenterrar la memòria, a flor de pell
Nou capítol per desenterrar de la memòria històrica. L’actor Pepe Zapata (Recreo) volia trobar un tema per sanar les ferides de la Guerra Civil. Un reportatge sobre l’enterrador de Paterna (mestre represaliat republicà a qui van obligar a fer d’enterrador) va ser l’espurna d’un projecte teatral, en versió carrer i sala. Els historiadors anomenen aquest cementiri la paret de Llevant (s’hi van enterrar més de 2.000 persones, acabada la guerra). Al carrer, el públic es converteix en familiars executats que van a pregar-li d’amagat. Leoncio Badia va fer un mapa per identificar cossos, a esquena de les autoritats feixistes. A l’escenari, la proposta és metateatral, fent veure que l’actor assaja aquest muntatge i ficcionant més la relació dels personatges amb els que xerra (per telèfon) o bé físicament, tot i saber que estan ben morts. Les sabates dels executats són els testimonis que van existir. El cos es degrada amb facilitat però les sabates resisteixen durant dècades.
No és el primer cop que Gerard Vázquez ficciona fets històrics. Ja ho va fer a Uuuuh!, recordant la possible actuació de Charlie Rivel a l’aniversari de Hitler. Va ser un dels títols del T6 del TNC, el 2006. Un altre exemple és el de Fang a les costelles (TGB, 2015), on s’agafa el cos d’un soldat britànic desconegut com a emblema dels que van morir en la Primera Guerra Mundial.
L’enterrador busca emocionar, tot imaginant la contradicció d’un antic mestre que es pensa que la dictadura serà breu i que els familiars podran recollir els cossos dels difunts. Ell els dignifica i els identifica d’amagat dels militars. I justifica la seva secreta heroïcitat com a Antígona. La peça té prou potència per emocionar. Només cal mostrar les contradiccions d’un enterramorts que, per moments, desitjaria ser un executat més. I descansar. Però que hi renuncia perquè es veu amb el dret de dignificar tots els morts, que els executors tracten de bèsties.
La intensitat passa molt per sobre dels límits i l’afectació l’allunya del quadre més sentit. Rebaixar la tensió dramàtica permetria sintonitzar millor amb la veritat actoral. De fet, l’actor, quan explica algunes de les anècdotes que ha viscut en el centenar de bolos, des del seu jo (després de les salutacions), fa posar la pell de gallina a tothom. L’obra és imprescindible per a la reconciliació. Sobretot ara, amb un desvergonyiment de l’extrema dreta que s’atreveix a qüestionar aquests crims. El compromís és inequívoc. S’agrairia una intensitat cap endins. Com quan una traca valenciana deixa un buit en l’aire just després del terrabastall.