D’on sorgeixen tots els colors?

“Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire.” Poemes de l’Alquimista, de Josep Palau i Fabre (1947).

Vivim en un món de colors: el blau del cel i del mar; els verds de la vegetació; el groc i el vermell del Sol, i la policromia exuberant de l’arc de Sant Martí, les flors i el plomatge dels ocells. Tradicionalment en l’art s’ha parlat de tres colors primaris, el blau, el vermell i el groc, però les tecnologies digitals han popularitzat altres sistemes, com l’RGB, utilitzat en pantalles i dispositius electrònics i que té de primaris el vermell, el verd i el blau, o el CMYK, utilitzat en impressió i pintura, que fa servir el cian, el magenta, el groc i el negre.

No tots els animals, però, percebem els colors de la mateixa manera. L’anàlisi dels ulls de les papallones, per exemple, ha demostrat que veuen com a mínim quinze colors primaris diferents, un somni irrealitzable per a qualsevol artista cromàtic. Ara bé, fan servir tota aquesta potencialitat amb un sol objectiu: trobar parella per reproduir-se. I els deliciosos llamàntols en veuen setze.

Tanmateix, d’on sorgeixen tots aquests colors? L’any 1666, un jove estudiant anglès va demostrar que la llum blanca del Sol contenia tots els colors de l’arc de Sant Martí. Era Isaac Newton. Inspirada per aquell experiment llegendari, una audaç aristòcrata francesa en va imaginar un altre que la duia a somniar en un Univers ple de nous colors que ni ella ni ningú no podia veure. I poc després un músic alemany va constatar que la llum “invisible” imaginada per aquesta dama no era el producte d’una fantasia delirant, sinó una certesa que anunciava l’existència de múltiples formes de radiació impossibles de concebre fins aleshores, l’espectre electromagnètic.

Aquesta és la història de la descoberta de l’espectre electromagnètic, la realitat intangible que s’estén des de les ones de ràdio fins als raigs gamma, i de la qual només veiem una ínfima part, la llum visible. A Tots els colors de l’Univers. La descoberta de l’espectre de radiació electromagnètica, el catedràtic de física aplicada de la Universitat de Barcelona Pere Serra ens ofereix una fascinant crònica de la història de com es van descobrir les diverses radiacions que omplen l’Univers de color, junt amb la crònica dels seus protagonistes i dels temps en què van viure. D’una manera planera i rigorosa, gairebé novel·lada, ens submergeix en un dels misteris més bells del món que ens envolta. Després de llegir-lo, l’arc de Sant Marti, els colors de les flors o escoltar la ràdio, adquiriran un nou significat.

I per complementar-lo des d’un vesant poètic, res millor que Teoria dels colors, que el poeta Josep Palau i Fabre va dedicar a Picasso, “el boig dels colors”, com l’anomenava afectuosament. L’edició que us proposo conté una reproducció de l’edició francesa, elaborada pel mateix Palau amb papers de colors, de la qual en va fer una tirada de cent exemplars. I dos dibuixos –un fet en el poema del color blau i l’altre en el del blanc– que Picasso, en senyal d’agraïment, li va regalar.