CRÍTICA
L’escriptor que no escriu
Com podem entrar en l’obra de Josep Palàcios sense entrar en la seva realitat intransferible, secreta, sense caure en adjectius i pensaments implícits que ens allunyen de la seva escriptura? Ara mateix podria haver encapçalat la qüestió de forma més eloqüent i tòpica, però també de forma més qüestionable, i dir: com podem entrar en l’obra enigmàtica i oculta de Josep Palàcios?
El dilema és evident, extensible a tots els autors, a totes les literatures. De quina manera utilitzem els adjectius a l’hora de valorar un escriptor sense aportar les proves necessàries? De quina forma utilitzem el llenguatge a l’hora de fixar un criteri, un argument per tal d’estructurar una opinió? Si la suma de valoracions tenen la finalitat d’escriure una història de la literatura, aleshores, com podem valorar un sol poema o un sol conte a partir d’uns adjectius que s’han utilitzat de forma circumstancial, enigmàtica, influent o lleugera? No seria millor llegir, prenent clarividències? No s’hauria d’anar a la lectura, als impactes rebuts, a la documentació pròpiament literària?
El present llibre, Principi i fi amb lletres, és un recull de vint-i-quatre textos literaris compaginats de forma interna, ja que s’hi poden trobar narracions, contes, poemes o assaig. Amb Josep Palàcios, pots començar llegint un poema i pots acabar llegint un prospecte assagístic. El primer text, precisament, és un poema visual, ben explícit, sobre la crònica d’una mort. Són dues pàgines amb quatre versos separats per punts suspensius que van fluint. A excepció d’una sèrie de poemes que podem llegir més endavant, la resta del llibre és narrativa, narrativa pura, textos d’introspecció, amb un to rigorós i personalista. El tipus de registre, la finalitat i la temàtica, poden resultar nominals, intrínsecs, com si el gran interès lector tingués únicament un interès per ell mateix, com escriptor emmirallat.
Un dels textos destacats és un conte sobre dos infants que mantenen un diàleg a partir de l’amistat, el reconeixement i la sinceritat. “Estic molt content d’estar amb tu”. La necessitat de jugar esdevé el pretext, fet que acaba portant el conflicte amb un altre grup de nens del poble. Un dels textos més llargs que configuren el llibre és La serp, el riu, de gairebé seixanta pàgines, acompanyades d’il·lustracions. Es tracta d’una història fantàstica, naturalista, que parteix d’uns exploradors. És on Josep Palàcios deixa anar els seus millors dots reveladors sobre la descoberta de la natura, el cosmos i la humanitat, “com si obríssiu els ulls a la llum del primer dia del Món”. S’hi apleguen aventures màgiques, entre boscos, rius, brolladors d’ombres i guerres.
En altres textos s’interessa, de sobte, per la pròpia literatura, per la pròpia escriptura interior, cap a un tancament d’objectius i de mires. En altres registres, desplega un treball filosòfic i dens. “Si Déu existeix, res no existiria per manca de lloc”. Seguint la multiplicitat de traços, podem trobar una adaptació de Tirant lo Blanc, en forma de cantata, que va articular l’any 1990 amb música d’Amand Blanquer.
El volum comença a canviar de registre. Hi ha notes referides al seu gran amic i mestre Joan Fuster. És així com comença a desplegar el seu arsenal assagístic, fosc, dens, laberíntic, quan comença a desplegar idees literàries. Justifica, entre altres disquisicions, extirpar un pròleg per J.V. Foix que un editor va endossar-li amb zel patriòtic.
Els textos aplegats en aquest volum constitueixen tot un misteri documental, històric, una extensió de la seva intencionalitat literària, corpòria, mítica. No ho sé pas. Em nego com a lector a acceptar-ho, ja que més tard, de sobte, ens parla del plagi. És així com va regulant el volum, ben estructurat, passant d’un quadre que va pintar Joan Fuster a la trajectòria del pintor Manuel Boix. Ens parla del temps i de les il·lusions compartides amb altres valencians, “moments en què començava a perfilar-se el retrobament nacional del País Valencià”. És potser un dels textos assagístics finals, més reeixits i destacats. Josep Palàcios és un autor classificable, i només classificable a partir d’ell mateix. La seva obra es mou entre la memòria, la bellesa expressiva, el joc lingüístic, la confusió i la foscor.