Llibres
Clint Eastwood sempre ens alegra el dia
“Vinga, alegra’m el dia” és una de les frases cinematogràfiques més icòniques, pronunciada com bé sabem per Clint Eastwood a Harry el brut (Donald Siegel, 1971). Un actor del qual també podem recordar altres cites llegendàries com ara “Les opinions són com els culs, tots en tenim un”, pronunciada pel mateix personatge, l’inspector Harry Callahan, a La llista negra (1988); “El món es divideix en dues categories: els que tenen el revòlver carregat i els que caven. Tu caves”, a El bo, el lleig i el dolent (1966); “Qui és l’amo d’aquesta porquera?”, a Sense perdó (1992); “No vull necessitar-te perquè no puc tenir-te”, a Els ponts de Madison (1995); “Demà no està assegurat per a ningú”, a Poder absolut (1997)... I així podríem continuar, sense parar.
Tanmateix, més enllà de cites per a la posteritat, el que ens ha deixat aquest actor, director, guionista i productor, considerat l’últim gran mite de Hollywood, és un llegat artístic extraordinari, des de tots els vessants. I mira que la seva carrera es va enlairar a poc a poc, fins que “l’home sense nom” –el personatge dels spaghetti westerns amb prou identitat pròpia per donar-lo a conèixer en la indústria i obrir-li camí a Hollywood– li va canviar la vida per sempre. Mai va ser la primera opció dels cineastes, malgrat que el paper de tipus dur li anava com l’anell al dit. S’ho va haver de guanyar a pols. Com a director, també va costar que el prenguessin seriosament i descobríssim un talent que aniria polint en cada obra.
Separar l’actor del director és quasi impossible. Estan íntimament relacionats, es pol·linitzen mútuament, però en la segona meitat de la seva carrera ha arribat a ser considerat un dels artistes més grans del cinema de tots els temps.
El prestigiós crític de cinema Ian Nathan, editor executiu d’una de les revistes de cinema més influents, Empire, i autor de biografies a directors de culte com Wes Anderson, Tim Burton, els Coen i, recentment, Quentin Tarantino i Guillermo del Toro, ha publicat Clint Eastwood (novament traduïda al castellà per l’editorial Cúpula), un volum farcit d’il·lustracions i impressions imprescindible per conèixer amb profunditat la seva figura.
“Clint Eastwood representa, a la vegada, el Hollywood clàssic i una presència com a director totalment moderna, sense concessions ni prejudicis. Cap figura de la indústria es mou amb tanta llibertat al marge de les restriccions de la pressió comercial, i, tanmateix (o potser per això mateix), aconsegueix crear un èxit rere l’altre.”
El menys hollywoodià
Nascut a San Francisco el 30 de maig del 1930, i com remarca l’autor del llibre, Eastwood no ha deixat de treballar durant més de 70 anys, desafiant la gravetat de Hollywood. “A més, sempre ho ha fet tot a la seva manera. Amb suavitat, però amb determinació. Coneix la seva pròpia ment. És la menys hollywoodiana de les figures de Hollywood. No participa en projeccions de prova ni en cap altra bajanada de la indústria. «Si tant li interessa l’opinió d’un dependent de Reseda, que el contractin per fer la pel·lícula», va dir una vegada.”
Sense perdó, estrenada l’any 1992, marca la seva carrera, tant la d’actor com, sobretot, la de director. Com el mateix Eastwood reconeixia, el film ja diu alguna cosa sobre la seva carrera: la determinació de mirar endavant en comptes de mirar enrere. Des d’aleshores, no va parar, com es destaca.
El llibre està estructurat en tretze capítols. Comença amb “Un forastero imponente”, que està dedicat a la seva primera etapa, del 1930 al 1971. A “Llega el director”, se centra en Escalofrío en la noche (1971), Harry el brut (1971), Infierno de cobardes (1973), Primavera en otoño (1973) i Llicència per matar (1975). També destaca un capítol en què desgrana un western que qualifica d’“atípic”: El bandoler Josey Wales (1976). L’etapa dels vuitanta la titula “Un narrador estadounidense”, en què parla de quan va esdevenir l’alcalde de la seva ciutat, Carmel, durant els anys en què va dirigir títols com ara El genet pàl·lid (1985), El sergent de ferro (1986), Bird (1988), Caçador blanc, cor negre (1990) i El principiant (1990). El reguitzell d’obres que va dirigir, que arrenca amb El món perfecte (1993) fins a Mystic river (2003), es recull a “Un icono intrépido”, que continua amb el triomf emocional de Million dollar baby (2004), i “La noblesa de Hollywood”, capítol que recull des de Banderes dels nostres pares (2006) fins a Més enllà de la vida (2010). El llibre conclou amb “Una llama inextingible”, que inclou els últims vuit títols d’una carrera exemplar.
Precisament a Cry macho (2021), l’última pel·lícula estrenada, i tornant a les frases cèlebres, ens en va deixar una per emmarcar: “No sé com es cura la vellesa.” Aquest any ha complert 94 anys. Llarga vida. Eterna.
