La intensitat del ‘fortepiano’

La Freiburger Barockorchester va tornar a Torroella, onze anys després d’actuar-hi per segona vegada (la primera va ser el 1995), amb el mateix director musical, el violinista Gottfried von der Goltz, que, com és habitual, va exercir com a concertino sense situar-se pròpiament com a director: potser una manera de fer present l’autogestió dels músics de la formació. A diferència dels dos anteriors, en què l’orquestra va interpretar música barroca, el propòsit pel qual va ser fundada fa quaranta anys tot ampliant amb el temps el repertori, el classicisme de Mozart va protagonitzar un concert marcat pel fortepiano, seguint el criteri d’usar instrumentació d’època: el compositor de Salzburg, cap a finals del XVIII, va esprémer al màxim la sonoritat d’un instrument que, aparegut a començament del mateix segle, va aportar una intensitat i varietat major que la del clavecí i el clavicordi abans del piano.

L’intèrpret del fortepiano va ser Kristian Bezuindehout, que va extreure tota la potència i matisos de l’instrument amb dues obres de Mozart de les quals es considera que van ser escrites, respectivament, per a dues dones pianistes: Concert per a piano núm. 17 en sol major (concebut per a Barbara Ployer, alumna brillant de Mozart) i Concert per a piano núm. 9 en mi bemoll major, destinat a Louise Victorie Noverre. Les dues peces van brillar d’aquella manera amb què la música de Mozart enlluerna i t’envola. També va passar amb la Simfonia núm. 9 en la major, que va obrir el concert amb la lluminosa presència de la flauta (enmig del domini de la corda) en el deliciós andante. Tot va sonar, de fet, amb precisió i finesa: també la vibrant Simfonia en sol menor op. 6, de Johann Christian Bach, a qui la Freiburger Barockorchester va fer un merescut forat enmig de la fluïdesa mozartiana.