Els llindars de Jordi Martoranno

A vegades hauries de callar, però alguns artistes inspiren tanta confiança, que et permets confessions més aviat ofensives. Fa només deu minuts que passegem amb Jordi Martoranno (Girona, 1965) entre les pintures que ha portat al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses i, perquè m’acaba d’animar a fer-li alguna pregunta sobre l’obra que hi exposa, potser per no haver de parlar ell tota l’estona sobre allò que de fet costa tant de dir (què hi ha aquí dins, d’on ha sortit?), li deixo anar que normalment prefereixo veure les exposicions tota sola. “Si escolto, no miro”, em disculpo gairebé com si li fes retret de la companyia. I no és això de cap manera. Cap visita comentada al costat de l’artista no és mai decebedora, perquè la mirada d’algú altre sempre obre una finestra inesperada als teus límits, als teus prejudicis, a les imatges ja construïdes amb què has vingut aquí buscant-hi una mena de reflex, un terreny familiar on avançar d’una peça a l’altra sense posar-te en perill. És veritat que l’intercanvi sol ser de doble direcció, i que dels comentaris dels altres els artistes també descobreixen qualitats que no havien previst del seu propi treball, tan endins que s’hi enfonsen.

A Jordi Martoranno, que fa més de vint anys que es dedica a la pintura, i no pas una de complaent, de les que t’ensenyen coses que no són més que coses posades sobre una taula o un horitzó, li va passar amb Natàlia Chocarro, comissària i adjunta a la direcció d’art de la Fundació Vila Casas, que té cura de les exposicions del Palau de l’Abadia, quan va suggerir-li, en veure l’obra que hi volia portar, un títol amb el qual al principi ell no es reconeixia, Els marges de l’abisme. Hi percebia una connotació negativa que era lluny de la seva intenció, potser perquè en l’abisme ressona l’avenc, el forat negre, la perdició. Abisme és, d’entrada, una paraula que fa mal, però no pas si tens la poeta Chantal Maillard al costat (una altra companyia que no destorba) per recordar-te que qualsevol esvoranc té els seus marges, i que els marges són aquella part del món que no troba una forma on assentar-se, perquè no té un llenguatge que l’aguanti, i això és precisament el que ens fa resistir a la caiguda: posar imatges al que no té nom. Tota l’exposició de Jordi Martoranno és, ben mirat, un exercici d’equilibri sobre el buit. Posa límits, aquestes franges rotundes, fosques i rectilínies, i al mateix temps els aboleix, aquest color que regalima i vessa, cap allà on sigui, cap avall o pels costats, perquè sempre hi ha alguna franja de món que no pots acotar, que no es pot resoldre sinó en un vessament de cosa inacabada.

Va ser així, a través de Maillard, que Jordi Martoranno i Natàlia Chocarro es van entendre, i com les pintures han guanyat en densitat sense que s’alteri la insistència de l’artista, des que va començar a pintar, en les formes arquetípiques de la naturalesa, l’alfabet fundacional de qualsevol forma creada, de qualsevol llenguatge. És justament el que representa la peça que havia de servir de títol a l’exposició, Els límits del món, que posa en imatges la pedra, el ferro i el bronze prehistòrics, tallats a la manera d’unes estructures minerals que estenen al seu voltant, per sota d’un horitzó imprecís, un polsim de carbonissa. Martoranno arriba sempre a la bellesa a través de la intel·ligència. Si adopta el daurat envellit del bronze, el groc solar, el blau intens del mar o el rosat tirant a violeta de certs crepuscles, no és per cap concessió voluptuosa, sinó per exigències formals, perquè els seus referents, que continua reivindicant amb convicció, són el suprematisme i el constructivisme, Malèvitx i Josef Albers, però també els que han vingut després, Julian Schnabel, Agnes Martin, Sol Lewitt, Ellsworth Kelly, de l’obra dels quals es va impregnar en una reveladora estada a Nova York el 2015.

Això no vol dir que oblidi el seu primer mestre entre els 14 i els 17 anys, el gironí Isidre Vicens, tan enamorat de les portes envellides, corcades i rebotides amb què feia també front als llindars i que Martoranno recorda sempre amb afecte. En una de les pintures del Palau de l’Abadia, totes recents, dels últims dos anys, s’ha permès evocar el seu propi origen, aquest verd maragda del mar i les portes de Maratea, el poble italià d’on prové la seva branca materna i on va tornar l’estiu passat després de molt de temps. És només un mapa monocrom amb una franja negra que el perfila sense arribar a escumejar, però hi és tot: l’absència i el retorn, i la vida entremig. Aquests degradats, aquestes “imperfeccions” de fons, a la manera d’unes textures o uns degotims imprevistos, són sempre presents al fons de la tela o el paper, de manera molt tènue però visible. És, com diu ell mateix, la manera de representar la incertesa. “Abans em molestava que l’obra que havia planificat s’espatllés; ara cada vegada em motiva més” diu, perquè el fa anar per camins que no havia previst. La vida és això, ben mirat. La planifiques i se te’n riu; és aquest formigueig grisós, còsmic, engrunat i lleugerament brut que hi ha sempre flotant a les pintures Martoranno, com si necessités contradir-se a si mateix amb aquest aleteig informe, emergint a còpia de transparències. Ho expressa a L’ombra del sensi, gairebé un daguerreotip d’on hagués fugit la imatge, però no la seva esgarrapada fantasmal, i encara més a Pures ombres i Ecos, que evoquen el mite de la caverna. Com a totes les obres de l’artista, per més que de manera imperceptible a vegades hi aflori “un crit que tard o d’hora acaba sortint”, hi predomina un sentit de l’ordre d’una persistent elegància. “Revisant el meu treball, em vaig adonar que seguia sempre un patró: una figura al mig, ingràvida a l’espai”, explica davant unes pintures que, malgrat aquesta repetició, funden un nou sentit, un nou món, a cada temptativa. Per això l’atrauen tant els grans formats com els que ha portat a Sant Joan de les Abadesses, perquè “no els pots ignorar, venen cap a tu, hi has de dialogar”.