Estellés amb ungles brutes

Exuberant i sofisticat alhora, poruc i valent, Vicent Andrés Estellés ha estat, amb perspectiva, el poeta més destacat de la literatura catalana del segle XX. Ho dic jo i molts dels poetes que han estudiat la nostra poesia. Perquè la seua obra és a la intempèrie des dels sentits, des de la pell, interrogant-se sobre els defectes i la bellesa del món.

Aquesta setmana s’ha fet exactament el centenari del naixement del poeta de Burjassot. Moltes iniciatives s’han afegit a aquesta celebració perquè Estellés, també Salvat, representen la connexió de la vida amb els versos. L’obra d’Estellés és una efemèride, la constatació dels sentits com ningú no ho havia fet. Algú s’imagina un poeta català cantant a l’amor aixina: “M’aclame a tu, mare de terra sola, m’arrape als teus genolls amb ungles brutes.” Els exemples resulten inacabables perquè el poeta gira cap a la seva musa, Isabel Llorente, tot un carrusel de colors, un calidoscopi per on els sentits es veuen representats en la felicitat.

També ho és la biografia heterodoxa, Vicent Andrés Estellés (Sembra), que ha publicat el cantautor, filòleg i divulgador Pau Alabajos (Torrent, 1982) coincidint amb l’aniversari. Són ja quatre edicions, senyal inequívoc que el mestre continua interessant, més enllà de les polítiques, partits i capelletes. Alabajos situa cada capítol en una població valenciana, amb excepcions com ara Roma, Londres i Tarragona, començant, és clar, per Alginet i Burjassot, la seua terra natal i referència constant en la seua obra.

Pau Alabajos traça la realitat quotidiana d’aquest fill de forners que va patir la llarga postguerra, que va veure com tot el món republicà i llibertari valencià se n’anava en orris. Ho fa a través dels seus textos, amb la qual cosa el plaer és doble perquè, autor de tres discos de poemes d’Estellés, el cantautor coneix íntimament tot l’eix autobiogràfic del de Burjassot. La fonamental València, el Madrid on va estudiar periodisme –que va exercir durant gran part de la seua existència–, la Sueca del seu interlocutor i cervell preclar Joan Fuster i el Perelló, on es va refugiar quan el diari Las Provincias va decidir prescindir dels seus serveis, i on havia entrat gràcies a la renovació sota els auspicis de Martí Domínguez, el sempre poc valorat autor d’Els horts. La biografia es pot llegir com un text de divulgació, però és, sobretot un exercici ben atractiu de com eixir d’una disciplina acadèmica per aterrar en el calidoscopi de l’univers estellesià.

Personatge politícament incorrecte –en l’actualitat hauria tingut problemes, no només amb la gent de la dreta–, Estellés ens deixa un llegat de fervor i passió. Alabajos ho ha sabut condensar en poques pàgines vitalistes.